(Solsona, Solsonès, 1749 – Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1806)
Eclesiàstic i erudit. Escriví algunes obres religioses, així com una història de Catalunya, treballs que restaren inèdits.
El 1959 foren editades les seves Memorias de la ciudad de Solsona y de su iglesia.
(Girona, segle XIX – 1865)
Erudit. Fou l’encarregat de formar el cens de la província de Girona, tasca reflectida en una memòria impresa el 1857. Féu una traducció de l’italià a l’espanyol.
(Barcelona, 1788 – 1857)
Teòleg i erudit. Germà de Josep. Fou canonge de la catedral de Barcelona, governador interí de la diòcesi i catedràtic dels efímers Estudis Generals (1822). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1837).
És autor d’una refutació teològica i filosòfica de les doctrines de Marià Cubí.
(Illes Balears, 1305 – 1308)
Obra de Ramon Llull. Fou publicada amb el títol d’Ars magna generalis ultima, versió definitiva de l’art lul·liana que ja havia explicat en diverses obres anteriors (principalment Art abreujada d’atrobar veritat, o Art Major).
Les primeres temptatives d’una art combinatòria es troben ja cap al final del Llibre de contemplació en Déu, el qual és una de les obres més exactes de Ramon Llull.
La finalitat de l’art consisteix a proposat un sistema de principis generalíssims, aplicables a totes les ciències, que serveixi d’ajuda per a cercar la veritat i resoldre així els diversos problemes científics.
Concretament, però, i mitjançant aquesta recerca sistemàtica de la veritat, anava encaminada a la conversió dels musulmans i jueus.
Nom que adoptà, com hereu del seu llinatge matern, el noble i erudit català Oleguer de Taverner i d’Ardena (1676-1727).
(Ceret, Vallespir, 30 agost 1878 – 3 març 1949)
Erudit, poeta i narrador. Fundà un grup de Cantaires Catalans, la Societat d’Estudis Catalans (1907) i “La Revue Catalane” (1907-21).
Professor de llengua i literatura espanyola a Montpeller. Estudia els factors, les influències i el desenvolupament del moviment renaixentista català al segle XIX, i publicà les obres Origines et premières manifestations de la renaissance litteràire en Catalogne (1924), tesi doctoral, i Mélanges de Folklore (1935).
Poeta en francès i en català; en aquesta última llengua va publicar L’oliveda (1934).
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1945.
(Cervera, Segarra, 1754 – 1831)
Erudit i polític. Senyor de Santa Maria de la Ràpita, de la Torre de Fluvià i d’Oluges Altes.
Fou síndic i regidor de l’ajuntament de Barcelona i el 1808 fou nomenat per assistir a la junta de Baiona. Després del 1810 fou elegit diputat a les corts de Cervera i anà després a Cadis.
Mantingué una extensa relació epistolar amb personalitats de l’època. Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 1772 i hi presentà interessants treballs, com un estudi sobre els trobadors provençals i catalans.
Escriví també unes Memorias y noticias para la historia de San Félix Mártir gerundense… (1798) i una Relación de la exemplar vida, virtudes y letras del P. Pedro Ferrusola… (1808).
El 1790 començà a explicar la filosofia suarista a la universitat de Cervera.
Fou un dels primers col·lectors de poesia popular, de la qual recollí un extens mostrari, que passà posteriorment a Marià Aguiló.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Família d’artistes i intel·lectuals. Té la seva casa pairal a Olot (Garrotxa), i els seus membres tenien el privilegi de ciutadans honrats de Barcelona.
Els primers membres foren els germans Joaquim, Estanislau i Marià Vayreda i Vila.
(Bogotà, Colòmbia, 23 juny 1860 – Barcelona, 23 maig 1933)
Escriptor i intel·lectual. Com a exiliat residí a Veneçuela, als EUA i a diverses capitals europees, sempre fent una important tasca literària i periodística.
Escriví Flor del fango (1895), Ibis (1899) i La demencia de Job (1915), entre moltes altres obres.
El 1918 s’instal·là a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 