(València, segle XVI – Chiapas, Mèxic, 1557)
Religiós dominicà. Professà a Sant Esteve de Salamanca (1537), d’on partí amb el grup reclutat per Bartolomé de las Casas (1544) cap a l’Amèrica Central.
Fou prior del convent de Chiapas i promotor de la presència dominica.
S’oposà als colons espanyols i defensà els drets dels indis.
Vicent Ferrer (Gandia, Safor, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Religiós jesuïta. Abandonà la companyia per raons de salut, però continuà en estat eclesiàstic. Fou canonge del capítol de València. Ocupà la càtedra de retòrica a la universitat. Excel·lí com a predicador. És autor d’una obra docent.
Vicent Ferrer (Traiguera, Baix Maestrat, 1676 – Albalat dels Sorells, Horta, 1738) Religiós dominicà. Estudià a València i Salamanca i exercí el càrrec de professor de filosofia i teologia a la Universitat de València. Fou qualificador del Sant Ofici. Autor, entre altres obres, d’un petit manual de teologia tomista.
(València, 1605 – Salamanca, Castella, 1683)
Frare dominicà. Professà al convent de San Esteban de Salamanca, del qual esdevingué prior; durant 18 anys fou regent d’estudis sobre sant Tomàs del Col·legi de Minerva, de Roma.
És distingí pels seus estudis hebraics i pels seus escrits teològics. Fou un notable glossador de les doctrines tomistes, sobre les quals escriví importants obres: Tractatus theologicus (Salamanca 1675-1690) i Tractatus de vertutibus theologicis (Roma 1669).
(Vilallonga ?, Rosselló, segle XIII – França, segle XIII)
Dominicà. El 1252 era prior del convent de Carcassona, i el 1272 i el 1278 ensenyà teologia a París, a la mateixa càtedra en què poc abans ho havia fet Tomàs d’Aquino, de qui rebé una marcada influència.
Participà en una disputa quodlibetal, de la qual es conserva el manuscrit; també es conserven alguns sermons que li han estat atribuïts.
El seu pensament assenyala l’evolució de l’augustinisme cap a l’aristotelisme en la seva forma tomista, la qual acabà essent general dins l’orde dominicà.
(Elda, Vinalopó Mitjà, segle XVI – Tarragona, 1575)
Frare dominicà. Excel·lí per la seva pietat i les seves virtuts, que li donaren gran fama.
(València, 1522 – Madrid, 31 agost 1594)
Poeta i matemàtic. Comanador de Montesa (1559), lloctinent del darrer mestre Pere Lluís Galceran de Borja i primer lloctinent general de Montesa en revertir l’orde a la corona (1593).
La seva producció poètica, en llatí, publicada pòstumament (Operum poeticarum, València, 1600), manifesta la seva vinculació a l’esperit de la Contrareforma. És autor també del tractat De quadratura circuli (1587).
Fou el pare de Jaume Joan Falcó (València, 1565 – 1641) Frare dominicà. Escriví en llatí i en castellà. Fou cronista del seu convent a València, i autor de diverses obres religioses.
(Illes Balears, 1482 – 1553)
Escriptor dominic. És autor del poema de caire religiós Devota contemplació (1541) i de la resposta en vers a l’obra de Francesc d’Olesa Menyspreu del món (1540).
És conserva inèdit un manuscrit sobre Palma de Mallorca, amb especial referència als jueus.
(Castelló de la Plana, Plana Alta, 1644 – 1706)
Frare dominicà. Ocupà alts càrrecs dins de l’orde.
Els seus escrits teològics li donaren molta fama. També és autor de poesies en llatí.
Veure> Bernat, Ermengol (teòleg dominicà català, 1330-87).
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Matemàtic. Dominicà, el 1503 ocupà la càtedra de matemàtiques de l’estudi general de València.
Anotà l’edició que el metge i llatinista Jeroni Amiguet féu fer de l’Aritmetica et geometria de Thomas Bradwarine sota el títol de Praeclarissimum Mathematicorum opus (València 1503).
Dades dels Països Catalans 