Arxiu d'etiquetes: edificis religiosos

Salgar -Noguera-

5 Respostes

(Foradada, Noguera)

Santuari (Santa Maria de Salgar) i antic convent carmelità de la parròquia de Montsonís, en una gran balma oberta a l’estret de Salgar, congost pel qual corre el Segre entre les muntanyes de Montsonís i d’Antona (Artesa de Segre).

Esmentat el 1192, vers el 1263 s’hi havia erigit un petit hospital sota l’advocació de sant Jordi. Confiat als carmelitans (1404), hi construïren un convent i ampliaren l’església romànica del s XII; el 1530 bastiren el claustre i el 1608 eixamplaren el convent. Els carmelitans foren exclaustrats el 1835 i el lloc fou venut el 1837, però continuà com a santuari.

Els edificis foren malmesos durant la guerra civil. Posteriorment es restaurà el culte i el 1972 s’inicià una campanya de restauració per part d’un grup d’Artesa de Segre, parròquia a la qual fou cedit modernament el santuari.

Sagrada Família, temple de la

29 Respostes

(Barcelona, Barcelonès, 1882 – )

Temple modernista de la ciutat. Obra d’Antoni Gaudí, començat l’any 1882 com a centre d’un futur grup d’escoles, fou influït inicialment pel neogòtic; posteriorment Gaudí el va concebre de manera orgànica (seguint la tendència naturalista-modernista) i esdevingué una de les obres més representatives de l’autor.

L’edificació de les torres, que segueixen l’estructura vertical d’una canya, fou summament lenta; les obertures horitzontals responen a raons acústiques, perquè Gaudí les va concebre com a campanes gegantines; els pinacles que les coronen són una de les primeres aportacions a l’escultura abstracta.

Gaudí només va poder acabar una façana. Després de la seva mort (1926), les tres torres que faltaven foren construïdes per D. Sugranyes.

temple de la Sagrada FamíliaAturada l’obra del 1932 al 1952, després d’aquesta data es continuà la construcció, bé que lentament a causa de les dificultats econòmiques, i s’alçà la façana de la Passió, la decoració escultòrica de la qual s’encarregà el 1986 a J.M. Subirachs.

El 1981 s’inaugurà la plaça Gaudí davant la façana del Naixement, segons un projecte de N. Rubió i Tudurí.

La continuació de les obres, pendent sempre de problemes de finançament (que originàriament havia estat privat), ha encès una viva polèmica entre els partidaris de finalitzar el temple i els partidaris de no fer-ho, els quals consideren que la continuacio desvirtua la creació personal gaudiniana.

Roses, monestir de

5 Respostes

(Roses, Alt Empordà)

Abadia benedictina (Santa Maria de Roses), situada dintre l’antiga ciutadella de la població, a l’entrada de la vila moderna. Té el seu origen en l’església de Santa Maria de Rodes (nom que perdurà fins al s XIV), que el 943 era una cel·la o pertinença de Sant Pere de Rodes.

Igual com en les esglésies veïnes de Sant Salvador i de Sant Miquel, hi havia vida monàstica, que fou desbaratada per les invasions de pirateria sarraïna. Vers el 960 la comunitat s’aplegà a l’església de Santa Maria de Roses, situada a la badia del seu nom, i es convertí en una forta abadia, gràcies a la protecció del comte Gausfred I d’Empúries i de Rosselló.

La nova abadia fou dotada el 976 pel comte Gausfred I i el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, amb drets sobre la pesca del cap Norfeu al cap Morrell, drets sobre els naufragis i molts béns i dons prop la mar i en terres empordaneses.

La sèrie dels seus abats s’inicià amb Llunesi (960?) i Guifré (976). Sota la protecció comtal reedificà la seva església (1022), augmentà el patrimoni, donà origen a la vila de Roses, que depenia del monestir, per bé que li fou discutit el seu domini fins el 1362 pels comtes d’Empúries, i creà filials a Pedret i Marzà (Santa Maria de Penardell) i Santa Maria del Camp, a Garriguella.

Els seus drets de pesca eren una important font d’ingressos, però també causa de plets amb els habitants dels pobles veïns.

Al s XV inicià la decadència. El 1588 el monestir fou abandonat a causa de la pesta i fou saquejat i espoliat. El 1592 el papa l’uní com a filial o priorat a Santa Maria d’Amer.

El 1792 els pocs monjos que hi havia abandonaren el monestir, que fou destruït pels francesos el 1793. Aleshores fou abandonat del tot i construïda una nova església a la vila de Roses (1795).

Recentment s’ha reconstruït la capçalera de l’antiga abadia i s’han emprès obres d’excavació i neteja a l’indret del vell monestir.

