Antic priorat canonical augustinià (Sant Jaume de Calaf) fundat el 1069 com a filial de l’abadia de Sant Vicenç de Cardona.
El 1592 fou secularitzat, i ha restat des d’aleshores com a col·legiata, regida per un prior.
Entre el 1629 i el 1639 la comunitat abandonà l’edifici gòtic i es traslladà a la nova església de Sant Jaume.
Poble (132 m alt), al sud-est de la vila, a la plana al·luvial estesa a la dreta del Fluvià, regada per la sèquia del molí de Calabuig.
L’antic castell de Calabuig, del comtat d’Empúries, pertanyé fins vers el 1175 al monestir de Banyoles, que havia fundat anys abans el priorat de Calabuig a l’església parroquial de Sant Nicolau de Calabuig (avui arruïnada), situada a 1 km del castell, al nord.
El castell fou destruït per ordre de Jaume I de Catalunya durant l’expedició de càstig contra el comtat d’Empúries (1275). El priorat perdurà fins el 1618.
El 1691 la parròquia fou traslladada al clos de l’antic castell, on s’havia anat traslladant la població, sota l’advocació de sant Feliu.
Illa al·luvial de 6 km de longitud, a l’extrem oriental del delta de l’Ebre, limitada per les goles de Llevant i de Migjorn, de forma triangular; el cap de Tortosa (extrem oriental) ha avançat durant algun període fins a 10 m anuals: el far de Buda, construït el 1862 al cap mateix, n’és actualment a més de mig quilòmetre.
A l’interior hi ha les llacunes del Calaix Gran (o de Dalt), del Calaix de la Mar (o de Baix) i la bassa de Pradot. També s’hi troba una caseria formada al voltant de l’església de Buda.
Conreus d’arròs mitjançant el canal de Buda i important zona de pas d’ocells migradors. Reserva integral dins del parc natural del Delta de l’Ebre.
Basílica paleocristiana, excavada a la partida del Bovalar, a la riba esquerra del Segre.
És un temple de tres naus, amb baptisteri de piscina quadrada cobert amb cimbori, que és al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
La construcció original és del segle IV i perdurà fins al VIII. Dins el temple hi ha nombrosos enterraments contemporanis de l’època del culte, amb sarcòfags de pedra.
Han estat trobades, al nivell de destrucció, diverses peces litúrgiques de bronze, del segle VII.
(la Vall de Boí, Alta Ribagorça)
Poble (1.282 m alt), a la vall de Boí, a la dreta del riu de Sant Martí, prop de la seva confluència amb la Noguera de Tor.
Després de confluir aquest darrer amb el riu de Sant Nicolau, hi ha, a l’esquerra del primer, la presa del canal de Boí, que porta l’aigua a la central elèctrica de Boí, prop del poble de Barruera. És un centre turístic.
L’església de Sant Joan, romànica, del segle XII i contemporània de la de Taüll, és de tres naus; només conserva un dels tres absis; el campanar és de planta quadrada.
Contenia una taula de fusta, on és representat sant Pere, actualment al Museu d’Art de Catalunya, igual com la majoria de les pintures romàniques que decoraven els murs laterals.
Antic centre del municipi, format per l’antiga església parroquial de Sant Martí, la rectoria i algunes masies properes, aigua amunt del torrent del Martinet, a l’extrem occidental del massís del Montseny.
L’església, anomenada aleshores de Sant Martí del Congost, amb el seu territori, fou donada el 875 pel comte de Barcelona Guifré I el Pilós al monestir de Sant Joan de les Abadesses. És conserven actualment d’aquesta època la nau amb volta de canó, l’absis, decorat a l’exterior amb una cornisa d’arquets i amb faixes llombardes, i la finestra de la façana de ponent.
Aquesta parròquia fou traslladada el 1868 a les Ferreries (o Aiguafreda de Baix, l’actual poble d’Aiguafreda) amb el nom de Santa Maria d’Aiguafreda.
Hi és venerat encara el Sant Crist d’Aiguafreda talla de fusta del segle XVI o del XVII.
(Sant Aniol de Finestres, Garrotxa)
(o Santa Maria de Finestres) Poble (880 m alt), damunt la serra de Finestres. El 1970 tenia nou famílies en poblament dispers.
L’església parroqial i santuari (la Mare de Déu de Finestres) és a l’extrem d’una aresta rocallosa i acinglerada, sota les restes del castell de Finestres (960 m alt), que dominava la plana de Santa Pau, a la vall del Ser.
