(Catalunya, segle XIX)
Escultor. S’especialitzà i excel·lí en gerreria, amb un taller de gran producció, adscrit a les velles fòrmules estètiques neoclàssiques.
Exportava a Amèrica moltes de les seves obres, sobretot per a la decoració de jardins.
(Beniarjó, Safor, 1896 – Barcelona, 1973)
Escultor. S’establí a Barcelona, després d’haver estudiat a l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Té un Cap de bronze al Museu d’Art Modern barceloní.
(Girona, 1945 – )
Pintor. De formació autodidacta, conreà inicialment l’escultura.
La seva pintura, que parteix d’un realisme expressionista (1965-68), després d’un període transicional (1968-71) en el qual denota una dissolució formal, arribà a una abstracció caracteritzada per l’ús de motius cal·ligràfics i de coloracions fosques: tot plegat amb evidents connotacions simbòliques.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1938 – )
Metge, escultor i dibuixant. Format artísticament a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Com l’escultor pop George Segal, s’ha donat a conèixer amb peces de format petit o mitjà realitzades amb bena de guix.
Acostuma de representar temes anecdòtics (bé amb figures aïllades, bé amb grups) amb un realisme més atent a l’expressió que al detall.
Ha estat president del Cercle Artístic de Sant Lluc.
(Mataró, Maresme, 7 novembre 1888 – Biarritz, Lapurdi, França, 28 març 1976)
Artista. Començà com a pintor de cavaller i dibuixant.
L’any 1911 exhibí, junt amb altres artistes, al Faianç Català, dibuixos, pintures i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans dimensions anomenat L’orb. A més a exposat a “Les Arts i els Artistes” (1916), i a la Sala Parés (1934).
Escenògraf de prestigi, treballà per a diversos teatres d’Anglaterra i França (ballets de Montecarlo, festivals de Strafford-on-Avon, etc). Residí gairebé sempre a París.
Va conrear també el dibuix i l’escultura. Té obres als museus d’Art Modern de Barcelona i de Madrid.
(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)
Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).
El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.
L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.
Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.
(Tàrrega, Urgell, 28 desembre 1860 – Barcelona, 4 febrer 1948)
Pintor i escultor. Germà d’Antoni. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Madrid.
Conreà la pintura de gènere i el paisatge. Presentà alguns quadres amb retrats i paisatges a les exposicions oficials de Barcelona i de Madrid entre el 1884 i el 1898.
(Tàrrega, Urgell, 24 gener 1864 – Barcelona, 16 gener 1948)
Pintor i escultor Germà de Ramon. Féu estudis artístics a Barcelona i els amplià a Roma. En tornar, fou professor d’escultura a les escoles de Belles Arts de Màlaga, Sevilla i, finalment, a la de Barcelona.
Fou premiat en exposicions nacionals i en les de Madrid i París (on li fou atorgada la medalla d’or per l’obra Astúcia i força).
Com a pintor, la seva obra és qualitativament inferior. Està representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Catalunya, segle XIV)
(o mestre Eloi) Mestre escultor. Treballà (a partir de 1340) per a Pere III el Cerimoniós en els sepulcres reials del monestir de Poblet; el 1342 esculpí les estàtues dels reis de Catalunya i dels comtes de Barcelona, actualment desaparegudes, i més endavant, s’associà amb Jaume Cascalls, deixeble seu, per esculpir les estàtues funeràries de Poblet (1349-61).
Abans del 1351 havia fet la cadira episcopal del cor de la catedral de Girona, la seva obra més important, que reuneix totes les característiques de l’art de l’escultor, per la seva gran imaginació i una rica ornamentació.
El 1368 realitzà a la catedral de Tarragona el retaule de la capella dels Sastres.
(Tarragona, 25 gener 1829 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 3 setembre 1900)
Escultor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona de l’escultor neoclàssic Damià Campeny.
La seva obra tingué, però, un caire romàntic i barroc (Profeta Jeremies, perdut en l’incendi de Sant Pere de les Puel·les, l’any 1909; Sants Jordi i Eulàlia de la Casa de la Ciutat de Barcelona; retrat d’Isabel II a l’Ajuntament de Barcelona, destruït l’any 1936; retrat eqüestre del General Concha (1885) a la Castellana de Madrid).
La seva dedicació a la docència li impedí de consagrar-se plenament a l’escultura (professor a la Llotja de Barcelona des del 1856 fins a la seva mort).
És considera obra mestra el seu Sant Jordi cavaller (1866) del palau de la Generalitat a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 