Ripoll, monestir de

100 Respostes

(Ripoll, Ripollès)

Monestir benedictí (Santa Maria de Ripoll). Fundat per Guifre el Pilós el 879, al qual fou encomanada la repoblació de les valls ripolleses. Els comtes Guifre i Guinedilda dotaren el monestir amb moltes possessions de la Cerdanya, Montserrat, el Berguedà i Ponts, i també li concediren altres privilegis; els seus successors continuaren ampliant els dominis del monestir.

El mateix comte Guifre, en l’acta de consagració de l’església (888), donà al monestir el seu fill Radulf, que cap al 908 abandonà el monestir i el 914 ocupà la mitra d’Urgell. El 890 Guifre i el bisbe de Vic, Gotmar, presidiren la consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, que quedà sota la custòdia del monestir. La basílica fou consagrada, successivament, els anys 835, 977 i 1032.

L’actual església és obra dels abats Arnulf (970) i Oliba (1032), als quals cal també atribuir la importància cultural que el monestir va assolir a mitjan segle X; així doncs, fou molt conegut el famós escriptori de Ripoll, on foren copiats i reproduïts molts manuscrits; en morir l’abat Arnulf hi havia 66 manuscrits, i a l’època d’Oliba ja ascendien a 246.

A Ripoll, cap a l’any 967, estudià el monjo Gerbert, futur papa Silvestre II. Al segle XII s’hi troben els primers intents de poesia autòctona llatina i les primeres cròniques d’història del Principat. L’esplendor de Ripoll adquirida el segle XII queda palesa pel fet d’haver-hi al monestir uns 80 monjos; hi foren enterrats els comtes de Barcelona des de Guifre el Pilós fins a Ramon Berenguer IV.

L’any 1835 l’església i l’arxiu foren cremats i s’hagueren d’exclaustrar els 18 monjos que hi havia aleshores.

És coneguda la planta del monestir benedictí fundat el 879. El 977 fou consagrada per Miró II Bonfill, bisbe de Girona i germà del comte Oliba Cabreta, la planta de la basílica de cinc naus i cinc absis, que l’abat Oliba, fill d’Oliba Cabreta, va fer refer i modificar el 1032, seguint el nou estil llombard. Les grans reformes d’Oliba convertiren la primitiva basílica en una magnífica església amb les esmentades cinc naus i un grandiós transsepte amb sis absidioles i un absis, i dos campanars a la part oposada, als costats de la portalada.

De la primitiva basílica són les pilastres massisses de la nau central, il·luminada per amplis finestrals, primerament coberta amb fusta i durant el segle XII substituïda per una volta de pedra. També d’aquesta basílica originària es conserven alguns capitells d’estil corinti amb senyals d’haver estat treballats per artistes inspirats en l’art califal o procedents de la Còrdoba coetània.

Data també del segle XII l’extraordinària portalada d’entrada a l’església, obra del mestre de Ripoll, a la qual, vers el 1300, fou afegit un porxo. L’esmentada portalada és el conjunt monumental iconogràfic d’art romànic més important de Catalunya. Té 10 m de longitud, amb una obertura central en forma d’arc de triomf i una sèrie d’arcades successives a la part central i superior, on hi ha esculpits el Pantocràtor i, a dreta i esquerra, els 24 ancians de l’Apocalipsi. A la resta del mur hi ha esculpides, en registres horitzontals, més d’un centenar de figures que il·lustren paisatges de l’Antic i del Nou Testament.

El claustre fou iniciat també al segle XII, D’aquesta època data l’ala corresponent al mur de l’església. Les altres tres ales i les corresponents galeries superiors són gòtiques i corresponen als segles XIII i XIV. Contenen 126 columnes a cada planta, que sostenen 55 arcades. En aquesta obra es pot apreciar l’evolució de l’escultura catalana del romànic al gòtic.

L’any 1428 un terratrèmol destruí una de les torres. Successives degradacions afectaren el conjunt de l’edifici, però, entre el 1886 i el 1893, l’arquitecte Elies Rogent en féu una restauració força digna. Només el cimbori i la torre enrunada han estat restaurades, segons criteri personal, per Rogent.

Als segles X i XI hi hagué a Ripoll un escriptori molt important, del qual s’han conservat les anomenades Bíblies de Rodes (Biblioteca Nacional de París) i de Farfa (Biblioteca del Vaticà), així com molts manuscrits (Arxiu de la Corona d’Aragó); totes aquestes obres tenen il·lustracions que testimonien el primitiu romànic en pintura i dibuix de Catalunya.

Enllaç web:  monestir de Ripoll

Puiggraciós

3 Respostes

(Figaró-Montmany, Vallès Oriental)

Santuari (la Mare de Déu de Puiggraciós), situat al vessant septentrional del Puiggraciós (807 m), contrafort oriental dels cingles de Bertí. Segons una tradició, la imatge gòtica (segle XV), abans venerada a la parròquia de Montmany, fou trobada en aquest indret i hom hi celebrava anualment una processó des del mateix segle XV.

