(Barcelona, 1898 – 1919)
Institució pedagògica. Fundada per Francesc Flos i Calcat. Fou la primera escola dels temps moderns que donà l’ensenyament en català.
El seu expandiment motivà la creació de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. El 1904 fundà una Granja Escola Educativa, per a les activitats d’esbargiment a ple aire.
Dificultats econòmiques l’obligaren a emparar-se en el CADCI (1919), on persistiren les classes fins a la Dictadura de Primo de Rivera.
(Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1905 – Barcelona, 1915)
Institució escolar. Fundada per Joan Palau i Vera.
Tenia un jardí d’infants fröbelià i un pla inspirat en l’obra de Decroly al primari. El 1911 Palau traslladà l’escola, en règim d’internat, a ple camp, als afores de Terrassa.
L’obra fou continuada a Barcelona per un grup de pares amb el nom de Nou Col·legi Mont d’Or, sota la direcció pedagògica de Manuel Ainaud, el qual li donà una orientació més informativa. Tots dos centres perduraren fins al 1915.
L’experiència influí en els posteriors corrents escolars renovadors.
(Catalunya, desembre 1978 – 1988)
(CEPEPC) Organització pedagògica. Formada per una vuitantena d’escoles, la majoria cooperatives de pares o de mestres, que actualment són escoles públiques dependents de la Generalitat de Catalunya.
Aquestes escoles foren creades durant el règim franquista, a partir dels darrers anys de la dècada del 1960, entorn de la institució Rosa Sensat. Foren pioneres en la recuperació de l’ús del català a l’escola i de la tradició pedagògica catalana d’escola activa d’abans de la guerra civil.
Estigueren presents, per tant, a l’origen dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, els quals s’estengueren posteriorment per tot l’estat espanyol i han inspirat la reforma del sistema educatiu dels anys 1990.
L’any 1978 es constituïren en col·lectiu i el 1979 demanaren a la Generalitat provisional d’ésser integrades a la xarxa d’escoles públiques com a contribució a la construcció d’una nova escola pública catalana.
El procés d’integració s’inicià en virtut d’una llei del Parlament de Catalunya de 1983, i conclogué el 1988.
Veure> Universitat de Cervera (institució d’ensenyament superior, 1717-1842).
(Catalunya, 1983 – )
(CRP) Servei educatiu del departament d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya per a donar suport a l’activitat pedagògica dels centres d’ensenyament i a la tasca docent del professorat.
El 1994 se’n redefiní normativament l’estructura i les funcions. L’àmbit d’actuació és local, subcomarcal i comarcal, i cobreix tot l’àmbit territorial del departament d’ensenyament.
Els CRP de la ciutat de Barcelona són fruit d’un conveni entre el departament d’ensenyament i l’ajuntament de Barcelona i n’hi ha un cada districte municipal.
L’any 2000 hi havia 72 CRP al conjunt de Catalunya.
(Barcelona, 1990 – )
Biblioteca al servei de la Universitat Pompeu Fabra, entesa com a biblioteca única en tots els aspectes organitzatius i funcionals malgrat tenir els seus fons i serveis dispersos en seus diferents.
Els seus recursos informatius són: 200.000 volums de monografies i 5.000 títols de publicacions en sèrie, més d’un centenar de les quals són bases de dades en CD-ROM; l’Arxiu INPUT o recull dels millors programes de televisió del món fet per la International Public Television des del 1977, i les còpies dels programes més significatius produïts per TV3 i Canal 33.
Els seus nombrosos recursos informàtics són les eines bàsiques per a aconseguir millores en el funcionament intern i en la provisió de serveis en qualsevol de les seves seus. Participa en diferents projectes de cooperació interbibliotecària.
Enllaç web: Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra
(Barcelona, 1544 – 1767)
Col·legi d’ensenyament superior fundat per la Companyia de Jesús. El rector de Betlem prengué, el 1635, possessió del veí col·legi de Cordelles.
Substituí la Universitat de Barcelona quan aquesta fou traslladada a Cervera (1717), hom hi ensenyava i conferia els graus de filosofia i de teologia.
Amb el decret del 1767, en que els jesuïtes foren expulsats de la Península, l’ensenyament donat a Betlem i a Cordelles fou donat al seminari conciliar i col·legi episcopal, que ocupà part d’aquests edificis. El 1816, els jesuïtes intentaren, en va, de recuperar els col·legis.
L’església de Betlem (1680-1732), a la part alta de la Rambla, és l’únic que se’n conserva; la sumptuosa decoració de l’interior fou destruïda el 1936, en ésser cremat el temple.
(Barcelona, segle XIX – 1939)
Conjunt de pensadors, que van desenvolupar llur activitat a la Universitat de Barcelona a partir del segon terç del segle XIX, paral·lelament a la renaixença literària i política, sense les característiques pròpies d’una escola filosòfica.
Des dels seus primers representants, seguidors de l’escola escocesa, la diversitat en els mètodes i en les posicions ideològiques és manifesta, encara que hi ha un conjunt d’afinitats bàsiques i una comunitat d’estil i d’actitud, com: l’allunyament de tot dogmatisme, l’intent d’integració de la filosofia com a teoria i com a forma de vida, el culturalisme i la continuïtat històrica.
En els anys d’entreguerres i sobretot a partir del 1928, adquirí consistència i rigor, encara que les circumstàncies polítiques n’impediren el desenvolupament. Però resten com a testimoniatge els pensadors procedents d’aquella comunitat que han exercit la docència a les universitats americanes.
(Barcelona, 1966 – 1969)
Grup de realitzadors cinematogràfics catalans o establerts a Barcelona: Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Carles Duran, Vicenç Aranda, Ricard Bofill i, posteriorment, Jordi Grau i José Maria Nunes.
Fou propugnada pel crític i cap de producció Ricard Muñoz i Suay, enfront de la generació madrilenya denominada Nuevo Cine Español.
A part la intenció propagandística del terme, el nexe, no gaire coherent, entre les seves obres era, juntament amb l’abaratiment de la producció, una ambició renovadora actualitzant i en certs casos contestatària.
La temporada 1968-69 el grup desaparegué de fet.
(Barcelona, després 1915 – 1939)
Grup de prehistoriadors i arqueòlegs, deixebles de Pere Bosch i Gimpera.
L’accés d’aquest als càrrecs de director del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans (1915) i, sobretot, a la càtedra d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona (1916), enquadren l’origen de l’escola.
Cal fer esment, en una primera etapa, dels nom de Lluís Pericot, Josep Colominas i Josep de C. Serra i Ràfols i, posteriorment, dels de Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell i Antoni Arribas.
Dades dels Països Catalans 