Arxiu d'etiquetes: Europa (morts a)

Vives i Marc, Joan Lluís -humanista-

8 Respostes

(València, 6 març 1492 – Bruges, Bèlgica, 6 maig 1540)

Humanista i filòsof, d’origen jueu. Estudià filosofia a París i fou professor a Lovaina i a Oxford. Un dels principals representants de l’humanisme renaixentista europeu. Criticà durament l’abús que l’escolasticisme feia de la dialèctica fins al punt de convertir les ciències naturals en metafísica.

Per resoldre aquest problema proposà un estudi crític de l’objecte i del camp d’investigació de cada ciència, deixant de banda el mètode deductiu i retornant al veritable mètode aristotèlic. Pot ésser considerat un precursor de la filosofia empírica i de la moderna psicologia de l’observació.

Obres principals: De disciplinis (1531), que inclou el De causis corruptarum artium i el De tradentis disciplinus; De anima et vita (vers 1538).

Villena i d’Arenós, Pere de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – Aljubarrota, Portugal, 1385)

Fill segon d’Alfons I, comte de Dénia, marquès de Villena i futur duc de Gandia, i de Violant d’Arenós. Com el seu germà Alfons II, fou custodiat en garantia pel rescat del seu pare, presoner a Nàjera (1367). Secundà la política castellana del seu pare en temps del seu amic Enric II de Castella.

Es casà amb una filla natural d’aquest rei, Joana. El pare li traspassà el marquesat de Villena. Visqué a Castella. Morí a la batalla d’Aljubarrota.

Fills seus foren Enric de Villena i de Castella i també Elionor i Joana, que es casarien, respectivament, amb Antoni de Cardona i de Luna i Joan Ramon Folc I de Cardona.

Villanueva i Astengo, Joaquim Llorenç

1 Resposta

(Xàtiva, Costera, 10 agost 1757 – Dublín, Irlanda, 26 març 1837)

Eclesiàstic, escriptor i polític. Germà de Jaume. Regalista i jansenista en la línia general del reformisme del segle XVIII, publicà un Catecismo del Estado según los principios de la Religión (1793), obra polèmica en defensa de la monarquia i contra la Revolució francesa.

Durant la guerra del Francès va ésser elegit diputat per València a les corts de Cadis, i va formar part de la comissió eclesiàstica que proposà un concili nacional (1811) per tal d’oposar-se a l’autoritat papal. També va defensar els indis i va obtenir la creació de la província de Xàtiva, que va ésser abolida al mateix temps que la constitució.

Va escriure Las angélicas fuentes o el tomista en las Cortes (1813), en què intentà de defensar la sobirania nacional amb arguments de sant Tomàs, i Mi viaje a las Cortes (1860), amb notícies del seu funcionament intern. A la tornada de Ferran VII de Borbó fou perseguit per liberal i el 1815 condemnat a sis anys de reclusió al convent de la Salceda.

Durant el Trienni Liberal fou nomenat ambaixador prop de la Santa Seu (1822), però el papa el rebutjà per jansenista; Villanueva trencà públicament les relacions amb l’Església en la seva obra Mi despedida de la Curia romana. Obligat a emigrar per la reacció absolutista del 1823, es va refugiar primerament a Londres i després a Dublín, on començà la traducció al català del Nou Testament.

El 1825 va publicar Vida literaria de D. Joaquín Lorenzo Villanueva.

Villanueva i Astengo, Jaume

2 Respostes

(Xàtiva, Costera, 12 setembre 1765 – Londres, Anglaterra, 14 novembre 1824)

Historiador i dominic. Germà de Joaquim Llorenç. Va estudiar humanitats, paleografia i teologia.

Fou l’autor del Viaje Literario a las iglesias de España, els cinc primers volums de la qual van ésser publicats a nom del seu germà (22 volums, 1803-52). Obra fonamental per al coneixement de la història eclesiàstica espanyola, s’hi integren documents catalans d’importància, com un Leccionari de la seu barcelonina.

Talayero, Martí

Deixa un comentari

(Castelló de la Plana ?, vers 1385 – Bohèmia, Alemanya, vers 1425)

Teòleg i diplomàtic. Consta que estudià teologia a la Sorbona entorn del 1410 i que s’hi doctorà, i es manifestà favorable a la via concilii per a la solució del Cisma d’Occident, raó per la qual assistí al de Constança (1414-17). Poc després formà part d’una legació a Bohèmia (1420), presidida pel bisbe de Lugo, Fernando de Palacios.