El santuari fou bastit en 1701-11 i fou ampliat el cambril i una gran albergueria. Del 1910 al 1936 serví de parròquia de Montmany. Profanat aquest any, fou restaurat el 1954 i la Mare de Déu declarada patrona de la rodalia vallesana.

Des del 1973 resideix a l’antiga casa dels ermitans una comunitat de monges benedictines, filial de Sant Pere de les Puel·les. Conserva la imatge primitiva.

Al cim del Puiggraciós hi ha una torre de l’antic telègraf òptic molt ben conservada, feta el 1854, i als seus peus una petita capella on hom deia que fou trobada la imatge mariana.

Poblet, monestir de

270 Respostes

(Vimbodí, Conca de Barberà, segle XII)

Monestir cistercenc (Santa Maria de Poblet). És un dels conjunts conventuals més importants de Catalunya.

Ramon Berenguer IV, per commemorar la victòria sobre els àrabs, el va fundar l’any 1153 i l’encomanà a l’orde del Císter, i fou habitat inicialment per monjos procedents del convent de Fontfreda. Mort el fundador el 1162, el seu fill Alfons I el Cast en continuà l’obra, que fou seguida després pels successius monarques del casal de Barcelona; altres nobles famílies contribuïren també al seu engrandiment.

Al final del segle XIV Poblet esdevingué el monument més remarcable i el feu més poderós de tota la corona catalano-aragonesa, i el panteó dels seus reis; guarda els sepulcres dels monarques Alfons I, Jaume I, Pere III, Joan I, Martí l’Humà, Ferran d’Antequera i Alfons el Magnànim; també els d’algunes reines, els de Carles de Viana i d’altres prínceps, així com els de nombrosos barons il·lustres.

Entre els abats que regiren els destins de Poblet, els més coneguts són l’abat Copons (1316-48) i l’abat Queixal (1526-31).

Era notable la biblioteca, que comprenia gairebé 20.000 volums, una part de la qual era la biblioteca del duc de Sogorb i de Cardona. També té notable importància l’arxiu, ric en cartularis, butlles papals i cartes reials.

Fou destruït i saquejat durant les jornades de l’any 1833, en què, després de la mort del rei Ferran VII (setembre), tot el territori de l’estat es va veure profundament sotraguejat, i el país estava dividit per la primera guerra carlina (1833-40). Des de llavors va estar abandonat fins a l’any 1940, quan tornaren els monjos del Císter per restablir-hi la vida monàstica.

Abans hi havien començat ja les tasques de restauració, que s’intensificaren a partir d’aleshores gràcies a diverses institucions. La restauració es donà per acabada el 1990, i un any després el conjunt fou inclòs en la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

poblet2ART: El monestir destaca per l’extraordinària diversitat estilística, conseqüència de les successives etapes de construcció. L’església, en forma de creu llatina, fou començada en temps de l’abat Hug (vers 1166) seguint la simplicitat romànica, i compta amb elements estructurals ogivals (segle XIII) i façana barroca.

Consta de tres naus amb girola i cinc capelles radials; la nau central és coberta amb volta de mig punt, i les laterals i la girola amb voltes de creuer. A l’altar major és remarcable el retaule d’Damià Forment (contractat el 1527), una de les primeres obres de l’escultura renaixentista a Catalunya, encarregat per l’abat Queixal.

Una part important del monestir són els edificis conventuals (segles XII-XIII): claustre, sala capitular (pavimentada amb tombes dels abats perpetus), biblioteca, refectori, dormitoris, cellers, el palau abacial, l’albergueria i l’hospital. El claustre i les dependències annexes foren iniciats en temps d’Alfons I, seguint inicialment com a model el de Fontfreda, d’on procedien els monjos fundadors.

Martí l’Humà hi féu construir, al final del segle XIV, per Arnau Bargués, un sumptuós palau, que no quedà enllestit a causa de la mort del sobirà; prop del palau hi ha la Porta Reial, construcció militar del segle XIV, integrada com a part de les muralles que féu edificar Pere III el Cerimoniós. La segona porta d’accés, la Porta Daurada, dita així per les plaques de bronze que la recobrien, data del segle XV.

Panteó dels comtes de Barcelona i reis de Catalunya-Aragó des dels temps de Pere III, les escultures dels sepulcres, situades al creuer, destruïdes el 1835, foren modernament refetes per l’escultor català Frederic Marès.

Enllaç: monestir de Poblet

Pietat d’Ulldecona, la

1 Resposta

(Ulldecona, Montsià)

Santuari marià, situat al nord-est de la vila, als vessants sud-occidentals de la mola de Godall, sota una cinglera calcària on abunden coves i abrics, en els quals foren descobertes el 1975 per un grup d’espeleòlegs del Centre Recreatiu d’Ulldecona una notable sèrie de pintures prehistòriques del grup dit dels pintors de les serres.