El castell és esmentat ja el 947, a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria; pertanyia als comtes de Barcelona, i el tingueren en feu els de Besalú. El 1323 formava part de la baronia de Santa Pau. En 1464-73 estigué en poder dels remences, i en fou un important centre d’operacions.
L’església de Santa Maria esdevingué priorat benedictí depenent de Sant Esteve de Banyoles, i s’extingí el 1836. Fou molt afectada pels terratrèmols del 1427, i fou refeta i ampliada el 1779. El 1836 esdevingué parròquia.
Municipi del Vallès Occidental (Catalunya): 44,91 km2, 331 m alt, 23.633 hab (2016)
(o Sant Esteve de Castellar) A la conca alta del Ripoll. El nord del terme és accidentat per la serra de Sant Llorenç del Munt.
La indústria, molt diversificada i afavorida per la proximitat de Sabadell i Terrassa, ha desplaçat a un segon terme les activitats agrícoles de secà (vinya, cereals i arbres fruiters) i ramaderes. La població ha augmentat notablement els darrers anys a causa de la immigració.. Àrea comercial de Sabadell i Terrassa
El poble és a l’esquerra del Ripoll; l’església parroquial de Sant Esteve és neogòtica i de grans proporcions (1885-92). Fora vila, restaurat, hi ha el castell de Castellar, esmentat ja el 955 i restaurat el segle XIV; i prop seu les ruïnes de l’antiga església parroquial (dita Castellar Vell), amb elements romànics i gòtics.
Dins el terme hi ha, també, el santuari i el barri de les Arenes, la capella de Sant Pere d’Ullastre, el poble de Sant Feliu del Racó i diverses urbanitzacions.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Notícies – Unió Esportiva
Vall del Pirineu axial, travessada de nord a sud per la Noguera de Tor, amb els seus afluents, el riu de Sant Nicolau i el riu de Sant Martí.
Comprèn els municipis de la Vall de Boí, amb els termes de Barruera, Boí, Taüll, Cardet, Erill-la-vall i el santuari i balneari de Caldes de Boí, i Llesp, agregat actualment al Pont de Suert.
La serra de Cardet la separa de la vall de Barravés i els contraforts del massís de Comaloformo de la vall d’Espot i de la de Manyanet. Al nord, els alterosos massissos granítics de Besiberri, Comaloformo, Tumeneia i Montardo d’Aran la separen de la Vall d’Aran. Aquesta zona muntanyosa, juntament amb la vall d’Espot (Pallars Sobirà), forma el parc d’Aigüestortes i Sant Maurici.
El relleu ha estat modelat per les geleres i es caracteritza pels grans circs que s’hi obren i on es troba una important concentració lacustre (estanys de Cavallers, Negre, de Tumeneia, Travessani) i les petites valls encaixades (plana de Boí). Grans boscs i prats d’alta muntanya.
Habitada des de temps antics (hi ha restes romanes), el poblament actual es fixà a l’alta edat mitjana. L’economia es basa tradicionalment en la ramaderia i, subsidiàriament, en l’agricultura, però a partir del 1950 sorgí l’explotació hidroelèctrica i la forestal, i el turisme, facilitades aquestes per la construcció de la carretera, així com per la modernització del balneari de Caldes de Boí i els nous hotels que han contribuït a l’increment de visitants.
Destaca l’important conjunt d’esglésies romàniques decorades amb frescos de Taüll, Erill-la-vall, Durro, Boí, Barruera, i, especialment, Sant Climent de Taüll.
Municipi del Berguedà (Catalunya): 43,13 km2, 785 m alt, 2.162 hab (2016)
(ant: la Pobla de Bagà) Situat al vessant sud de la serra del Moixeró i de la Tosa d’Alp.
L’explotació forestal, la ramaderia i l’agricultura són les principals activitats econòmiques del municipi, complementades darrerament pel comerç i el turisme, gràcies a l’obertura al trànsit del túnel del Cadí. Dins el terme hi ha la central elèctrica de Pendís i, molt a prop, les mines de Fígols, fora de servei, que havien ocupat una part de la població.
A la vila, que conserva una part important de les muralles, destaca la plaça Major, amb pòrtics i edificis antics, i l’església de Sant Esteve, gòtica amb elements romànics i barrocs.
Dins el terme municipal, que comprèn els antics llocs de Sant Joan d’Avellanet i de Rigoréixer, hi ha també l’església romànica de Santa Fe de Quer i el santuari de Paller.
Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme
Dades dels Països Catalans 