(Tortosa, Baix Ebre, segle XV – Catalunya, segle XV)
Cavaller. Prengué les armes per la Generalitat a la guerra contra Joan II.
En 1462, a les ordres del comte de Pallars, era un dels assetjants de la Força de Girona, on es trobaven la reina Joana Enríquez i l’infant Ferran.
Resultà ferit a l’assalt del dia 17 de juny.
(Catalunya, segle XV)
Cavaller. Estigué al servei de Pere IV el Conestable de Portugal, proclamat rei dels catalans per la Generalitat durant la guerra contra Joan II.
Fou ambaixador a les Corts de França, Anglaterra i Borgonya (1464). Tornà l’any 1465 a Anglaterra (a la cort d’Eduard VI) per cercar l’aliança i intentar el casament entre Pere i Margarida de York.
(Empordà, segle XIV – Catalunya, després 1424)
Cavaller. Gràcies al matrimoni de la seva germana Sibil·la (1377) amb el rei Pere III el Cerimoniós rebé favors reials i esdevingué primer majordom del rei (1379) i, més tard, l’any 1382, comarlenc del rei i lloctinent de governador de Catalunya.
Representà la petita noblesa i féu d’instrument d’una política reial que tenia per objecte afeblir el poder dels grans nobles. Fou capità general de les forces reials en la rebel·lió del comte d’Empúries.
Moribund Pere III (a la fi del 1386) i enemistat amb l’infant Joan (futur Joan I el Caçador), fugí amb la seva germana del palau de Barcelona i fou assetjat al castell de Sant Martí Sarroca per l’infant Martí (1387).
Processat, obtingué el perdó però fou desposseït de les seves propietats, a canvi de les quals rebé una pensió anual de 12.000 sous.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller i militar. El seu cognom veritable era Descatllar, que canvià per raons d’heretatge.
Fou element principal a l’alçament d’Osona contra Felip V de Borbó, el 1705. El mateix any fou nomenat alferes amb el grau de sergent major al nou regiment de la Reial Guàrdia Catalana.
Lluità a l’ofensiva per alliberar Aragó. Destacà a la batalla de Villaviciosa (1710).
(Catalunya, segle XIV – vers 1404)
Cavaller i oficial reial. Fill de Bernat Guillem de Foixà i de Saportella.
Fou partidari del rei Pere III el Cerimoniós en les lluites que aquest tingué amb els nobles. El comte d’Empúries li prengué Albons, que havia obtingut com a dot de la seva muller Catalana.
Havent-li estat restituït Albons gràcies a una treva, Joan I el Caçador el nomenà capità i li donà la vegueria de Girona.
Amb el seu fill Arnau de Foixà i d’Orriols i altres cavallers ocupà Orriols i hi detingué el lloctinent del veguer, però foren perdonats (1393). Més tard fou majordom del rei Martí I l’Humà (1398).
(Catalunya, segle XV)
Fill d’Arnau de Foixà i d’Orriols. Varvassor de Foixà i de Boixadors (bé que el senyor de Boixadors fou el seu germà Berenguer de Foixà i de Boixadors) i senyor de l’Armentera, lloc que havia passat als Xetmar i que Ramon de Xetmar, per una qüestió de censals, habia cedit al seu pare; això no obstant, per sentència reial tal lloc fou novament lliurat a l’hereu de l’esmentat Ramon (1439).
Fou succeït pel seu fill Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles. Un altre fill seu i de la seva segona muller, Caterina de Bordils, senyora de Maçanet, fou Berenguer de Foixà i de Bordils.
Una altra filla seva fou Elisabet de Foixà (Catalunya, segle XV) Muller de Juan de Salcedo, el qual rebé els béns confiscats per Joan II el Sense Fe al germà d’Elisabet, Lluís Benet de Foixà-Boixadors i de Cruïlles, aquesta els donà al castellà d’Amposta, però el rei li retornà el feu, que comprenia també el castell de Boixadors (1478-80).
(Catalunya, vers 1313 – vers 1374)
Castlà de Cabrera i de Voltregà, dit també Arnau de Cabrera. Fill de Martín Rodrigo de Foces i de Sibil·la de Cabrera.
Armat cavaller per Pere III el Cerimoniós l’any 1343, que el tenia sota la seva tutela i protecció, i projectà de casar-lo amb Maria d’Arborea, filla del jutge Hug III, vers el 1351, però es casà amb Esclarmunda de Mallorca, neboda de Jaume III de Mallorca. Quan enviudà es tornà a casar amb Sibil·la de Fortià (1371), dama de la reina.
Fou conseller i camarlenc de la reina Elionor de Sicília.
(Catalunya, segle XIV – Savoia, França, segle XV)
Cavaller, dit també Berenguer de Fluvià. Fou conseller, capità i un dels principals valedors del comte Jaume II d’Urgell en la lluita contra Ferran I d’Antequera. Després del compromís de Casp (1412), aconsellà a Jaume d’Urgell la immediata insurrecció.
Fracassà en l’intent d’apoderar-se de Lleida, però derrotà les forces reialistes de Francesc d’Erill i d’Orcau i de Jordi de Caramany prop de Margalef (1413). Restà al costat de Jaume a Balaguer i lluità contra el setge de la ciutat.
Derrotats els urgellistes, s’exilià a França i passà, més tard, al ducat de Savoia, on el duc Amadeu VIII li donà un càrrec oficial. Des d’allí intentà de nou algun altre projecte a favor del d’Urgell.
(Catalunya, segle XIV – Rodes, Grècia, 29 octubre 1437)
Cavaller de l’orde de l’Hospital de Sant Joan.
Fou banderer (1416), lloctinent del gran mestre (1419), gran prior o conservador de Xipre (1420) i únanimement elegit gran mestre de l’orde (1421-37).
Lluità a Egipte contra els turcs, davant Alexandria. Elevà la comanda de Mallorca a batllia (1428), i decretà la creació d’un arxiu general de l’orde (1428).
Portà una vida política activa i gestionà l’alliberament del rei de Xipre, Joan II, captiu a Egipte. Així mateix, gestionà la pau entre el soldà d’Egipte i el rei Alfons IV el Magnànim, que fou signada a Rodes (1430). Convocà capítols generals de l’orde els anys 1428 i 1433.
Bastí nombrosos edificis i fortificà Rodes. Dotà la capella dita dels cavallers catalans, i en el testament féu una deixa important per a la construcció de l’Hospital dels Cavallers (ara Museu Arqueològic), erigit en 1440-89.
El seu nebot Antoni de Fluvià fou comanador de l’orde a Gebut, Cervera–Ametlla i Puig-reig.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
Dades dels Països Catalans 