Arxiu d'etiquetes: espais urbans

Rambla de Barcelona, la

26 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Passeig del nucli urbà de la ciutat, el més popular i característic, que va des de la plaça de Catalunya fins al port. No fou urbanitzat fins al segle XVIII, tot i la presència de notables edificis anteriors, i recorre el límit del primer recinte emmurallat de Barcelona, que el separa del barri del Raval.

Els seus diversos trams reben diferents noms; així, des de dalt, rambla de Canaletes (on hi ha la cèlebre font), rambla de les Flors o de Sant Josep (amb les parades de vendes de flors i d’ocells, el mercat de la Boqueria, el palau de la Virreina), rambla del Centre o dels Caputxins (amb el Liceu, el Teatre Principal i l’entrada a la plaça Reial) i rambla de Santa Mònica, que acaba a la plaça de la Porta de la Pau, on hi ha el monument a Colom.

Quatre Gats, Els -establiment-

25 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1897 – 1903 / 1983 –  )

Cerveseria i cabaret. Obert per Pere Romeu, en el qual, a més dels serveis propis d’una taverna, hi havien sales on es feien exposicions d’obres d’art, concerts i putxinel·lis. De tant en tant també hi tenien lloc lectures d’obres literàries.

Però l’element principal que cal remarcar és que era un lloc on artistes i intel·lectuals, coneguts i novells, es reunien, i de les seves converses en sortien les normes indicatives de l’art i el pensament més avançats del moment. Aixó es palesa en les dues publicacions successives que, directa o indirectament, van aparèixer (“Quatre Gats” i “Pèl & Ploma”) menades, il·lustrades i escrites pels assidus del local (Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Picasso, Miquel Utrillo, Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, etc).

quatre_gats2Entre les exposicions més remarcables cal assenyalar les col·lectives, en les quals van exposar les principals personalitats plàstiques del temps (Rusiñol, Casas, Joaquim Mir, Ramon Pichot, Xavier Gosé, etc) i aquelles altres, que generalment passaren desapercebudes del gran públic, de Nonell i Picasso.

També hi van fer estada, als Quatre Gats, en passar per Barcelona, Eleonora Duse, Vincent d’Indy, Erik Satie, Rubén Dario i d’altres.

El 1983 fou recuperat el local però en qualitat de restaurant i d’organitzador de diverses activitats culturals.

Pi, el -Barcelona-

24 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic barri de la ciutat, a l’oest de l’antiga ciutat romana, entre les primitives muralles i la Rambla.

Des del 965 s’esmenta el pla o palma de Santa Maria del Pi; aviat s’hi formà un barri, amb una segona església (Sant Joan del Pi) prop de l’antic camí del Llobregat, habitat per pagesos i envoltat d’hortes (els hortolans tingueren la seva capella a l’església del Pi).

Es convertí en barri suburbial, amb bordells i amb la residència del botxí, i aviat prengué un marcat caire comercial, que encara conserven els carrers compresos entre els de la Portaferrissa, de la Boqueria, dels Banys Nous i la Rambla.

L’església de Santa Maria del Pi, que des de la fi del segle X tenia els altars de Sant Climent i Sant Pancraç, on es juraven molts testaments sacramentals fins el 1283, fou renovada a partir del 1319 i consagrada el 1453, amb el cànon sever del gòtic català. La parròquia de Santa Maria del Pi, erigida al segle XIII, s’intitulà també de Santa Maria dels Reis.

El barri conserva cases notables com la de la confraria de la Sang, del segle XVII, a la plaça del Pi, i la del gremi dels revenedors. La plaça de Sant Josep Oriol, ocupada abans per l’antic cementiri, recorda el sant que fou beneficiat del Pi.

Paral·lel, el

8 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Via de la ciutat entre Hostafrancs i la mar, tangent en la seva part més propera a aquesta amb el nucli antic de la ciutat. Definida ja al pla Cerdà (1855) com a límit sud-oest de la ciutat i l’Eixample previst, separa aquest conjunt del Poble-sec.

El nom de Paral·lel el va rebre de l’astrònom Comas i Solà, que va determinar que per aquest carrer passava exactament el paral·lel 41° 44′ de latitud nord, hi ha sobreviscut -es recuperà oficialment el 1980- als imposats oficialment segons les èpoques.

A la part baixa és flanquejat a una banda per la muralla medieval -porta de Santa Madrona-, i a l’altra per la central tèrmica de la FECSA, reconvertida en oficines de la mateixa companyia.