Aviat es destacà per la seva actuació en el problema hussita, i esdevingué cap de diverses ambaixades de l’emperador Segimon al rei de Polònia (1421), al gran mestre de l’orde teutònic i al papa Martí V (1422), davant el qual defensà la política moderada de l’emperador en la lluita contra els hussites.

S’ha conservat i és editada l’Oratio laudatoria pariter excusatoria pro caesare Sigismundo, pronunciada davant el papa el 17 de gener de 1422, que permet de saber que havia escrit un Libellus adversus quatuor articulos hussitarum, fins ara no identificat.

Consta que el 1425 ja havia mort.

Siscar i Siscar, Gabriel

2 Respostes

(Oliva, Safor, 17 març 1760 – Gibraltar, 12 agost 1829)

Marí, matemàtic i polític. Germà de Francesc. Catedràtic de nàutica i de matemàtiques. Governador militar de Cartagena durant la guerra del Francès, fou membre de la regència de Cadis durant el període 1810-14 i 1820.

En tornar Ferran VII de Borbó fou condemnat a mort, però pogué fugir a Gibraltar (1823), on visqué gràcies a una pensió de Wellington.

Entre les seves obres de matemàtiques sobresurten Tratado de Aritmética, Trigonometría esférica y Cosmografía para uso de las guardias marinas i unes Tablas astronómicas.

Samper i Ibáñez, Ricard

1 Resposta

(València, 25 agost 1881 – Ginebra, Suïssa, 27 octubre 1938)

Polític i advocat. Adscrit al radicalisme, col·laborà primerament a València amb el partit de Blasco i Ibáñez i fou regidor de l’ajuntament valencià (1911 i 1920), diputat provincial i batlle de la ciutat (1920-22). Amb la proclamació de la II República, fou elegit diputat per a les corts constituents i va ocupar la cartera de treball dins el govern presidit per Lerroux (1933).

Pel seu caràcter conciliador fou nomenat president del consell de ministres (abril 1934). Va haver d’enfrontar-se amb els greus problemes provocats per les vagues de pagesos, la detenció dels diputats socialistes, el conflicte amb la Generalitat de Catalunya i la petició d’autonomia del País Basc.

Combatut per les dretes, que l’acusaven d’incapacitat per reduir els partits d’esquerra, i atacat per aquests per la duresa excessiva amb que havia actuat en la repressió de les vagues, el seu govern fou derrotat l’1 d’octubre, quan la CEDA va retirar-li l’ajut. Formà part del govern presidit per Lerroux, però hagué de dimitir en ésser-li discutides les responsabilitats de la Revolució d’octubre.

El 1936 s’exilià a Suïssa.

Rull i Cànaves, Bartomeu

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 31 juliol 1691 – Malta, 8 gener 1766)

Teòleg i eclesiàstic. Es doctorà en ambdós drets i ingressà a l’orde de Malta, del qual fou vice-prior general. Fou comanador de Rialp, de Vilamur i de Sant Joan de Mar, comissari general de croada i assistent al soli pontifici.

Més tard fou bisbe de Malta.

Rovira i Bonet, Francesc de

Deixa un comentari

(Perpinyà, 1728 – Roma, Itàlia, vers 1797)

Eclesiàstic. Fou doctor en teologia i el 1755 obtingué una capellania a Sant Lluís dels francesos de Roma. Tingué també algunes prebendes al Rosselló, però passà la vida a Roma, on fou des del 1780 rector de l’església della Madonna dei Monti. Fou amic i protector del sant captaire Benet Josep Labre.

És autor d’algunes obres piadoses, hagiografies i d’un tractat en dos volums, Caratteri del Messia in Gesù (1781). Escriví en italià.

Rocamora, Vicent de

Deixa un comentari

(València, 1600 – Amsterdam, Holanda, 1684)

Frare dominicà. Fou famós per la seva pietat i eloqüència, que li valgueren el càrrec de confessor de la infanta Maria, després emperadriu d’Àustria.

En 1643 aparegué com a estudiant de medicina a Amsterdam i adepte del judaisme amb el nom d’Isaac. Exercí un paper preponderant en la comunitat sefardita d’aquella ciutat, en especial com a dirigent del cercle literari de l’Academia de los Sitibundos.

El seu fill, Selomó de Rocamora, exercí de metge a Amsterdam.