(Barcelona, 7 novembre 1662 – 22 juny 1724)
Cavaller d’Almenara Alta.
Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona el 1697, durant el setge de la ciutat, i de nou el 1706, en un atac de Felip V de Borbó; a partir del 1713 fou un dels més aferrissats partidaris de resistir a ultrança el setge de Barcelona.
En l’assalt final de l’11 de setembre fou un dels qui portà la bandera de Santa Eulàlia.
Li foren confiscats els béns pels filipistes.
(Barcelona, segle XVII)
Cavaller. Era un dels adversaris més irreductibles de la política de Felip IV envers Catalunya, durant el període anterior a la guerra de Separació.
El 1623 destacà entre els oponents del bisbe de Barcelona, el qual actuava com a agent del govern.
Durant les Corts següents celebrades a la capital fou el cap visible d’un ampli sector del Braç Militar que, amb arguments molt documentats, exigia de les autoritats reials un respecte rigorós a les Constitucions de Catalunya.
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller. Lluità al costat dels Cabrera, usurpadors del comtat d’Urgell, quan Jaume I imposà per les armes els drets que tenia sobre el territori la legítima comtessa Aurembiaix. Ell fou el que negocià el lliurament de Balaguer a les forces reials, tractant personalment amb el monarca (1228).
El 1242, molts anys després de la mort d’Aurembiaix i quan els Cabrera ja eren reconeguts com a comtes d’Urgell, actuà de testimoni de la restitució del comtat a la ciutat de Balaguer, fins aleshores retinguda per la corona.
(Mataró, Maresme, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Gendre de Francesc Feliu de la Penya. Fou ostatge durant una revolta de camperols de Mataró (1688).
El 1705 s’incorporà a les forces partidàries de Carles d’Àustria; fou tinent coronel de guàrdies catalanes, i li foren atorgats els privilegis de cavaller (1706) i de noble (1708). Participà en el trasllat naval de les forces de Girona a Barcelona (1706).
Les autoritats filipistes feren cremar els seus privilegis (1714).
Fou el pare de Josep Feliu de la Penya i Feu.
(Barcelona, segle XV – 1536/43)
Ciutadà de Barcelona. Fill de Felip de Ferrera i de Llobera i germà de Francesc, de Jeroni i de Joan de Ferrera i de Llobera.
Doctor en ambdós drets i regent de la cancelleria de Mallorca. Es casà primerament amb Elisabet d’Olzina i desprès (1516) amb Violant Boscà i Almogàver, germana del poeta Joan Boscà. Foren fills seus:
Francesc de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – després 1535) Cavaller de Sant Joan.
Felip de Ferrera i d’Olzina (Barcelona, segle XVI – abans 1576) Ciutadà honrat i veguer de Barcelona (1553). Heretà les senyories de Vallferosa i Salomó. Fou pare de Josep de Ferrera i Amat (Barcelona, 1557 – 1593) Ciutadà honrat de Barcelona. Es casà el 1557 amb Maria de Cordelles i d’Oms i foren pares de Felip de Ferrera i de Cordelles.
Joan Valentí de Ferrera i Boscà (Barcelona, segle XVI – 1577) Conseller en cap de Barcelona (1562). Morí sense fills.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Membre del Consell de Cent de Barcelona, es destacà en l’oposició a Felip V de Borbó i en la defensa a ultrança de la ciutat durant la guerra de Successió.
Pronuncià un notable discurs a la junta del braç militar prèvia a la junta de braços del 1713. President de la junta de tresoreria del nou govern provisional.
Després de l’11 de setembre de 1714 els borbònics li confiscaren tots els seus béns.
“Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits. No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada, en la negra obscuritat d’una perpètua esclavitud…” (part del discurs fet per Manuel Ferrer i Sitges a la Junta de Braços del 5 de juliol de 1713).
(Catalunya, segle XVII – Àustria ?, segle XVIII)
Cavaller. Com a membre del Braç Militar assistí a la junta de braços de Barcelona que decidí la resistència a ultrança contra Felip V de Borbó (1713). Es manifestà partidari de la defensa.
Durant el subsegüent setge manà una companyia de la Coronela. Destacà molt a la primera defensa del baluard de Santa Clara (12 agost 1714). Sobrevisqué al setge.
Caiguda la ciutat, obtingué dels borbònics passaport d’emigració. Li foren confiscats els béns.
(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)
Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.
Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.
Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).
(Barcelona, segle XVII – 1649)
Cavaller i filantrop. Comerciant molt ric. En morir, deixà 100.000 ducats destinats a la construcció de la casa de Convalescència, annexa a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. Gràcies a aquesta deixa, les obres van adquirir un ritme molt ràpid entre el 1655 i el 1680.
En memòria del seu patró, sant Pau, s’hi aixecà la imatge barroca de Lluís Bonifaç que presideix el pati de la casa i hi foren instal·lades rajoles decorades que evoquen escenes del mateix sant.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Fou fidel servidor de Pere III el Cerimoniós, ja des del temps que aquest era infant reial i topava amb l’hostilitat de la reina Elionor de Sicília.
El 1334, per ordre de l’infant, procedí contra els cavallers que havien comès abusos a Vila-rodona. Després de pujar al tron Pere, en fou conseller.
En 1341 formava part de l’assemblea especial reunida a Poblet per tractar de la tibantor existent amb França i dels conflictes de Montpeller.
Dades dels Països Catalans 