Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Casamitjana i de Rupidera, Francesc de

Deixa un comentari

(Besalú, Garrotxa, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. Capità d’infanteria el 1704, fou el primer militar català que prengué les armes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.

Participà en la presa de Gibraltar (1704) i fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt. El 1705 tornà a Barcelona, i emigrà a Viena abans de la caiguda de la ciutat.

A l’exili escriví unes interessants Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas de Carlos VI en Alemania, utilitzades per l’historiador Francesc de Castellví, que hom guarda a la Biblioteca Imperial de Viena.

El 1717 treballava a la secretaria del segell reial, a Viena.

Carles III de Catalunya

274 Respostes

(Viena, Àustria, 1 octubre 1685 – 20 octubre 1740)

“Carles d’Àustria”  Rei de Catalunya-Aragó (1705-17 i 1725) i emperador germànic (Carles VI) (1711-40). Fill segon de Leopold I.

A la mort de Carles II, va ésser reconegut rei d’Espanya pels aliats, segons s’havia convingut en el tractat de partició del 1699, enfrontant-se a la candidatura de Felip V de Borbó, sostinguda per França (guerra de Successió).

El 1705 va participar amb l’esquadra anglesa en el setge de Barcelona. La ciutat, favorable a la seva causa, li obrí les portes al cap d’un mes de setge i resistí aleshores l’assalt

Després de celebrar-hi Corts (desembre 1705-març 1706), en les quals garantí els privilegis catalans, Carles marxà a Madrid, on es féu proclamar rei d’Espanya, però el decidit ajut castellà a la causa de Felip V el va obligar a abandonar la capital.

En endavant residí a Barcelona en companyia de la seva esposa Cristina de Brunsvic, sense aconseguir, malgrat el suport català i una esporàdica entrada a Madrid (1710), inclinar la guerra al seu favor.

En morir el seu germà, l’emperador Josep I (1711), heretà la corona imperial, cosa que li rebaixà l’ajut dels aliats, poc interessats en la reconstrucció de l’imperi dels Àustries.

El 1714 hagué de reconèixer (pau de Rastadt) els tractats d’Utrecht, que estipulaven la seva renúncia a la corona d’Espanya a canvi del Milanesat, Nàpols, Toscana, Sardenya (canviada el 1718 per Sicília) i els Països Baixos. Incorporà també a l’Imperi gran part de Valàquia i Sèrbia, conquerides (1718) als turcs.

Per tal de garantir la successió a la seva filla Maria Teresa, el 1713 promulgà de Pragmàtica Sanció.

Burguny, Jaume

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Gibraltar, 11 octubre 1704)

Capità de voluntaris. Comandà la primera unitat combatent específicament catalana que lluità a favor de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió.

Aquesta unitat era a bord de la flota de l’almirall Rooke que atacà i prengué Gibraltar, a la primeria d’agost de 1704. Més tard, la companyia es distingí a la defensa de la plaça durant el llarg setge que patí.

A la matinada de l’11 d’octubre s’adonaren de que els atacants havien situat 500 homes dalt del penyal de Gibraltar, i els miquelets de Borguny foren els encarregats de desallotjar-los en una operació difícil i cruenta, que tanmateix reeixí i en la qual Borguny morí, al lloc dit el Salto del Lobo.

Brichfeus, Pere

Deixa un comentari

(Castellterçol, Moianès, 1670 – Àustria, 1724)

Militar austriacista. Durant la Guerra de Successió lluità sota les ordres d’Antoni Desvalls, marquès del Poal, a la batalla de Mura i a la d’Esparreguera (maig 1714).

Després de la caiguda de Barcelona (11 setembre 1714), s’acollí a la capitulació de Cardona; malgrat els pactes, li foren embargats els béns i, perseguit, s’hagué d’exiliar.

Partí a Àustria i, a la divisió imperial d’Antoni Desvalls, amb altres exiliats, lluità a Hongria contra els turcs.

Boixadors i Sureda de Sant Martí, Bernat Antoni de

3 Respostes

(Barcelona, 24 abril 1702 – Lisboa, Portugal, 1 novembre 1755)

Militar i erudit. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, n’heretà els títols de comte de Peralada i vescomte de Rocabertí.

Fou vice-president (1731-33) i un dels fundadors de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Participà en les lluites d’Itàlia (1733-37) i fou ràpidament ascendit.

Tornà a Barcelona, i el 1753 fou nomenat ambaixador a Portugal, on fou víctima del terratrèmol de Lisboa.

Berwick, duc de

25 Respostes

(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)

(James FitzJames Stuart)  Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.

Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.

Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.

Bernet, Joan

Deixa un comentari

(Catalunya, s XVII – Europa ?, s XVIII)

Militar. Combaté contra els borbònics a la guerra de Successió. En 1713-14 fou un dels tinents coronels del regiment de cuirassers de Sant Miquel, que defensà Barcelona durant el setge final.

Es distingí especialment a la càrrega que donaren davant el convent de Caputxins, el 17 de setembre de 1713, i a les maniobres per instal·lar i guardar la bateria avançada a la posició exterior de la Creu de Sant Francesc, per l’abril de 1714.

Després de la capitulació, les autoritats borbòniques el volgueren empresonat, però eludí l’ordre de captura que hi havia contra ell amagant-se i fugint finalment a l’estranger.

Berardo i de Morera, Serafina de

2 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)

Dama. Filla segona de Francesc de Berardo. Es casà amb el noble granadí, austròfil, Francisco de Ribera, comte de Villanueva de las Torres.

Fou dama d’honor de l’emperadriu Elisabet de Brunsvic. Quan aquesta se n’anà de Barcelona, el 19 de juliol de 1713, figurà al seguici que l’acompanyà a Viena, ciutat on es reuní amb el seu pare.

Mort aquest, li foren traspassats els privilegis nobiliaris del difunt, per un decret imperial del 12 de febrer de 1715.

Berardo i d’Espuny, Francesc de

6 Respostes

(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 13 desembre 1714)

Militar, polític i diplomàtic. Marquès de Montnegre. Participà en la defensa de Barcelona durant el setge dels francesos del 1697.

Austriacista, col·laborà amb el grup de Vic (1704), participà decisivament en les corts de 1705-06 i en la defensa de Barcelona del 1706, així com en l’ofensiva de Carles VI d’Àustria en terres castellanes (1710). Com a regent per Catalunya al consell d’Aragó proposà, sense èxit, la creació d’un exèrcit regular format per catalans del Principat i del Païs Valencià i per aragonesos.

Nomenat Carles emperador (1711), Berardo fou enviat per les autoritats catalanes com a ambaixador a Viena (1712), però no aconseguí d’ésser-hi rebut, ni tampoc a Utrecht, a la Haia ni a Londres.

Fou pare d’Antoni, Maria, Ramon i Serafina de Berardo i de Morera.

Berard i de Cortiada, Gaspar de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)

Militar. Contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge filipista del 1706.

En l’assemblea de braços de Barcelona (1713) es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d’Àustria. Durant el setge de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità de la Coronela, la companyia d’argenters.

Després de la caiguda de la ciutat fugí a Viena. L’emperador Carlos VI d’Àustria creà per a ell el títol de baró d’Esponellà (1717), que fou reconegut per Felip V de Borbó l’any 1726.