(Palafolls, Maresme, 1885 – Berlín, Alemanya, 1935)
Veterinari. Presidí el Col·legi de Veterinaris de Barcelona. Dirigí el Cos de Veterinària municipal. Figurà entre els fundadors de l’Institut Veterinari de Serovacunació.
Assistí al congrés de veterinaris celebrat a Barcelona el 1929 i a l’ibero-americà reunit a Sevilla el mateix any.
(Còrdova, Andalusia, 29 juny 1482 – Lisboa, Portugal, 7 març 1517)
(o Maria d’Aragó) Reina de Portugal. Filla de Ferran II el Catòlic i d’Isabel I de Castella.
De primer cunyada i després segona muller del rei Manuel I de Portugal, amb el qual es casà a Alcácer do Sal el 30 d’octubre de 1500.
Tingué deu fills, entre els quals el rei Joan III de Portugal, Isabel, muller de l’emperador Carles V, i el cardenal Enric, que regnà a Portugal després de la mort del rei Sebastià I.
Molt religiosa, aconseguí el perdó dels lisboetes, castigats per la gran matança de jueus del 1506.
(Catalunya, segle XVIII – Àustria ?, segle XVIII)
Guerriller austriacista. Fill de Francesc Macià i Ambert. La seva àrea fou el Maresme, on sembla que abusà de la població civil.
Retirat a França, tornà a Catalunya el 1718 i formà part de l’exèrcit francès.
Posteriorment serví en l’exèrcit de l’emperador Carles VI.
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14, contra els borbònics. Tenia aleshores el grau de tinent coronel.
El 30 de juliol de 1714 fou nomenat comandant fix del reducte de Santa Eulàlia, el qual defensà bé a la batalla de l’11 de setembre, fins que tingué que evacuar-lo i reforçar les defenses de la ciutat.
Després de la capitulació no acudí a l’enganyadora convocatòria de militars dels borbònics, i pogué fugir secretament fins a Àustria, on fou acollit a l’exèrcit imperial.
El 1716 combatia contra els turcs a les ordres d’Antoni Desvalls.
(Catalunya, segle XVII – Àustria?, segle XVIII)
Militar. Combaté a la guerra de Successió. En 1713-14 fou tinent coronel del regiment de cavalleria de Sant Jordi. Per l’agost de 1713 sortí de Barcelona, ja assetjada, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer. Gestionà amb l’austríac comte de Wallis la compra de 600 cavalls de l’exèrcit imperial.
Participà en diverses vicissituds d’aquella expedició, fins que restà bloquejat a Alella amb el gros de les forces. Presidí el consell de guerra que hi feren els principals oficials. Aconseguí reintroduir-se a Barcelona, travessant el setge i col·laborà en la defensa de la ciutat.
L’11 de setembre participà als contraatacs del Pla d’En Llull, i fins al final de la gran batalla figurà en la defensa d’aquell sector, de la qual sobrevisqué.
Fou un dels pocs caps superiors catalans que no foren empresonats pels borbònics. Obtingué un passaport i s’exilià.
(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles III. Per això, a la mort del bisbe de Barcelona Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
(Catalunya, segle XIII – Grècia, vers 1325)
Religiós franciscà. Des del 1300 residí a Grècia, on treballà per la unió dels cristians.
Formà part de l’expedició a la Xina amb Joan de Montecorvino, de qui fou bisbe sufragani (1311). Primer bisbe de Kaffa (Crimea) el 1318.
En la discussió sobre la pobresa franciscana davant Joan XXII (Avinyó, 1322) defensa postures rigoristes, però s’enfrontà durament amb els espirituals.
Retornat a la seva seu, intervingué en els conflictes entre catalans i venecians (1325).
(Palma de Mallorca, 1360 – Sagres, Portugal, segle XV)
Cartògraf hebreu. Fill i deixeble del també cartògraf Abraham Cresques. Ambdós treballaren en estreta col·laboració. Hi ha documents sobre llur activitat a partir del 1380. Anteriorment havien confeccionat el famós Atlas Català del 1375.
L’any 1391, i a conseqüència d’una sèrie de persecucions, es convertí al cristianisme i adoptà el nom de Jaume Ribes. Posteriorment abandonà Mallorca i s’instal·là a Barcelona, des d’on passà a Portugal.
Protegit per Enric el Navegant, dirigí l’escola cartogràfica de Sagres fins que morí.
(Balaguer, Noguera, 12 març 1409 – Coïmbra, Portugal, 17 setembre 1459)
Duquessa de Coïmbra. Filla gran del comte Jaume II d’Urgell el Dissortat, i de la infanta Isabel d’Aragó, filla de Pere III el Cerimoniós. Nasqué abans d’hora però feliçment, després d’una caiguda de la seva mare.
Condemnat a presó perpètua el seu pare (1413), Isabel visqué amb la mare a Alcanar, Saragossa i Sixena. El rei Ferran I d’Antequera féu retirar de Sixena Isabel i la seva germana Elionor, les quals foren educades a Castella. El 1424 Alfons IV el Magnànim els nomenà per tutor el canonge Guillem de Barutell.
Fou casada amb Pere, duc de Coïmbra. Fill seu fou Pere, conestable de Portugal, que els catalans havien de triar per rei (Pere IV) el 1464.
Dades dels Països Catalans 