(Catalunya, segle XV – 1489)
Cavaller. Durant la guerra contra Joan II, fou partidari del rei, que també era ajudat pels remences, els quals, després de la llarga lluita, veieren incomplides les promeses rebudes i s’alçaren en armes.
Tot i la sentència de Guadalupe (1486), els incidents es perllongaren, un dels quals anà adreçat precisament contra Joan Pere de Biure, que fou mort pels remences en armes.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller i diplomàtic. Després de participar en la guerra de Sardenya tornà al Principat per aconseguir que Joan de Corbera fos reconegut com a lloctinent d’aquella l’illa (1411).
Conseller del rei Alfons IV el Magnànim, amb la col·laboració de Bernat de Corbera va intervenir en diverses missions diplomàtiques: Milà (1426), Gènova (1428) i l’Imperi (1433).
Fou conseller del rei quan aquest s’establí a Gaeta, i des del 1436 ho fou de la reina Maria de Castella, a Barcelona.
(Barcelona, segle XIV – segle XV)
Cavaller. Senyor de la baronia de Gelida, fill de Berenguer Bertran. Pere III el Cerimoniós li concedí privilegi de cavaller el 1371.
Fou algutzir de Joan I el Caçador i falconer major seu i de Martí I l’Humà. Posseí una fortuna quantiosa i féu prèstecs a aquests reis i a Pere III, el qual li empenyorà la lleuda i altres rendes de Puigcerdà i les rendes de Querol per 9.000 lliures.
Joan I empenyorà al seu germà Pere diverses rendes reials a Sardenya, Rosselló i Cerdanya.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Fill d’A. F. de Berenguer i de Novell.
Combaté a la guerra de Successió contra els borbònics, servint a la caballeria catalana. Es distingí especialment al combat del 16 de desembre de 1706 al pas de Lechago, prop de Calamocha (Aragó), on fou obtingut un triomf considerable, encara que resultà ferit.
Durant el setge de Barcelona de 1713-14 serví com a capità a la Coronela. Es trobava al baluard del Rei, lluny de la zona afectada per l’assalt, l’11 de setembre de 1714, i dugué la seva companyia a engruixir el gran contraatac organitzat pel conseller en cap Rafael Casanova a l’esquerra de la línia catalana, on tornà a resultat ferit.
Després de la capitulació li foren confiscats els béns.
(Gènova, Itàlia, segle XVII – Barcelona, segle XVII)
Mercader. El 1622, després de molts anys de residència a Barcelona, i trobant-se del tot incorporat a la vida catalana, obtingué el privilegi de cavaller, tot i que el rei Felip IV s’hi havia oposat, en principi, per no concórrer en ell cap mèrit per serveis a la corona, sinó únicament una remarcable activitat comercial i ciutadana.
Els seus descendents pròxims serien figures remarcables a la història dels país, com Berardo i d’Espuny i els seus fills.
(Catalunya, segle XIV – 1417)
Secretari reial de Joan I de Catalunya, ja des del 1380.
A la mort del rei (1396) dificultà la presa legal del poder per la reina Maria de Luna, muller de Martí I l’Humà, en negar-se a lliurar-li el testament de que era dipositari, i fou encartat (però sembla que no empresonat) en el procés obert per ella contra els antics col·laboradors de Joan I (absolts el 1398); el 1397 figurava novament com a secretari reial.
El 1399 assistí, a Saragossa, a la solemne coronació dels reis Martí I i Maria, que encara no havia estat celebrada oficialment.
Posseí la baronia d’Anglesola pel seu matrimoni amb Constança, filla de Berenguer IV d’Anglesola. Fou armat cavaller el 1399.
Fou un bon prosista (les seves lletres són d’un gran valor literari) influït per l’humanisme.
(Ribagorça, segle XIII)
Noble. Era veguer de Barcelona el 1280, any en que arribaren prop de la ciutat alguns dels nobles revoltats contra Pere II el Gran, manats pel vescomte Ramon Folc VI de Cardona. Benavent contraatacà al front de les tropes barcelonines, els rebutjà amb força dany i els quals perseguí fins al Llobregat.
El 1283 era un dels cavallers que havien de lluitar al desafiament de Bordeus. El mateix any, a les corts de Tarassona, cedí en garantia el seu castell de Sèlgua (Aragó), de cara al compliment dels convenis de concòrdia amb la noblesa aragonesa, i es distinguí el 1284 a les corts celebrades a Zuera.
El 1285 compartí amb Bernat Guillem d’Entença la guarnició de Magallón de vigilància de la frontera pel temor d’una invasió, i el 1288 fou un dels que vigilaven la frontera de Empordà, l’ per evitar una invasió de Jaume II de Mallorca.
El 1291 assistí, a Saragossa, a la coronació del rei Jaume II de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Seguidor de Pere II el Gran.
L’1 de juny de 1283, quan el rei, després d’anar a Bordeus per comprovar la traició de Carles d’Anjou, escriví als seus cavallers que no acudissin a aquella ciutat, utilitzà el segell de Bernat de Bellvís per signar la lletra, ja que no tenia a mà el segell reial.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Cavaller. El 1413, durant la rebel·lió del comte Jaume II d’Urgell, serví Ferran I d’Antequera.
Fou un dels qui anaren a protegir l’emissari que féu la crida exigint la submissió al peu dels murs de Balaguer.
Havent fet la guarnició una sortida, fou ferit a la cama per un passador de ballesta. Els seus companys pogueren retirar-se amb ell.
Testificà sobre aquests fets al procés contra Jaume d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – Saragossa, Aragó, 1352)
Cavaller. Era comanador de Montalbà i senyor de Torres Torres. Formà part de les forces de Pere III el Cerimoniós enviades el 1343 al Rosselló a lluitar contra Jaume III de Mallorca.
Nomenat majordom reial, fou expulsat del càrrec el 1347, durant les corts de Saragossa, per exigència de la Unió aragonesa. Més tard, vençuda la Unió, reingressà a la cort amb el càrrec de cambrer major de Pere III.
Aquest l’envià a Sicília (1349) per proposar el matrimoni del monarca amb la infanta Elionor, filla del difunt Pere II de Sicília.
El 1351 formà part del consell especial convocat pel rei per la tensió amb Gènova, que resoldria la declaració de guerra del 3 d’agost de 1351.
Era casat amb Ramona de Riusec. Del matrimoni nasqué la seva pubilla:
Timbor de Bellpuig i de Riusec (País Valencià, segle XIV) Dama. Es casà amb Gonçalvo Eiximenis d’Arenós. En restà vídua el 1357.
Dades dels Països Catalans 