La part que s’estén d’aquí fins a l’inici de la ronda de Sant Pau és la zona d’espectacles i diversions més popular de la ciutat, de fet, de seguida es feren als marges de les amples calçades de la avinguda barracons d’espectacles i cases amb porxos que li donaren un aspecte singular.

Durant tot el primer quart del segle XX esdevingué el centre de les diversions barcelonines fins al punt que se’l batejà amb el nom del Montmartre barceloní. Al costat d’aquests teatres hi havia diferents cabarets.

La proximitat amb el Barri Xinès i l’animació dels seus cabarets i cafès atragueren escriptors estrangers que li donaren dimensió literària.

Metrònom, sala

1 Resposta

(Barcelona, 1980 – )

Fundació, creada per Isabel de Pedro i Rafael Tous. Espai obert a tot tipus d’activitats culturals relacionades amb les últimes tendències artístiques. Durant la seva primera etapa, fins al 1983, ocupà un local al Carrer Berlinès, i l’any següent es traslladà al Born.

Com a fundació privada d’art contemporani disposa d’una important col·lecció d’art conceptual català, recopilada durant els anys 1970 i 1980, amb obres d’artistes catalans. També dóna suport a la creació contemporània per mitjà d’un programa d’exposicions, producció de projectes artístics, conferències i lectures teòriques, dansa i les setmanes de música contemporània on intervenen els compositors i intèrprets més importants del moment.

L’any 1982 l’Associació Catalana de Crítics d’Art li atorgà el premi a la millor programació d’exposicions de la temporada. Té també un centre de documentació d’art actual que inclou una col·lecció de llibres originals de diversos artistes.

La sala estigué tancada al públic del 1990 al 1995. Des del 1995 rep el suport d’institucions públiques com l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat, el Ministeri de Cultura i la Fundació Vila Casas.

El 2001 es creà Metrònom Lab, amb tres espais: un per a donar suport a l’experimentació i producció per a les creacions d’artistes residents; un segon per a ajudar en la creació de nous camps de comunicació en vídeo, i un tercer per al disseny tècnic de so.

Güell, parc

10 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 1900 – 1914)

Jardí realitzat per Antoni Gaudí. És la més original de les seves obres per a Eusebi Güell i Bacigalupi, que volia fer de la seva finca de can Muntaner de Dalt una veritable ciutat-jardí, si bé aquest projecte acabà fracassant.

Gaudí va dividir el terreny en 60 parcel·les, va resoldre la inclinació dels carrers curvilinis amb els famosos terrabuits amb pilars de maó revestits amb pedra. A la part baixa va fer una rampa que, com els seus suports, és helicoïdal. Un mur revestit de ceràmica policroma envolta la finca, fins als pavellons d’accés; passant per entremig s’arriba a l’escala que porta al mercat i a la plaça central del parc.

Gaudí hi visqué en una casa mostra per a les parcel·les (avui Museu Gaudí) i Güell s’hi retirà en una casa preexistent reformada per Gaudí.

Gràcia, Passeig de

20 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa l’Eixample de la ciutat, des de la plaça de Catalunya al carrer Gran de Gràcia; és un eix del centre comercial i de negocis de Barcelona.

Inaugurat el 1827 pel capità general marquès de Campo Sagrado (les obres havien estat iniciades el 1820), fou construït damunt una riera, al camí de Barcelona a Gràcia, que seguia l’antiga via romana a Sant Cugat pel coll Serola.

Especialment a partir de l’enderrocament de les muralles (1854), es convertí en un dels llocs d’esplai més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres, com El jardí de les Delícies (1840), els Camps Elisis (1853), el Teatre Tívoli (1855, reconstruït de nou el 1874), El Jardí d’Euterpe (1857-60), el Prado Catalán (1863-72), el Teatre de la Sarsuela (1864-72), el Teatre Varietats (1865), el Teatre Espanyol (1870-89), el Teatre Novetats (1884-1938), el jardí La Font de Jesús, etc.

Previst en el pla Cerdà com una avinguda de 60 m d’amplada i de tres vies de circulació, fou edificat a partir del 1861 i es convertí en zona residencial. En són edificis notables els neogòtics d’Oriol Mestres i Bonaventura Bassegoda entre la plaça de Catalunya i la Granvia, l’illa de cases anomenada la “Manzana” de la discòrdia, el palau Arnús, d’Elies Rogent (1870), la Casa Milà o la Pedrera, de Gaudí (1905), el palau Robert, i la casa Fuster, de Domènech i Montaner (1912).

