(Ceret, Vallespir, 1867 – Perpinyà, 1959)
Historiador i sacerdot.
De la seva producció sobresurten les obres Promenades archéologiques: Elna et sa cathédrale (1909), L’abboye de Saint-André-de-Sureda (1911), La seigneurie du Vernet (1947) i Le mystère de la Crèche.
Municipi i capital comarcal del Vallespir (Catalunya Nord): 37,86 km2, 154 m alt, 7.621 hab (2012)
Estès per la vall mitjana del Tec fins a la serralada que separa la comarca de l’Alt Empordà. La zona muntanyosa és coberta de boscos de diverses espècies.
La vida econòmica del municipi es reparteix entre la ramaderia i l’agricultura, de secà i de regadiu, dedicada especialment a les cireres (que són la fruita més primerenca del mercat francès) i a la vinya, que produeix vi dolç de qualitat i ha donat lloc a una cooperativa vinícola. La indústria ha estat superada pel creixement de l’estiueig i el turisme, que han impulsat l’economia del municipi.
La vila és al vessant septentrional del turó de Bolaric, conserva part de les antigues muralles i el pont del Diable (o pont de Ceret), sobre el Tec, del 1340; l’església parroquial de Sant Pere, amb un campanar del segle XI, va ser restaurada el XVIII; destaquen també, la font dels Nou Raigs (segle XIV), restaurada el 1713, i el Museu d’Art Modern (1950), amb obres dels nombrosos artistes que s’hi van establir a començament del segle XX i que foren anomenats de l’escola de Ceret (Ceret ha estat anomenat la Meca del Cubisme).
El 1660 hi tingué lloc la conferència de Ceret per tal d’establir la frontera franco-espanyola després del tractat dels Pirineus.
Dins el terme hi ha el barri del Pont de Ceret, el veïnat de la Cabanassa, el santuari de Sant Ferriol i l’església de Sant Jordi del Carner. Al sector del sud-est hi ha la zona residencials dels Alts de Ceret.
(Ceret, Vallespir, 18 octubre 1775 – Montpeller, França, 19 desembre 1833)
Metge. Estudià a Montpeller i a París. Fou catedràtic de terapèutica, de medicina legal i de química a la universitat de Montpeller, de la qual esdevingué degà.
Escriví diversos tractats mèdics, especialment sobre les aigües termals del Rosselló i de les comarques veïnes, publicats entre 1827 i 1840.
(Ceret, Vallespir, 1865 – Perpinyà, 1924)
Poeta. Fundà la revista “Muntanyes Regalades”, de la qual fou també director, i col·laborà amb mossèn Antoni Maria Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear.
Exponent de la Renaixença en terres del Rosselló, reuní uns poemes que exalçaven la germanor dels Països Catalans a Les terres de llengua catalana (1905). És autor de les antologies Flors rosselloneses (1902) i Refilets (1904).
(Ceret, Vallespir, 1850 – Perpinyà, 1932)
Narrador. Fou rector d’Arles de Tec (1898-1908) i, un cop jubilat, s’establí a Barcelona fins al 1930, quan es retirà a Perpinyà.
Col·laborà, sota l’epígraf Una llesca de pa de casa, a la secció catalana del setmanari “La Coix des Pyrénées Orientals” amb el pseudònim d’Hotentic i, més tard, amb el de Mir i Nontoquis.
Participà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) amb l’estudi titulat Diferències que hi ha entre el català parlat a Barcelona i el català parlat al Ruissilló i especialment al Vallespir.
És autor de Contes vallespirencs (1907), Cent i una faules de la Fontaine (1927), Monòlegs vallespirencs (1928), Llavants de taula (1930), Altra manada en les faules de la Fontaine (1930), Espigolada en les faules de la Fontaine i Camí fent (1932).
(Ceret, Vallespir, 30 agost 1878 – 3 març 1949)
Erudit, poeta i narrador. Fundà un grup de Cantaires Catalans, la Societat d’Estudis Catalans (1907) i “La Revue Catalane” (1907-21).
Professor de llengua i literatura espanyola a Montpeller. Estudia els factors, les influències i el desenvolupament del moviment renaixentista català al segle XIX, i publicà les obres Origines et premières manifestations de la renaissance litteràire en Catalogne (1924), tesi doctoral, i Mélanges de Folklore (1935).
Poeta en francès i en català; en aquesta última llengua va publicar L’oliveda (1934).
Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1945.
(Barcelona, 24 setembre 1901 – Ceret, Vallespir, 1 març 1980)
Escultor i forjador. Estudià amb Lluís Labarta i fou deixeble de Josep Llimona.
Aprengué a treballar el metall, i arribà a ésser un gran mestre en la seva especialitat. Amplià estudis a França, país on residí des del 1939.
Prengué part en nombroses exposicions col·lectives i fou distingit amb diversos premis i accèssits. Fou professor d’escultura a l’Escola Nacional de Belles Arts d’Orleans.
Juntament amb la dibuixant Lola Anglada és l’autor de la figura d’El més petit de tots, també fou l’autor del bust d’Arístides Maillol al Museu de Perpinyà.
(Cambrils, Baix Camp, 1805 – Ceret, Vallespir, 1877)
Frare caputxí. El 1858 anà a Guatemala per establir-hi un noviciat del seu orde. Hi féu de professor.
Quan els caputxins foren expulsats de Guatemala (1872) passà a ensenyar a Nord-amèrica i a Tolosa de Llenguadoc.
És autor de diversos llibres docents i d’un Cronicón de la misión de los padres capuchinos en Centro-América (1844-1872), que el cardenal Vives i Tutó féu publicar el 1888.
Dades dels Països Catalans 