(Barcelona, 1828 – 1896)
Pintor i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Fou professor del Conservatorio de Artes de Sevilla. Excel·lí com a dibuixant.
Dirigí la publicació d’un Tratado de dibujo topográfico (1856). També és autor del llibre Tratado de dibujo industrial (1867) i de la Memoria acerca del dibujo industrial en Bélgica, Francia y Alemania, fruit d’un viatge d’estudis pels països esmentats.
(Barcelona, 5 desembre 1897 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 28 octubre 1965)
Polític i escriptor. Oposat a la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França, on s’uní a Francesc Macià i intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
De nou a Barcelona (1931), com a membre de l’Esquerra Republicana, fou regidor de la ciutat. Designat comissari del departament de beneficència municipal (1931), fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que creà, al juny de 1934, el cupó del cec.
L’any 1939 s’exilià a Mèxic, on va escriure diferents obres de teatre: La vera llum, Nit d’Otel·lo, L’obstacle (1956, premi Àngel Guimerà de Mèxic).
(Bellpuig d’Urgell, Urgell, 1533 – El Escorial, Madrid, 3 setembre 1606)
Polític i escriptor. Fill segon de Francesc de Borja i d’Aragó, duc de Gandia.
Fou ambaixador extraordinari de Felip II a Portugal (1569) prop de l’emperador Rodolf II (1576), majordom major de l’emperadriu Maria d’Àustria (1581-1603) i de la reina Margarida d’Àustria (1604), del consell d’estat de Felip III i president del consell de Portugal. El 1596 fou nomenat comte de Mayalde.
Publicà a Praga, el 1581, un llibre titulat Empresas morales, que dedicà al rei Felip II, i que fou reimprès a Brussel·les el 1680. També escriví les poesies que figuren al començament de l’edició de Las obras de Don Juan Fernández de Heredia (1562); formà part de l’acadèmia presidida pel duc d’Alba a Madrid i mantingué una notable correspondència amb Ignasi de Loiola, oncle de la seva primera muller Lorenza de Oñaz y Loyola.
(Badalona, Barcelonès, 24 maig 1861 – 16 gener 1912)
Escriptor i pedagog. Col·laborà a “Lo Gay Saber”, a “La Renaixensa” i a la revista “El Clamor del Magisterio”.
La seva poesia, patriòtica i costumista, assolí una gran popularitat. Participà als Jocs Florals de Barcelona amb èxit; és autor de Simfonies poemàtiques (1898), Boira i sol (1900), La nit a Montgrony (1905) i de la llegenda medieval, en vers, La veu de la morta, publicada el 1913.
Conreà el teatre de costums amb obres com La Gallarda del Roser (1902) i Gent de platja (1902). També li devem el llibre Lo trobador català (1892), miscel·lània de poesies i proses, que ha tingut més de vint edicions.
(Barcelona, 3 maig 1798 – 1875)
Professor d’idiomes.
És autor de Gramática italiana (1824), Gramática latina según el método de aprender las lenguas modernas (1833), Arte de hablar bien el francés (1848), El inglés sin maestro (1848) i Colección de temas para ejercitarse en la traducción del catalán al castellano (1857).
Participà en la redacció del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i escriví Hechos históricos memorables acaecidos en España desde la última enfermedad de Fernando VII (1846).
(Vic ?, Osona, segle X – Catalunya, després 1024)
Jurista, clergue i cal·lígraf. Firmava indistintament Homo bonus i Bonus homo. Actuà a Vic i a Sant Cugat del Vallès vers la fi del segle X. Estigué al servei dels comtes Guifré II Borrell i Ramon Borrell I de Barcelona com a notari.
Els seus coneixements jurídics li permeteren la compilació titulada Liber iudicum popularis, basat gairebé exclusivament en el codi legal visigot, amb un pròleg i apèndixs interessants. Ell mateix la copià i il·luminà en dos notables exemplars, datats a Barcelona el 1010 i el 1011, un d’ells per al monestir de Ripoll, que es perdé al segle XIX, i l’altra es conserva a El Escorial, regalada pel bisbe de Vic Joan Baptista de Cardona a Felip II.
(Girona, 22 juny 1888 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 5 febrer 1939)
Escriptor de literatura infantil i juvenil. Utilitzà sovint el pseudònim de Jordi Català.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, “En Patufet”, “Virolet”, etc.
Escriví contes de la Col·lecció En Patufet, novel·les juvenils sentimentals i El meu poble (1948).
(Manlleu, Osona, 1926 – Ripoll, Ripollès, juliol 1997)
Escriptor. Residí a Ripoll. És autor d’obres teatrals i de bon nombre de poesies.
Ha obtingut quatre vegades la Viola d’Or al Jocs Florals de la Llengua Catalana. El 1964 publicà la monografia comarcal El petit país del Ripollès.
(Barcelona, 2 abril 1703 – Roma, Itàlia, 16 desembre 1780)
Eclesiàstic i escriptor. General de l’orde dominicà (1756-77) i cardenal. Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1729). Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria.
Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, l’any 1734 entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial (1746) i mestre general (1756), i Pius VI l’elevà al cardenalat (1775).
Tomista convençut, la seva carta De renovanda et defendendadoctrina sancti Thomae (1757) tingué una gran repercussió en els estudis dominicans.
Com a poeta en català és autor d’un Soliloqui, de tècniques barroques i d’influència calderoniana.
(Barcelona, 7 maig 1919 – Montserrat, Bages, 10 setembre 2000)
Escriptor benedictí. Nom de religió de Joan Maria Boix i Selva. Fill de Josep Maria Boix i Raspall, i germà de Josep Maria i d’Emili Maria. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ingressà al monestir de Montserrat el 1943. Estudià filologia romànica a la Universitat de Friburg el curs 1950-51. Fou secretari de l’abat Escarré (1953-64), prior del monestir (1967-78) i visitador de la congregació benedictina Sublacense.
Director de la revista “Serra d’Or” (1962), on col·laborà regularment sobre qüestions de religió, filosofia i literatura; també escriví a “Qüestions de Vida Cristiana”.
Ha publicat l’antologia Llibre de la Mare de Déu de Montserrat (1950), l’opuscle Què és Montserrat (1957), que ha estat traduït ha diverses llengües, i el recull de breus homilies Convidats a crema (1977).
Dades dels Països Catalans 