Jardí públic de la ciutat, a la vora esquerra del Segre, a l’indret de l’antiga Pobla del Cappont. Fou inaugurat per l’alcalde Manuel Fuster el 1864.
Fins al 1936 hi hagué un teatre municipal, centre de la vida cultural lleidetana, i també un templet de música. Hom hi celebra anualment la fira de Sant Miquel.
Plaça del barri de Ribera, de forma rectangular, entre Santa Maria del Mar i el carrer del Rec.
Prop de la plaça hi ha l’edifici de l’antic mercat central del Born (interessant estructura metàl·lica de la segona meitat del segle XIX), que recentment ha estat restaurat. Fou mercat central de Barcelona fins el 1971 en què fou traslladat.
La plaça tingué una especial significació en la vida barcelonina del segle XIII al XVII, puix que fou el lloc habitual de tota mena d’actes públics: torneigs i justes (el primer testimoniatge dels quals data del 1372), festes populars, processons, actes inquisitorials i les fires d’argenteria i del vidre, aquesta darrera per cap d’any.
El 1706 hi fou erigit un monument a la Immaculada Concepció en commemoració de la victòria de l’arxiduc Carles III contra Felip V de Borbó, monument que fou destruït durant el setge del 1714.
A partir del segle XVIII la seva funció de lloc de mercat fou la predominant.
(o la Bòria de Sant Cugat) Antic raval de la ciutat, situat entre el Vilar de Sant Pere i la Vilanova de la Mar, format durant l’edat mitjana al llarg de la carretera del Vallès, des del Mercadal (plaça del Blat o de l’Àngel) fins al rec Comtal (on des de temps antic s’havia localitzat la indústria tèxtil). La seva església de Sant Cugat del Rec esdevingué parròquia.
El carrer de la Bòria, continuat pels dels Corders i el dels Carders, a més del seu caràcter industrial, tingué una funció d’aglutinant dels serveis de transport (alfòndecs, traginers, hostals) i de correus.
Des del segle XIV fins a l’any 1816 alguns delinqüents, com els blasfems i els alcavots, eren exposats a la vergonya pública passejant-los dalt d’un ase amunt i avall del carrer, fet del qual prové la locució passar Bòria avall.
Barri de la ciutat, que comprèn la part alta de l’antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, la més pròxima a Sarrià, on és situada l’església parroquial de Sant Gervasi, alhora santuari de la Mare de Déu de la Bonanova.
Ja des del segle XVII era venerada la imatge de la Mare de Déu en un altar secundari de la petita església de Sant Gervasi, convertida el 1842 en un nou i important santuari marià; destruït el 1936, ha estat reedificat posteriorment.
El 1850 fou iniciada la urbanització del sector de Sant Gervasi pròxim al santuari, i el 1857 hom constituí aquest sector en un dels tres districtes en què fou dividit el municipi.
Al llarg del segle XX ha esdevingut barri residencial de l’alta burgesia barcelonina. El passeig de la Bonanova l’uneix amb Sarrià.
Desembocadura del rec Comtal a la mar. Traslladada cap a llevant amb la construcció de la Ciutadella el segle XVIII.
Ha donat nom a una estació ferroviària de mercaderies. Amb la construcció (1985) dels nous espigons de Llevant, nasqué la platja del Bogatell.
Via de la ciutat, entre el nucli urbà i el Segre, a l’antic areny del riu, damunt un mur de contenció.
El mariscal Louis de Blondel, a la fi del segle XVIII (1787-94), n’ordenà la construcció per tal de protegir les cases del carrer Major de les riuades i, ensems, de desviar la carretera de l’interior de la ciutat.
Fins al segle XV hi passà la canalització de la sèquia d’Alcarràs, la qual li donà el nom.
(Catalunya, 1947 – )
Associació fundada amb l’objectiu de protegir i conservar els jardins, parcs, zones verdes i espais naturals de Catalunya d’especial interès botànic i paisatgístic.
De caràcter no lucratiu, ha realitzat una important tasca de difusió a través de cursets, conferències, visites, campanyes, etc. També col·labora en exposicions i fires i edita o patrocina publicacions. Ha organitzat el concurs “Catalunya en Flor” (1987 i 1995).
El 1998, li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 1935 – )
Associació municipal constituïda per tal de conservar i millorar el patrimoni urbanístic de Barcelona.
Abans d’esclatar la guerra civil ja havia aconseguit que l’allargament de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat tingués una amplària més gran que no la del traçat inicial.
