Arxiu d'etiquetes: diplomàtics/ques

Caixal, Antoni *

Deixa un comentari

Veure> Antoni Queixal  (eclesiàstic i diplomàtic català dels segles XIV i XV).

Cabanyelles i Gallac, Jeroni de

3 Respostes

(País Valencià, segle XV – València, juliol 1550)

Governador general de València (1523-50) i ambaixador, senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait i comanador de Sant Jaume. Fill de Lluís de Cabanyelles i de Vila-rasa i successor del seu germà Lluís de Cabanyelles i Gallac.

Fou ambaixador de Ferran II el Catòlic prop de Lluís XII de França (1509-12) per a les qüestions italianes. Fou conseller de guerra i d’estat de Carles I i capità de la seva guàrdia. El 1535 acompanyà l’emperador a la campanya de Tunis.

El seu fill Jeroni de Cabanyelles fou també governador.

Borgunyó, Joan -València-

Deixa un comentari

(València, segle XIII – segle XIV)

Poeta, jurisconsult, eclesiàstic i diplomàtic. Visqué molt de temps a Mallorca, on era canonge. Serví en diverses missions delicades en la política exterior de Jaume II el Just, a la cort francesa i a la d’Avinyó (1304-18).

És autor d’alguns tractats polítics, un dels quals sobre la renúncia a la dignitat papal, titulat Quaestiones de potestate papali et potestate ecclesiastica disputatae, i de poesies llatines.

Bonfill -diplomàtic, s. X-

1 Resposta

(Catalunya, segle X)

Diplomàtic i conseller del comte Borrell II de Barcelona, del qual fou ambaixador a Còrdova l’any 971.

Boïl i Montagut, Ramon

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Nàpols, Itàlia, 1458)

Noble. Fill de Ramon Boïl i Dies. Senyor de les baronies de Bétera i de Boïl. Serví Alfons IV el Magnànim a Itàlia i fou nomenat virrei de Nàpols (1433). El 1435 fou fet presoner a la batalla de Ponça. Formà part d’algunes ambaixades; el 1434 d’una prop del papa.

Ocupà alts càrrecs militars durant la llarga guerra de Nàpols (1436-42) i es distingí particularment en la presa de la capital i en la lluita contra Francesco Sforza a l’Abruç (1442), d’on fou nomenat virrei (1443), càrrec que exercí fins a la mort. El 1447 fou enviat al ducat de Milà, d’on hagué de retirar-se poc temps després.

Fou enterrat en el doble sepulcre del seu pare al convent de Sant Domènec de València, sepulcre conservat al museu de València.

Boïl i d’Aragó, Pere

4 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1323)

Cavaller. Fill de Guerau de Boïl i Foces i de Sança d’Aragó. Senyor de Manises. Conseller, tresorer (1302-06) i mestre racional (1306-20) del rei Jaume II el Just, amb nom del qual, i de Frederic III de Sicília, actuà d’ambaixador a Nàpols (1308), amb els objectius d’aconseguir una pau entre angevins i sicilians i, per altra banda, de debilitar la posició de Pisa, dominadora de Sardenya, mitjançant diversos pactes amb Florència i Lucca.

Assistí al concili de Viena (1310-11) i fou nomenat majordom per Jaume II. El 1318 tornà a Nàpols, per aconseguir la pau entre aquest regne i Sicília. Prengué part en l’expedició a Sardenya (1323), on morí.

Féu construir la sala capitular del convent de Sant Domènec de València.

Boïl i Castellar, Pere

3 Respostes

(País Valencià, vers 1315 – 1392)

Noble. Fill de Ramon Boïl i de La Scala. Participà a l’expedició a Sardenya (1354) i més tard Pere III el Cerimoniós el nomenà batlle general del regne de València. Anomenat a la crònica del rei Pere el cavaller sense por per la seva conducta a Sardenya.

El rei el recompensà amb el lloc de Putifigari (Sardenya) i amb el de Boïl a Aragó, amb el títol de baronia (1364), i li atorgà, a més, la jurisdicció de diversos llocs del País Valencià. Com a capità general de València, el 1364 dirigí la defensa de la ciutat, assetjada pel rei Pere I de Castella.

Intervingué en la guerra civil castellana al costat d’Enric de Trastàmara i fou fet presoner per Pere el Cruel i els anglesos a la batalla de Nájera (1367). Enric de Trastàmara el recompensà amb la senyoria de Huete.

Portà a terme nombroses ambaixades a Portugal, a Granada (1360) i a Castella. Prengué part en les bandositats valencianes a favor del partit dels Vilaragut.

Fou el pare de Felip de Boïl, i de Berenguer, Pere i Ramon Boïl i Dies.

Blanes i de Castellar d’Orís, Vidal de

1 Resposta

(País Valencià, segle XIV – segle XV)

Diplomàtic i noble. Participà en les bandositats valencianes contra els Vilaragut i els Soler (1379-98). Fou agutzil reial en temps de Joan I el Caçador. El 1392 era un dels capitans que el rei havia nomenat per a la projectada expedició a Sardenya, suspesa més tard.

Regnant ja Martí I l’Humà portà a terme nombroses ambaixades: a l’infant Martí, a Sicília (1392); a França, per l’empresonament de Ramon de Blanes (1396); pels afers del Cisma, a Castella (1397); a la cort papal d’Avinyó (1402), en companyia de Francesc de Blanes, al concili de Pisa (1409). El mateix any, amb Antoni de Torrelles i Marc, prengué al seu càrrec la custòdia al castell de Sogorb del jove Frederic de Luna, fill natural de Martí I el Jove.

El 1412, en nom del papa Benet XIII, instà els urgellistes del regne de València perquè deposessin les armes, la qual cosa significava cedir el camp als partidaris de Ferran I d’Antequera.

Era cosí germà de Francesc de Blanes i de Palau, bisbe de Girona i de Barcelona.

Bernat de So

Deixa un comentari

(Rosselló, vers 1315 – 1385)

Poeta. Fou senyor de Millars i estigué complicat en les lluites entre Pere III el Cerimoniós i Jaume II de Mallorca, del qual era súbdit. Participà en el setge de l’Alguer (1354), en les guerres contra Castella (1363) i en l’expedició contra Jaume III de Mallorca, i li foren confiades missions diplomàtiques.

D’ell només resta Vesió (vers 1382), poema en 1.330 hexasíl·labs apariats, en el qual descriu l’Europa del seu temps, on catorze sobirans lluiten entre ells, els prínceps de l’Església es lliuren a la sensualitat, i els mercaders s’aprofiten de la situació. Tot i l’abús d’al·lusions esotèriques, presenta un gran interès per l’actitud política de l’autor i per la interpretació que fa del moment històric.

Beltran i Manrique, Enric

Deixa un comentari

(Almassora, Plana Alta, 19 juny 1892 – 30 desembre 1960)

Erudit i diplomàtic. Especialitzat en temes castellonencs.

És autor dels llibres: La Plana de Castellón (1919) i Almazora. El Mijares (1958).