Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Borràs i Abella, Vicent

2 Respostes

(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)

Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.

El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).

Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.

Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella  (València, 1875 – Madrid, 1943)  Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.

Bonifaç i Sastre, Lluís

7 Respostes

(Barcelona, 1683 – Valls, Alt Camp, 1765)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç “el Vell”, fou deixeble de Llàtzer (I) Tremulles.

El 1705 treballà a Valls. Residí uns anys a Barcelona, on fou clavari de la confraria d’escultors, i el 1717 tornà a ésser a Valls on, entre altres retaules, treballà en el de Sant Marc (1720) i en el de la Candela (1722), que executà només en part.

El 1721 anà a Escaladei, on féu diverses obres; el 1735 havia fet el retaule de les Ànimes per a la Guàrdia dels Prats, i el 1741, el retaule major de Riudecols.

Creà a Valls l’escola d’escultura que després continuaren i acreditaren els seus néts Francesc i Lluís Bonifaç i Massó.

Bonifaç i Miracle, Simforià

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.

En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.

Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.

Francesc Bonifaç i Massó

Bonifaç i Massó, Francesc

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 28 juliol 1735 – Tarragona, 3 febrer 1806)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès. Després s’establí a Tarragona, on l’any 1759 traçà els plans i els dibuixos del circ i de l’amfiteatre romans, que serviren de base per a estudis arqueològics posteriors.

Executà un gran nombre d’imatges i de retaules, entre d’altres, Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Riucorb (1762), Sant Crist, per al Morell (1766), Ester i Abigall, per al cambril de la Misericòrdia, de Reus (1772), que havia fet el seu germà Lluís; els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí, per a la seu de Lleida (des del 1775 al 1785); i el magnífic retaule major dels carmelitans de Vilanova i la Geltrú (1795).

Entre les obres de cronologia incerta, cal citar els retaules de Sant Oleguer i de Sant Agustí, a la seu tarragonina; el de Santa Rosalia, a Torredembarra; d’altres per a la cartoixa d’Escaladei, i la llitera per a la Mare de Déu d’Agost, a Valls.

L’any 1771 havia estat nomenat acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid.

El seu art correspon a l’últim període del barroc, influït pels corrents acadèmics.

Fou el pare de Pau Bonifaç i Fort  (Tarragona, segle XVIII – segle XIX)  Argenter.

Bonifaç i Anglès, Baltasar

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)

Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.

Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.

Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).

Lluís Bonifaç "el Vell"

Bonifaç, Lluís

5 Respostes

(Marsella, França, segle XVII – Riudoms, Baix Camp, 13 desembre 1696)

“el Vell”  Escultor. Conegut a la seva època per Bonifaci. S’establí a Barcelona amb el seu pare Francesc, pentinador de lli.

La seva obra més coneguda, i encara conservada, és la imatge de Sant Pau (1678), al pati de la casa de Convalescència, avui Biblioteca de Catalunya, de l’antic hospital de la Santa Creu de Barcelona.

El 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. El 1696 contractà l’execució de la caixa de l’orgue de la Selva del Camp, la qual no pogué acabar, ja que morí mentre treballava el retaule del Roser de Riudoms.

També és autor de la Santa Eulàlia (1686) de la plaça del Pedró de Barcelona, mutilada el 1936, i les imatges per al retaule de Santa Magdalena (1688), a la catedral.

Fou el pare de Lluís Bonifaç i Sastre.

Bohigas i Masoliver, Josep Maria

Deixa un comentari

(Banyoles, Pla de l’Estany, 1906 – Barcelona, 1971)

Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts d’Olot i després a Barcelona. Ha destacat com a imatger.

Entre les seves obres figura la Nostra Dona de la Llum per a un altar dels claustres de la catedral de Barcelona.

Blasco i Vaqué, Silvestre

2 Respostes

(Torroja del Priorat, Priorat, 16 agost 1887 – Barcelona, 1977)

Escultor imatger. Ha viscut i treballat a Xile, Argentina, EUA i Brasil, país on visqué des del 1955.

Autor de les escultures de la catedral de Jacarèzinho (Paranà, Brasil).

Fou el pare de Valentí i Sixte Blasco i Brugueras.

Bernat -imatger, s. XIV-

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, segle XIV – Catalunya, segle XIV)

Mestre d’imatges de pedra, de fusta i de pinzell, anomenat Pintor.

L’any 1378 formà societat, a Cervera, amb l’escultor Jordi de Déu per tal de partir-se els guanys dels encàrrecs que rebrien durant cinc anys.

Possible autor del sepulcre amb imatges de Berenguer de Castelltort de l’església de Santa Maria de Cervera.

Belart i Miquel, Ramon

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, 28 juliol 1772 – 1840)

Escultor. Estudià a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, que el pensionà a l’acadèmia de San Fernando de Madrid, on féu el baix relleu de Sant Pere guarint un paralític.

Establert a Palma de Mallorca (1810), treballà amb l’escultor Josep Antoni Folch en el panteó del marquès de la Romana.

Retornà a Montblanc el 1814. Treballà per a Montblanc, Poblet, Valls, Reus, etc. Sobresurten els seus crucifixos (com el de Santa Maria de Montblanc).

La seva obra es ressent de les limitacions imposades pels cànons neoclàssics.