(Catalunya, segle XIII – Bulgària, juny 1306)
Almogàver. Serví a la Companyia catalana a Orient.
Morí en la gran batalla contra els alans. Un dels millors cavallers d’aquests li tallà d’un cop d’espasa el braç esquerra. Dos dels seus companys, l’adalid Arnau Miró i el mariner Bernat de Ventallola, el venjaren.
(Catalunya ?, segle XIX – Londres, Anglaterra, 1879)
Cantant. Fou un baix ben estimat per les seves remarcables actuacions als teatres d’òpera de diversos països.
(Barcelona, 19 març 1934 – Suïssa, 1997)
Pintor. Influït per l’expressionisme abstracte, la seva obra comporta la influència directa de la coloració del dibuix de Modest Cuixart, bé que la composició i la distribució són personals i obeeixen a pulsions menys dramàtiques i menys eròtiques.
(Camarasa, Noguera, segle XVII – Malta, 1663)
Religiós. Pertanyia a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Fou nomenat prior i bisbe de Malta en 1634.
(Barcelona, 11 agost 1851 – Cruz Quebrada, Portugal, 17 febrer 1934)
Escriptor. Germà de Josep Maria. Era llicenciat en filosofia i lletres.
Fou un dels radactors de l’obra Celebridades musicales (Barcelona 1887).
(Catalunya, segle XVIII – Àustria ?, segle XVIII)
Guerriller austriacista. Fill de Francesc Macià i Ambert. La seva àrea fou el Maresme, on sembla que abusà de la població civil.
Retirat a França, tornà a Catalunya el 1718 i formà part de l’exèrcit francès.
Posteriorment serví en l’exèrcit de l’emperador Carles VI.
(Solivella, Conca de Barberà, 1681 – Viena, Àustria, 1762)
Militar. Fill dels barons de Solivella.
L’emperador Carles III de Catalunya li concedí el comtat de Llorac, que vengué durant la Guerra de Successió a la corona d’Espanya.
Fou el pare de Manuel de Llorac i Bertran (Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, 1791) Tresorer imperial (1765-91) i comte de Llorac.
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Militar. Destacà a la defensa de Barcelona en 1713-14, contra els borbònics. Tenia aleshores el grau de tinent coronel.
El 30 de juliol de 1714 fou nomenat comandant fix del reducte de Santa Eulàlia, el qual defensà bé a la batalla de l’11 de setembre, fins que tingué que evacuar-lo i reforçar les defenses de la ciutat.
Després de la capitulació no acudí a l’enganyadora convocatòria de militars dels borbònics, i pogué fugir secretament fins a Àustria, on fou acollit a l’exèrcit imperial.
El 1716 combatia contra els turcs a les ordres d’Antoni Desvalls.
(Catalunya, segle XVII – Àustria?, segle XVIII)
Militar. Combaté a la guerra de Successió. En 1713-14 fou tinent coronel del regiment de cavalleria de Sant Jordi. Per l’agost de 1713 sortí de Barcelona, ja assetjada, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer. Gestionà amb l’austríac comte de Wallis la compra de 600 cavalls de l’exèrcit imperial.
Participà en diverses vicissituds d’aquella expedició, fins que restà bloquejat a Alella amb el gros de les forces. Presidí el consell de guerra que hi feren els principals oficials. Aconseguí reintroduir-se a Barcelona, travessant el setge i col·laborà en la defensa de la ciutat.
L’11 de setembre participà als contraatacs del Pla d’En Llull, i fins al final de la gran batalla figurà en la defensa d’aquell sector, de la qual sobrevisqué.
Fou un dels pocs caps superiors catalans que no foren empresonats pels borbònics. Obtingué un passaport i s’exilià.
(Barcelona, vers 1671 – Viena, Àustria, 1721)
Eclesiàstic i erudit. Canonge de la catedral de Barcelona, ardiaca de Santa Maria del Mar (1702) i vicari general de Barcelona.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia Desconfiada (1700), i partidari de l’arxiduc Carles III. Per això, a la mort del bisbe de Barcelona Benet de Sala, a qui havia acompanyat a Roma a rebre el capel cardenalici (1715), li fou prohibit el retorn.
Dades dels Països Catalans 