(Catalunya, segle XV – Albània ?, segle XV)
Militar. El 1452 anà a Albània amb el nou virrei d’Alfons IV el Magnànim, Ramon d’Ortafà.
Mentre aquest es posava en campanya contra els turcs, Escuder prenia el comandament del castell de Croia, fortalesa cedida l’any anterior als catalans pel pacte de Gaeta, que determinava l’establiment del protectorat d’Albània.
(Wolfenbüttel, Alemanya, 28 agost 1691 – Viena, Àustria, 21 desembre 1750)
Emperadriu d’Alemanya, reina de Catalunya i lloctinent de Catalunya (1711-13).
Es casà amb el rei Carles III de Catalunya; el matrimoni se celebrà a Viena per poders, i personalment (1708) a Barcelona, on residí la cort.
El 1711, mentre el seu marit, elegit emperador, anava a residir a Viena, l’emperadriu restà a Barcelona en qualitat de lloctinent de Catalunya; el 1713, decidit l’abandó de Catalunya a les mans dels Borbó, partí també ella de Barcelona.
Contràriament a allò que tot Europa suposava, els catalans no s’oposaren a la partença, tot i que era llur darrera garantia davant la decisió aliada de sacrificar-los. Tornada a Viena, es mostrà poc afable amb els refugiats catalans de la cort imperial.
(Barcelona, 25 abril 1905 – Manchester, Anglaterra, 30 març 1957)
Metge. Durant la guerra civil (1936-39) organitzà els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit de la República.
En acabar la guerra passà a la Gran Bretanya, des d’on col·laborà amb els diversos serveis sanitaris dels aliats. Des del 1940 dirigí el Departament de Patologia de l’hospital Ancoats de Manchester, i nou anys més tard el del Boot Hall Children’s Hospital, i el del Monsall Hospital, d’aquesta mateixa ciutat.
Publicà Anàlisi i tècnica exploratòria de la glàndula hepàtica (1934). El 1947 li fou atorgat el premi Prat de la Riba per l’estudi Histopatologia d’una capa d’epiteli semiescamós pla que cobreix les mucoses digestives.
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1950.
(Peralada, Alt Empordà, segle XVII – Portugal, 1704)
Jurista. El 1702 fou enviat a Itàlia pel Consell de Cent per tal de presentar a Felip V de Borbó les queixes catalanes pels abusos comesos pels funcionaris reials.
Suspecte d’austriacisme, fou perseguit pel lloctinent filipista Francisco Fernández de Velasco i es refugià a Lisboa, on es posà a les ordres del rei-arxiduc Carles III, i morí lluitant a la frontera portuguesa.
(Barcelona, 1819 – Mònaco, 1874)
Escriptor i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Cervera i de Bolonya.
Professà com a monjo de Montserrat i fou nomenat vicari general i administrador apostòlic de diòcesis estrangeres.
Traduí diversos tractats sobre el protestanisme i la Preparació per a tenir una bona mort (1859), de sant Alfons Maria de Liguori.
(Barcelona, 1160 – Coïmbra, Portugal, 1 setembre 1198)
Reina de Portugal. Filla de Ramon Berenguer IV de Barcelona i de Peronella d’Aragó, es casà amb el rei Sanç I de Portugal.
Foren fills seus Alfons II de Portugal i l’infant Pere de Portugal, senyor de Mallorca.
(Barcelona, 13 setembre 1901 – Estocolm, Suècia, 24 octubre 1992)
Periodista. Visqué a Filipines i a Libèria.
Traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmia, a “El Día” i “La Nostra Terra”. Col·laborà a “La Voz de Sóller“, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia, on residí des del 1929.
Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil.
Ha traduït al suec nombroses obres de la literatura castellana.
(el Poal, Pla d’Urgell, 1674 – Viena, Àustria, 1774)
Militar i polític austriacista. Germà d’Antoni, amb el qual col·laborà en la guerra de Successió.
Fou un dels responsables del front de Lleida i fou governador de la plaça el 1707. Cap al 1710 fou nomenat governador de Cardona, on resistí el setge del general Vendôme i un altre atac el 1713.
Els darrers mesos de la resistència col·laborà activament des de Cardona a les campanyes de sosteniment de la resistència que duia el seu germà per les comarques.
Capitulà el 17 de setembre i fugí a Mallorca. Posat a les ordres del virrei, marquès de Rubí, aquest el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que exercí fins a la capitulació de Mallorca (1715).
S’exilià a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI.
(el Poal, Pla d’Urgell, 21 febrer 1666 – Viena, Àustria, 7 juliol 1724)
Militar austriacista. Marquès del Poal. Seguí la carrera militar, i el 1700 era capità.
El 1705 s’adherí al partit de l’arxiduc Carles en la guerra de Successió. Recorregué l’Urgell i la Segarra i les ciutats de Lleida i Fraga, que guanyà a la causa de l’arxiduc, i expulsà els borbònics de la Ribagorça.
Més tard féu aixecar el setge de Cardona (1711), plaça defensada pel seu germà Manuel, i hi residí fins al gener de 1714, data en què inicià el sosteniment de les revoltes populars a les comarques, com a cap de les forces catalanes de fora de Barcelona.
Adherit a la decisió del consell de guerra de continuar la lluita (1713), planejà la tramesa d’una columna a Barcelona, que fracassà. Es replegà amb les seves forces a la vall del Llobregat i ocupà momentàniament Manresa (8 setembre).
Després de la caiguda de Barcelona, capitulà juntament amb el seu germà Manuel (18 setembre).
Passà a Viena i es posà al servei de l’emperador Carles VI. L’any 1716 comandava una divisió imperial contra els turcs.
Fou el pare de Manuel Desvalls i d’Alegre (Àustria ?, segle XVIII – 1760) Exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor del futur emperador Josep II.
(Sant Esteve d’En Bas, Garrotxa, 5 agost 1788 – Londres, Anglaterra, segle XIX)
Metge i polític. Fou pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona per a estudiar ciències naturals i físiques en diversos estats europeus. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
D’idees liberals però proteccionista en economia, fou elegit diputat per Barcelona el 1820.
Exiliat a Londres el 1824, fou professor de cal·ligrafia a l’Ateneo Español, es relacionà amb els medis socialistes anglesos i s’interessà per la doctrina dels utopistes.
No s’acollí a l’amnistia del 1833.
Dades dels Països Catalans 