(Barcelona, 1824 – 1890)
Enginyer. Treballà en la construcció del ferrocarril de Barcelona a Mataró fins que fou inaugurat (1848).
Més endavant, la junta directiva del ferrocarril li n’encarregà la prolongació fins a Girona, i després féu els projectes de la mateixa línia fins a Cervera de la Marenda.
Dirigí també el ferrocarril de cremallera de Monistrol a Montserrat i el funicular del Tibidabo.
(Barcelona, 1875 – 1919)
Enginyer industrial i arquitecte.
Professor fundador de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat (1915). Catedràtic, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, on creà la càtedra d’arquitectura industrial.
S’especialitzà en la construcció d’ascensors.
És autor de Filosofía de las estructuras (1911), Las formas artísticas en la arquitectura técnica (1912), Leyes iconográficas de la línea y de la luz (1913).
(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
(Barcelona, 1714 – 1768)
Mestre veler i fabricant d’indianes.
Fou un dels primers industrials catalans que filà el cotó en la seva fàbrica, amb caràcter clarament competitiu respecte al que venia important-se fins aleshores de Malta.
Demanà exempció de franquícia per a la importació de cotó en floca d’Amèrica, i sol·licità de la Junta de Comerç dues naus per importar cotó de Veracruz, projecte que fou aprovat el 1768.
La seva iniciativa donà nou impuls a la indústria cotonera catalana.
El seu nebot i hereu fou Joan Canaleta i Font.
(Barcelona, 4 desembre 1827 – Madrid, 22 novembre 1902)
Enginyer i publicista. Pare de José Canalejas Méndez. Estudià a Madrid i a Lieja. Per encàrrec del famós banquer José de Salamanca va construir algunes línies fèrries.
Milità al partit liberal i fou diputat i senador. Director de la companyia del ferrocarril de Ciudad Real, a Badajoz. Dirigí la revista “El Eco Agrícola”, i col·laborà a “El Ingeniero Industrial”.
És autor, entre altres treballs, d’un Anuario de los progresos tecnológicos de la industria y de la agricultura (1861) i Estudio de la situación moral y material de los reclusos de la casa municipal de corrección de Barcelona (1860).
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
(Figueres, Alt Empordà, 13 desembre 1857 – Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 6 gener 1939)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Publicà un Diccionario Industrial. Artes y oficios de Europa y América (1888), de ciències aplicades, en sis volums.
(Barcelona, 1862 – Catalunya, segle XIX)
Enginyer agrònom. Fill de Domènec Call i Franquesa. Estudià a Madrid i a Lovaina.
Interessat pels problemes dels regadius i els nous conreus de fibres tèxtils, va treballar quatre anys a Veneçuela.
Publicà Memorándum sobre el pasado, el presente y el porvenir de la Sociedad Canal de Urgel (1887), Crisi agrícola: remeis (1888), Des agaves et de la possibilité de leur culture en Espagne (1883) i Bases para los proyectos de colonización y explotación del ramio en Venezuela (1888).
(Mataró, Maresme, 23 octubre 1957 – )
Dramaturg, enginyer i guionista de televisió. Format en el teatre independent amb el grup Xaloc de Mataró.
D’ençà de la seva primera obra es mostrà interessat per la tecnologia i la cibernètica.
La primera estrena professional arribà amb Estrips.
(Besalú, Garrotxa, segle XIX – Almeria, Andalusia, 1855)
Enginyer de mines. Treballà a diverses companyies mineres de l’estat espanyol, així com a la Compañía Peninsular Azucarera, també estatal.
Per aquesta organitzà a Almeria una de les primeres explotacions de canya de sucre d’Espanya, que batejà amb el nom de Montserrat.
Dades dels Països Catalans 