Bartomeu Domenge (Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1733) Frare dominicà. Fou lector de teologia i prior al convent palmesà. Deixà poesies en llatí.
Francesc Domenge (Palma de Mallorca, segle XVII – 1731) Pintor. Potser fill de Jaume Domenge. Autor d’un retrat del rei-arxiduc Carles III.
Jaume Domenge (Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1723) Pintor. Excel·lí en el retrat.
(Rosselló, segle XIV – Catalunya, 1384)
Historiador dominicà. Mestre en teologia i inquisidor de Mallorca (1357), del Rosselló i de la Cerdanya.
Va ésser també preceptor i predicador del futur Joan I el Caçador, fill de Pere III el Cerimoniós. Aquest rei li encomanà, després d’haver traduït la Stratagemata de Frontí, la redacció d’un Compendi historial, crònica universal escrita en un català llatinitzant, primer exemple d’aquest tipus de prosa, el qual no acabà.
Un quant temps després, el rei va donar aquest encàrrec a fra Antoni Genebreda, que tampoc no acabà l’obra.
(Viver, Alt Palància, 1562 – València, 23 maig 1615)
Historiador, teòleg i eclesiàstic. Professà en l’orde dels dominics (1578) i passà al convent de Santa Caterina de Barcelona com a lector de teologia. El 1602 tornà a València, on fou nomenat prior (1603) del convent de Sant Onofre.
L’any 1614 Felip III el designà cronista de la corona catalano-aragonesa. És autor de la Historia de la provincia de Aragón de la orden de los predicadores (1599), de la Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona (1603) i d’uns Anales del reino de Valencia (1613), la seva obra més important, de la qual només fou publicat el primer volum, que arriba fins al regnat de Jaume I.
També escriví les biografies de sant Vicent Ferrer i de sant Ramon de Penyafort.
(Palma de Mallorca, segle XIV – 1408)
Filòsof i teòleg. Destacat defensor de la tradició tomista.
Dominicà (1347), ensenyà filosofia durant tretze anys a l’estudi dominicà de Mallorca i, del 1371 al 1384, fou lector de teologia a la seu de Mallorca.
Fou inquisidor de Mallorca (1379) durant el Cisma d’Occident.
Antic convent dominicà, al cim d’un turó (364 m alt), al nord de la vila.
Fou bastit el segle XV al voltant d’una església construïda el 1335 per a commemorar el miracle dels Corporals de Daroca, i subsistí després de la desamortització (1835) com a centre religiós.
(Benlloc, Plana Alta, 9 maig 1862 – Benimàmet, Horta, 23 maig 1913)
Eclesiàstic. A dotze anys s’incorporà com a voluntari a l’exèrcit carlí, i hi féu la guerra amb la graduació de sergent. Professà després en l’orde dominicà.
Enèrgic polemista polític, el 1893 fundà el diari “El Valenciano”, i animà moltes altres publicacions periòdiques al llarg de la seva vida, des de les quals desplegà una campanya permanent contra els partits i les ideologies de signe liberal.
El 1894 difongué el llibre León XIII, los carlistas y la monarquía liberal, que fou considerat ofensiu per a la jerarquia eclesiàstica i per a les institucions espanyoles, cosa que li valgué un procés judicial, l’expatriació i l’expulsió de l’orde dominicà.
Reduït a clergue secular, continuà la seva labor de pamfletista, cada cop més inclinat a l’extremisme dretà. Col·laborà sovint al setmanari carlí de Barcelona “Lo Mestre Titas” (1897).
Entorn del 1900 se separà de l’obediència del pretendent Carles VII per estimar que el carlisme oficial esdevenia d’esquerra, i a partir d’aleshores predicà el pròxim esdeveniment d’un Gran Monarca messiànic i creà les Milícies de la Creu, organització místico-política que aconseguí grups d’adeptes al Principat i al País Valencià.
A part una vasta producció de temes religiosos en castellà, és obra seva un Ensaig de programa regionalista fonamental (1907).
(Cotlliure, Rosselló, s XIV – Graus, Aragó, 1422)
Predicador. Ingressà al convent dominicà de Cotlliure influït per Vicent Ferrer, de qui esdevingué deixeble en l’art de predicar.
Morí en fama de santedat i fou enterrat a Santa Maria de la Penya (Graus). El seu culte fou autoritzat a Cotlliure.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Nantes, França, 1532)
Catedràtic de teologia a la Universitat de València (1510-11). Ingressà en l’orde dominicà (1512), on professà el 1513, i fou elegit prior del convent de Xàtiva. Fundà a la mateixa ciutat un convent de monges dominicanes. Catedràtic de filosofia moral (1516-20).
Predicà a València el 1519 contra la sodomia, com a causa dels mals de la ciutat, prèdica que inflamà l’ànim de la gent i originà incidents, que desembocaren en la revolta de les Germanies.
Acabada aquesta (1523), hagué d’abandonar València i passà al convent de Barcelona, on fou regent de l’estudi general de Barcelona. El 1532, nomenat definidor i elector de l’orde, passà a Roma.
(Xàtiva, Costera, 13 gener 1743 – Iba-nei, Tonquín, Vietnam, 7 novembre 1773)
Dominicà missioner. Estudià al col·legi de Sant Domènec d’Oriola. Professà el 1759.
Anà a Filipines, on fou pres i expulsat, i es dirigí a Tonquín (1770), on morí martiritzat.
Fou beatificat pel papa Pius X el 1906. En resten les cartes i alguns versos.
(Felanitx ?, Mallorca, 1440 – Palma de Mallorca, 1516)
Inquisidor. Ja prevere, ingressà a l’orde dominicà (1469), després d’haver passat un quant temps als jerònims. Lector de teologia als convents dominicans de Mallorca i, més tard, inquisidor, fou un notable predicador.
Nomenat inquisidor dels regnes de Catalunya, Sardenya i Mallorca, el 1503 va sostenir una aspra discussió amb els lul·lians sobre el tema de la virginitat de Maria, però fou en certa manera desautoritzat per Roma, que aprovà la doctrina de Ramon Llull.
Dades dels Països Catalans 