(Cardona, Bages, segle XVIII – segle XIX)
(o Medir Martí) Eclesiàstic i polític. Rector de Gurb de la Plana (Osona) i diputat a corts.
Va escriure Catecisme de totes les festes i solemnitats principals de l’església (1818), que fou prohibit pel bisbe de Vic, i Dictamen de la comisión eclesiástica encargada del arreglo definitivo del clero de España (1823).
(Barcelona, 1670 – Vic, Osona, 16 gener 1744)
Bisbe de Vic (1721-44). Fill de Feliu de Marimon i de Tord i de Jerònima de Corbera-Santcliment, i germà de Josep. Políticament mantingué una actitud filipista.
Era canonge ardiaca i vicari general apostòlic de Tarragona quan fou designat bisbe de Vic, per a substituir el bisbe Manuel de Sentjust, mort a l’exili pel fet d’ésser austriacista.
Morí en fama de santedat. Els jesuïtes Antoni Codorniu i Onofre Pratdesaba n’escriviren la biografia i en demanaren la beatificació.
És autor de Carta d’exhortació a obeir per rei a Felip V.
(Vallclara ?, Conca de Barberà, vers 1370 – Poblet, Conca de Barberà, 26 març 1435)
Eclesiàstic. Monjo cistercenc de Poblet, on ingressà entre el 1384 i el 1387, exercí diversos càrrecs administratius (infermer dels pobres, cellere major i majoral del Vilosell) fins que fou rellevat i empresonat, per mala administració.
Vers el 1411 abandonà el monestir, i durant dos anys menà una vida de disbauxa amb dues dones, una d’elles una ex-monja del convent de la Serra de Montblanc.
Penedit, retornà a Poblet. Després es retirà a la cova de la Pena, on féu una llarga penitència i esdevingué famós, fins al punt que, el 1415, Ferran d’Antequera, greument malalt, s’encomanà a la seva pregària, i entre el 1424 i el 1430 tingué com a deixebla Elionor d’Urgell, filla de Jaume el Dissortat, que visqué com a penitent a la cova propera de Nialó; el 1429 la reina Maria volgué visitar ambdós penitents i parlar-hi.
El 1433, per carta, pressionà Guillem Queralt perquè acceptés l’abadiat de Poblet.
Fou enterrat a l’església de Poblet, i fou traslladat a un sepulcre nou el 1490.
Fou tingut en fama de venerable.
Enllaç: Viquipèdia
Lluís, Joan i Jeroni eren fills de Lluís Margarit i Bertran i de Joana de Requesens.
Jeroni Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Fou el pare de Llàtzer de Margarit.
Joan Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Eclesiàstic. Fou bisbe de Girona (1534-54).
Lluís Margarit i de Requesens (Girona, segle XVI) Successor del seu pare. Ell, o un fill homònim (mort vers 1580), es casà amb Elisabet i foren pares de:
Elisabet de Margarit i d’Espés (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Muller de Joaquim de Reguer i de Ferrer, al qual aportà els béns d’aquest línia, i a llurs descendents, que també és cognominaren Margarit.
(Girona, 1422 – Roma, Itàlia, 21 novembre 1484)
Humanista i eclesiàstic. Bisbe d’Elna (1453-62) i de Girona (1463-83) i cardenal (1483).
A les Corts de Barcelona del 1454 féu una cèlebre exposició de la situació de crisi que travessava el Principat.
Durant l’aixecament de la Generalitat contra Joan II, al front dels bisbes catalans, es distingí pel seu esperit reialista. Mantingué el coratge dels defensors de Girona durant el primer setge de la ciutat (1467), i el 1469, en veure que era impossible de resistir l’assalt de les tropes del duc de Lorena, claudicà, obligat a prestar jurament al príncep de Viana, l’ofensiva de Joan II (1471) li va permetre de lluitar novament al costat del rei.
Home culte i erudit, estudià a Bolonya i fou un dels introductors de l’humanisme a Catalunya; s’envoltà a Girona d’un grup de gent instruïda, entre la qual hi havia el canonge Andreu Alfonsello.
En la seva obra Paralipomenon Hispaniae libri decem es manifestà com un dels primers defensors de la idea d’Espanya com a unitat politico-geogràfica.
(Castell d’Empordà ?, Baix Empordà, vers 1605 – Perpinyà, 1672)
Eclesiàstic dominicà. Fill de Felip de Margarit-Gallard i Sunyer i germà de Joan, de Felip i de Josep. Fou catedràtic de teologia a la Universitat de Girona.
En atenció al seu germà, Josep, fou preconitzat bisbe de Lleida (1643-46), potser de Solsona (1646-51) i de Barcelona (1651-52) pels reis de França.
Lluís XIV el nomenà bisbe d’Elna (1659), però no fou reconegut per la Santa Seu fins al 1669.
(Bellver de Cerdanya, Baixa Cerdanya, 1840 – Barcelona, 20 desembre 1925)
Científic i eclesiàstic. Llicenciat en ciències exactes, fou catedràtic de física i química al Seminari de Barcelona.
Realitzà investigacions sobre mineralogia, i inventà un nou tipus de microscopi.
El 1900 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
(Barcelona, 1787 – 1857)
Eclesiàstic. Fou catedràtic del seminari de Barcelona.
Versificà en llatí i en castellà. Guanyà bon prestigi com a predicador.
Pertanyia a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on el 1816 hi llegí una memòria sobre l’oratòria sagrada des del segle XVI.
(Gant, França, 24 gener 1594 – París, França, 29 juny 1662)
Eclesiàstic, polític i historiador.
Durant els anys 1644-51, per encàrrec del cardenal Mazzarino va estar a Catalunya com a representant del govern francès, en plena guerra dels Segadors. Durant aquesta estada reuní una gran quantitat de documents, que es troben conservats a la Biblioteca Nacional de París.
Essent bisbe de Tolosa de Llenguadoc, participà en les converses diplomàtiques entre França i Espanya (1652) referents al Rosselló, i per la seva encertada actuació a favor de França fou nomenat arquebisbe de París (1662).
La seva obra més sobresortint, Marca Hispanica Sive Limes Hispanicus, editada l’any 1668, és fonamental per a la història de Catalunya.
(Tremp, Pallars Jussà, 7 gener 1833 – Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 17 desembre 1901)
Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1859, va dedicar-se a l’educació de l’infància.
Fundà la congregació dels Fills de la Sagrada Família, aprovada per Lleó XIII l’any 1901, i l’Institut de les Filles de la Santa Casa de Natzaret.
Tingué la iniciativa de construir el temple de la Sagrada Família de Barcelona, plasmat per l’arquitecte Gaudí.
Dades dels Països Catalans 