Arxiu d'etiquetes: escriptors/es

Giner de los Ríos, Hermenegildo

4 Respostes

(Cadis, Andalusia, 14 octubre 1847 – Granada, Andalusia, 20 agost 1923)

Polític, professor i escriptor. Germà de Francisco, amb el qual col·laborà en la Institución Libre de Enseñanza.

Catedràtic als instituts de Burgos, Alacant i Barcelona. Desposseït de la seva càtedra (1875), fou rehabilitat (1881).

Adscrit al partit republicà, després de Solidaritat Catalana, passà al partit radical. Diputat a corts per Barcelona (1908, 1910 i 1914).

Com a conseller municipal de cultura de Barcelona, impulsà la infraestructura escolar (construcció d’escoles i renovació del material didàctic), les colònies, biblioteques i caixes d’estalvi escolars i per les campanyes entorn del laïcisme.

Escriví sobre pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913) i art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad).

Ginebreda, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV – 1394)

Escriptor i dominic. Estudià teologia a Barcelona (1357), Girona, Lleida, Tolosa (1372) i París (1376).

Continuà la versió catalana del De consolatione philosophiae, de Boeci, que havia iniciat Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, presoner de Pere III de Catalunya, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del 1493.

El 1385 Pere III el Cerimoniós li encarregà la traducció i l’adaptació del Speculum historiae, de Beauvais, que el 1360 havia començat Jaume Domènec. El resultat fou una història universal titulada Compendi historiae, obra en la qual són incorporades diverses fonts catalano-aragoneses.

El 1386 Pere III el nomenà predicador de la capella reial. El 1390 fou elegit prior del convent de Barcelona.

Ha estat confós, erròniament, amb el seu homònim Antoni Ginebreda bisbe d’Atenes mort el 1390.

Gimbernau, Juli Francesc *

Deixa un comentari

Veure> Juli Francesc Guibernau i Planas  (escriptor humorístic català, 1856-1927).

Gilabert i d’Alentorn, Francesc de

Deixa un comentari

(Foradada, Noguera, 1559 – 1638)

Tractadista político-econòmic. Senyor de la baronia d’Àger, era un gran propietari de la regió de Lleida i es dedicà al conreu de la terra.

Residí ordinàriament a Tamarit de Llitera i fou diputat de la Generalitat de Catalunya.

Va escriure De la verdadera nobleza. Discursos sobre la calidad del Principado de Cataluña, inclinación de sus habitantes y su gobierno (1616), obra interessant per conèixer la vida catalana de l’època, i Agricultura práctica (1626).

Gil i Estalella, Pere

4 Respostes

(Reus, Baix Camp, 1551 – Barcelona, 15 setembre 1622)

Mestre en arts i doctor en teologia. Jesuïta, fou provincial de la Corona d’Aragó (des del 1619), rector dels col·legis de Betlem de Barcelona i de Mont-sió de Palma de Mallorca, procurador del procés de canonització d’Ignasi de Loiola i impulsor de la fundació de la Cova de Sant Ignasi de Manresa.

És autor d’una Geografia de Catalunya (1598-1600), on acumula dades d’història natural, estadístiques i de geografia humana, fou publicat per Josep Iglésies el 1949. És també autor de Vides de sants de Catalunya, Vides de sants d’altres províncies d’Espanya, fora del Principat de Catalunya, Historia de Ntra. Sra. De Montesión de la Compañía de Jesús de la Ciudad de Mallorca, Sobre els tributs i llur dret en el Principat de Catalunya i Vida de la mare Estefania de la Concepció Rocabertí, carmelita descalça, totes inèdites i la darrera destruïda el 1936.

Publicà Memorial i advertències del molt iltre. i reverendíssim Sr. D. Joan Dimes Lloris, bisbe de Barcelona (1598), Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o per justícia moren (Barcelona 1604) i Officium Sanctorum Episcopatus Barchinonensis et Urgellensis.

Traduí al català el Contemptus mundi (o Imitació de Crist), de Tomàs de Kempis (Barcelona 1621), amb un interessant pròleg, on justifica la necessitat de la versió catalana pel fet d’ésser l’única llengua parlada i entesa al país.

Gifreda i Morros, Màrius

2 Respostes

(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)

Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.

Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.

Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.

Gibert i Olivé, Agustí Maria

Deixa un comentari

(Tarragona, 15 agost 1852 – 2 setembre 1928)

Metge i escriptor. Exercí a la Canonja i Vila-seca.

Vers el 1897 s’instal·là a Tarragona i es dedicà a la investigació sobre temes de ciències naturals i d’arqueologia i d’història, així com al periodisme i a la literatura.

Entre els seus diversos estudis destaquen Memòria sobre la topografia mèdica de Vila-seca de Solsina (1891) i l’arqueològic Tarragona històrica i proto-històrica.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Genís i Bech, Salvador

Deixa un comentari

(la Jonquera, Alt Empordà, 8 setembre 1841 – Pineda de Mar, Maresme, 27 març 1919)

Mestre i escriptor. Col·laborà a “La Renaixença”, “La Vanguardia” i “La Veu de Catalunya”.

Publicà El auxiliar del maestro catalán en la enseñanza de la lengua castellana (1869, deu edicions fins al 1925), Lectura bilingüe (1900) i Vocabulari català-castellà (1910).

Genís i Aguilar, Martí

1 Resposta

(Vic, Osona, 21 juny 1847 – 10 desembre 1932)

Escriptor. Estudià farmàcia a Barcelona, on es doctorà el 1874, exercí a Vic, on fou professor d’història natural i fisiologia a l’institut.

Amic de Jacint Verdaguer i de Jaume Collell, participà en la fundació de l’Esbart de Vic (1867). Concorregué assíduament als jocs florals, i en fou mantenidor el 1890 i el 1903 i president el 1921.

La seva poesia, inspirada en un romanticisme tradicional, exalta els valors tradicionals de l’amor, la família i la religió: Guspires d’una llar (1919), Estampes de l’Esbart (1933) i l’antologia La garba muntanyesa (1879).

Publicà les novel·les Julita (1874), la seva obra més important, Sota un tarot (1876), La Mercè de Bellamata (1878), Quadros del cor (1881), Novel·les (1882), Passavents (1887), L’espalmada (1890) i La reineta del Cadí (1892), etc. Les seves novel·les tingueren una gran popularitat a la fi del segle XIX.

També publicà els reculls de narracions Narracions casolanes (1907) i Records i contes (1921).

Gener, Jaume -lul·lista-

1 Resposta

(Cabra del Camp ?, Alt Camp, segle XV – segle XVI)

Lul·lista. Deixeble i amic íntim de Pere Daguí. Monjo de Santes Creus, actuà editorialment a Barcelona i a València.

A Barcelona, on residí del 1489 al 1491, publicà Naturae ordo studentium pauperum i Ingressus facilis rerum intelligibilium, esdevingué la seva obra més important (Ars metaphysicalis, 1506) acabada a València amb la col·laboració intel·lectual i econòmica de renaixentistes castellans i italians.

En aquesta ciutat, al voltant de la seva càtedra, creada el 1505, agrupà personatges com el genovès Bartolomeo Gentile i Joan Bonllavi i mantingué correspondència amb els lul·listes de Barcelona i Mallorca Joan Baró, Gregori Genovard, Jaume d’Olesa i Nicolau de Pacs.

Intentà un retorn a l’autèntic pensament de Llull, amb un to menys polèmic que el del seu mestre.