Aquestes balmes tingueren tradició eremítica (al segle XVI es retirà a la de Santa Magdalena el comanador d’Ulldecona Ramon Simó de Pallarès), i sembla que és d’origen també eremític el santuari de la Pietat, conegut des de la fi del segle XIII, situat també en una balma o cova.

La devoció popular el convertí a partir dels segles XV i XVI en un important santuari, molt vinculat a Ulldecona; la imatge de la Mare de Déu era baixada processionalment a la vila en casos de pesta o de secades.

El santuari i l’hostatgeria, adossats a la roca, formen un conjunt notable d’edificacions, en la major part dels segles XIX i XX, però amb restes del segle XVI.

Pi, el -Barcelona-

26 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic barri de la ciutat, a l’oest de l’antiga ciutat romana, entre les primitives muralles i la Rambla.

Des del 965 s’esmenta el pla o palma de Santa Maria del Pi; aviat s’hi formà un barri, amb una segona església (Sant Joan del Pi) prop de l’antic camí del Llobregat, habitat per pagesos i envoltat d’hortes (els hortolans tingueren la seva capella a l’església del Pi).

Es convertí en barri suburbial, amb bordells i amb la residència del botxí, i aviat prengué un marcat caire comercial, que encara conserven els carrers compresos entre els de la Portaferrissa, de la Boqueria, dels Banys Nous i la Rambla.

L’església de Santa Maria del Pi, que des de la fi del segle X tenia els altars de Sant Climent i Sant Pancraç, on es juraven molts testaments sacramentals fins el 1283, fou renovada a partir del 1319 i consagrada el 1453, amb el cànon sever del gòtic català. La parròquia de Santa Maria del Pi, erigida al segle XIII, s’intitulà també de Santa Maria dels Reis.

El barri conserva cases notables com la de la confraria de la Sang, del segle XVII, a la plaça del Pi, i la del gremi dels revenedors. La plaça de Sant Josep Oriol, ocupada abans per l’antic cementiri, recorda el sant que fou beneficiat del Pi.

Pedralbes, monestir de

25 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Monestir de monges clarisses (Santa Maria de Pedralbes). Fundat pel rei Jaume II el Just i la seva tercera esposa Elisenda de Montcada l’any 1326 i consagrat el 1327. L’església revela la directiu estètica del gòtic oficial del segle XIV, reial i franciscà, i evidència una certa unitat estilística amb l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. És atribuïda a Berenguer de Montagut.

pedralbes_monestir2És d’una sola nau, amb capelles laterals entre els contraforts. El claustre, d’arcuacions sostingudes per capitells uniformes derivats del corinti, amb els escuts reials i de Montcada, respon al tipus clàssic català del segle XIV; de forma quadrada, té actualment tres pisos (l’últim ja del segle XVI). A l’angle sud hi ha una cisterna amb una notable bocana plateresca. La sala capitular és del segle XV i és decorada amb pintures murals de l’època.

En una de les capelles del claustre, la dedicada a sant Miquel, Ferrer Bassa deixà el conjunt més important de pintura catalana del segle XIV. Cal esmentar també el doble monument funerari de la reina Elisenda, una de les millors mostres de l’escultura gòtica del segle XIV.

Dins el conjunt del recinte del monestir, el 1993 s’inaugurà un espai dedicat a l’exposició de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, important mostra d’art medieval i renaixentista.

Enllaç web:  monestir de Pedralbes

Paretdelgada

5 Respostes

(la Selva del Camp, Baix Camp)

Caseria i santuari marià. El seu origen sembla posterior al 1165; és esmentat ja el 1200. Una llegenda tardana atribueix a un pastor la troballa de la imatge. Des del seu origen fou servit per donades, reemplaçades el 1615 per una família d’ermitans. Fracassaren dos intents de crear-hi un priorat canonical el 1384 i el 1546.

El santuari és format per un conjunt d’edificacions: església, porxo, casa de l’ermità, cavallerisses i altres dependències construïdes en gran part al segle XVI, bé que l’església té una part dels segles XIII i XIV i fou ampliada en 1739-46 amb una capella i un cambril barrocs dedicats a la Mare de Déu de la Pietat, que des de la fi del segle XVI passà a ésser la titular de l’església, arraconant la primitiva imatge, romànica, dita de Santa Maria de les Neus. El 1936 foren destruïts el conjunt de retaules medievals pintats sobre fusta i tela (segles XIV al XVII), de gran valor artístic. Ha estat restaurat a partir del 1940.

El nom de Paretdelgada sembla derivat del d’una vil·la romana que s’aixecà en aquest indret, de la qual foren excavats els fonaments i mosaics en 1935-36.