El 1906 l’enllumenat de gas fou substituït per l’elèctric a base dels fanals amb banc de mosaic modernistes de Pere Falqués. Després de la Primera Guerra Mundial es començà a transformar en via comercial.

A partir del 1960 l’Associació d’Amics del Passeig de Gràcia -formada sobretot per comerciants- sol·licità el canvi de disseny, que hom dugué a terme a partir del 1969 a base de la construcció d’aparcaments subterranis, l’ampliació de les voreres laterals i la reducció dels passeigs centrals a la funció de sortides d’aparcament.

Entre els edificis de la postguerra sobresurten el Banc Vitalici, de Bonet i Garí, la Banca Catalana (1968), d’Enric Tous i Josep M. Fargas i el Banc Transatlàntic, de Balcells i Gorina.

Eixample de Barcelona, l’

21 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Sector de la ciutat. Format a partir del 1859 a la zona extramurs, des del nucli antic de Barcelona fins als antics municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia i Sant Martí de Provençals, que constitueix una característica trama urbana en forma de quadrícula.

Hom sol distingir la dreta i l’esquerra de l’Eixample, separades pel carrer de Balmes (mirant a muntanya); la primera, edificada en gran part durant la segona meitat del segle XIX per la burgesia industrial i comercial, ha sofert des del 1960 un procés de reconversió de l’ús d’habitatges residencials en serveis (oficines, bancs, hotels); l’esquerra, d’edificació més tardana, fou zona mixta d’habitació popular i petita i mitjana indústria. Actualment, però l’oposició és entre el centre i els extrems, on s’han anat concentrant establiments industrials i l’hàbitat més deteriorat.

La seva construcció, programada al pla Cerdà, permeté l’espectacular creixement demogràfic de Barcelona (del 1850 al 1900 triplicà la població). A l’ajuntament fou creada la Comissió de l’Eixample (1859-1959), amb representants de la propietat urbana.

Les adulteracions del pla (augment de l’alçada prevista, edificació dels quatre costats d’illa, anul·lació del passatges per a vianants, edificació de l’interior de les illes, etc), que han permès una densificació extraordinària de la ciutat i el consegüent augment de les rendes de la propietat urbana, han estat legalitzades per diverses ordres municipals i modificacions (1876 i 1892) de la llei de l’Eixample del 1856.

Diagonal, la

15 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Avinguda que travessa la ciutat de llevant a ponent. Inclosa en el Pla Cerdà, trenca la quadrícula de l’Eixample. Conserva popularment el nom que Cerdà li donà.

El 1924 fou oberta i urbanitzada fins al Palau Reial, i el 1958 hom hi inicià, a banda i banda, la Ciutat Universitària. Vers el 1968 hom començà a edificar-hi habitatges de luxe. És també zona d’esplai de l’alta burgesia (Club de Polo, Tennis del Turó) i d’universitaris.

Del passeig de Sant Joan fins a la plaça Calvo Sotelo és una artèria comercial i de negocis. Del passeig de Sant Joan a la plaça de les Glòries té una població més popular. És una de les vies barcelonines de més circulació i, també l’enllaç entre les autopistes de llevant i de ponent.

Cal destacar-ne diversos edificis modernistes d’importants arquitectes d’inicis del segle XX, així com d’altres interessants edificis construïts a mitjans del mateix segle.

Devesa de Girona, la

3 Respostes

(Girona, Gironès)

Parc de la ciutat, entre els rius Ter, Onyar i Güell, al nord-oest del nucli urbà; té unes 40 ha d’extensió i ha estat declarat (1943) parc artístic nacional.

Disposa d’instal·lacions esportives, concentrades a la zona anomenada el Camp de Mart (antic lloc d’exercicis militars), amb jardins i amb 9 ha de passeigs ombrejats per grans plàtans.

Durant el darrer terç del segle XVIII foren ja plantats arbres a la terrassa al·luvial del Ter, extramurs, i el sector de davant la porta de Figuerola aviat fou utilitzat com a passeig.

Per necessitats tàctiques, els arbres foren talats el 1808; durant la dominació napoleònica, el general Maximilien Lamarque féu (1813) la urbanització, que encara persisteix, d’acord amb models francesos.