Suspeses les seves activitats amb la victòria franquista, les reprengué el 1952. Organitzà actes cívics, promogué campanyes populars i participà en accions col·lectives a favor de l’ús del català.
L’any 1981 creà un premi anual a la millor obra de restauració d’edificis.
(Barcelona, Barcelonès, 1892 – )
Parc zoològic, instal·lat al parc de la Ciutadella. Provinent de la col·lecció d’animals que l’ajuntament comprà a L. Martí i Codolar. F. Darder i Llimona en fou el primer director. El zoo depenia aleshores de la Junta Tècnica dels Museus de Ciències Naturals. Durant aquesta primera època l’atracció principal foren els elefants.
El 1956 hom inicià una fase de modernització i d’expansió; moltes gàbies foren gradualment substituïdes per espais que fossin una rèplica de l’hàbitat natural de les espècies, i el recinte s’amplià fins a les 13 ha actuals. El 1966 fou incorporat l’únic goril·la albí conegut, Floquet de Neu, procedent de l’antiga Guinea espanyola, el qual donà al Zoo fama mundial, fins a la seva mort (2003).
El 1972 hom construí l’Aquarama, aquari circular amb un tanc central per a l’exhibició i l’espectacle amb dofins. També del mateix any són l’Aviari, secció per a les aus exòtiques, i el Terrari, per a rèptils i amfibis. El 1985, el Zoo de Barcelona fou constituït en Societat Privada Municipal.
Bé que l’exhibició és la principal font d’ingressos del Zoo, en aquesta nova etapa hom ha posat en pràctica el sistema dit de patrocini, pel qual determinades firmes financen el manteniment d’exemplars a canvi de publicitat.
Actualment hom fomenta els aspectes educatius, d’una certa especialització i conservació de les espècies, bàsicament amb programes de reproducció i reintroducció als hàbitats naturals.
El 2002 el visitaren 992.173 persones, i l’exposició permanent constava de 426 espècies.
Enllaç web: Zoo de Barcelona
(Barcelona, 15 abril 1859)
Projecte per a l’eixample de la ciutat, presentat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias -amb el lema Le tracé d’une ville est oeuvre de temps plutôt que d’architecte– al concurs convocat per l’ajuntament. El 19 de novembre de 1859 en resultà guanyador.
Proposava una estructura radial formada per sis grans avingudes que, partint dels límits del nucli urbà existent, connectaven amb els pobles perifèrics (Sants, Sarrià, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí). Els espais compresos entre aquestes vies se subdividien en illes d’edificació de dimensions diverses, cercant tanmateix una certa agrupació en barris mitjançant la col·locació estratègica de places. A la part nord de la Rambla una gran plaça faria d’element d’unió i articulació entre els dos teixits urbans.
Tot l’eixample projectat s’envoltava per una nova línia de ferrocarril que connectava entre elles les tres ja existents, i paral·lelament hom preveia un canal seguint la mateixa direcció per a desviar les aigües de pluja provinents de la serra de Collserola cap a mar.
En la trama urbana ja existent es proposava la construcció d’un nou carrer que anés a parar davant la catedral, l’enderrocament de les construccions de la part septentrional per a ésser substituïdes per noves edificacions i l’engrandiment del port terra endins per la zona de les hortes de Sant Bertran.
El comú denominador dels principals plans que es feien a Europa en aquells moments -el del Ring de Viena (1857) és un dels més representatius- era de cercar la màxima connectivitat entre les diferents parts, establir una certa jerarquia entre les zones i contemplar la ciutat com un objecte ben limitat i definit.
Rovira i Trias solucionava la problemàtica concreta de Barcelona seguint aquests corrents, mitjançant el traçat radial de les vies principals, la localització dels edificis representatius en llocs importants i l’establiment d’uns límits clars i concrets per a la nova ciutat.
Tot això féu que el projecte fos el més coherent dels presentats i el que intentava d’adaptar-se al màxim a les bases redactades per l’ajuntament i als principis teòrics imperants.
Malgrat tot, segons decret reial del 31 de maig de 1860, s’obligà que el que marqués el futur creixement de la ciutat fos el projecte de l’enginyer Ildefons Cerdà, fruit d’uns principis teòrics basats en una visió il·limitada de la ciutat, en una trama sense jerarquies i en una distribució homogènia de l’activitat.
Dades dels Països Catalans 