Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Fluvià, Antoni de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Rodes, Grècia, 29 octubre 1437)

Cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan.

Fou banderer (1416), lloctinent del gran mestre (1419), gran prior o conservador de Xipre (1420) i únanimement elegit gran mestre de l’orde (1421-37).

Lluità a Egipte contra els turcs, davant Alexandria. Elevà la comanda de Mallorca a batllia (1428), i decretà la creació d’un arxiu general de l’orde (1428).

Portà una vida política activa i gestionà l’alliberament del rei de Xipre, Joan II, captiu a Egipte. Així mateix, gestionà la pau entre el soldà d’Egipte i el rei Alfons IV el Magnànim, que fou signada a Rodes (1430). Convocà capítols generals de l’orde els anys 1428 i 1433.

Bastí nombrosos edificis i fortificà Rodes. Dotà la capella dita dels cavallers catalans, i en el testament féu una deixa important per a la construcció de l’Hospital dels Cavallers (ara Museu Arqueològic), erigit en 1440-89.

El seu nebot Antoni de Fluvià fou comanador de l’orde a Gebut, Cervera–Ametlla i Puig-reig.

Ferrer, Joan Francesc

1 Resposta

(Illes Balears, segle XVII – Àustria, segle XVIII)

Militar. Essent capità d’artilleria, es posà al servei de les tropes de l’arxiduc Carles en la guerra contra Felip V de Borbó. Ascendit a coronel, intervingué en diverses campanyes per Aragó i pel Camp de Tarragona.

Sortí del país el 1713 amb els vaixells anglesos, seguint l’ordre d’evacuació de l’emperador. Cap al final del setge de Barcelona (agost 1714), entrà secretament a la ciutat com a delegat del virrei de Mallorca, marquès de Rubí, per negociar conjuntament la capitulació de l’illa amb la de Barcelona, a canvi de conservar les Constitucions del país.

Rebutjada aquesta proposta, el setembre fou un dels tres delegats de Villarroel per negociar la capitulació de Barcelona amb el duc de Berwick.

Un cop caiguda la ciutat, emigrà a Àustria i serví a l’exèrcit de l’emperador.

Ferrer, Blai

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)

Militar. Coronel de les forces que lluitaren contra Felip V de Borbó durant la guerra de Successió.

Tingué un paper important en la defensa de Barcelona (1713-14), i prengué part en l’expedició del general Rafael Nebot a les comarques.

En caure la ciutat, fugí a Àustria, on, servint en l’exèrcit imperial, participà en la lluita contra els turcs.

Ferran i de Rocabruna, Pere Enric de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)

Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.

És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.

Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).

Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).

Farré i Gassó, Ramon

Deixa un comentari

(Lleida, 1907 – Moscou, Rússia, 4 agost 1978)

Escultor i ebenista. Es formà a Lleida i estigué relacionat amb el Cau d’Art. L’any 1933 exposà al Casino Independent.

Després de la guerra civil s’exilià a l’URSS i abandonà la tasca d’escultor, que reprengué el 1965. L’any 1968 féu una nova exposició a Moscou.

Fando i Rais, Urbà

1 Resposta

(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)

Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.

Escuder, Pere

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV – Albània ?, segle XV)

Militar. El 1452 anà a Albània amb el nou virrei d’Alfons IV el Magnànim, Ramon d’Ortafà.

Mentre aquest es posava en campanya contra els turcs, Escuder prenia el comandament del castell de Croia, fortalesa cedida l’any anterior als catalans pel pacte de Gaeta, que determinava l’establiment del protectorat d’Albània.

Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel

16 Respostes

(Wolfenbüttel, Alemanya, 28 agost 1691 – Viena, Àustria, 21 desembre 1750)

Emperadriu d’Alemanya, reina de Catalunya i lloctinent de Catalunya (1711-13).

Es casà amb el rei Carles III de Catalunya; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort.

El 1711, mentre el seu marit, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.

Contràriament a allò que tot Europa suposava, els catalans no s’oposaren a la partença, tot i que era llur darrera garantia davant la decisió aliada de sacrificar-los. Tornada a Viena, es mostrà poc afable amb els refugiats catalans de la cort imperial.

Duran i Jordà, Frederic

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)

Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.

En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.

Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.

Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.

Duran, Josep -jurista-

Deixa un comentari

(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)

Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.

Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.