(Xàtiva, Costera, 12 gener 1591 – Nàpols, Itàlia, 2 setembre 1652)

Pintor. Visqué a València. Devers el 1611 es traslladà a Itàlia, on sembla que residí per un temps a Parma i Pàdua. Després d’un sojorn breu a Roma apareix a Nàpols el 1616. S’hi establí i hi feu famós el sobrenom de lo Spagnoletto.

Fou protegit del duc d’Osuna, virrei de Nàpols, i també pels virreis espanyols posteriors, circumstància que explica que bona part de la seva producció anés a territoris espanyols, encara que moltes teles en sortiren altra vegada en temps més moderns.

El seu art, partint del gust tenebrista comú amb Francesc Ribalta, que segurament havia conegut a València, evolucionà devers una tendència més idealitzada, en què una certa preferència per les situacions límits, potser també adquirida del mestre de Solsona, perd patetisme per un desig d’acostar-se a una major bellesa i serenitat dels models i pel tractament distint de la llum, amb transparències delicades i tons d’ambre.

Les seves obres són als museus més importants del món (de l’Ermitage de Leningrad, de Nàpols, de Belles Arts de Budapest, del Prado, Louvre de París, de Dresde, de Nova York, etc), així com també a l’Academia de San Fernando de Madrid, a la seu de València (cremada el 1936), a la catedral de Nàpols, a l’església de la cartoixa napolitana de Sant Martí, a Nàpols, a Roma, etc.