(Catalunya, 1823 – Barcelona, 12 novembre 1900)
Catedràtic. És autor d’escrits didàctics i de treballs de física.
Giró i Roma, Josep
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: catedràtics/ques
Genover, Fèlix
(Vilanant, Alt Empordà, segle XVII – Poblet o Barcelona, vers 1748)
Catedràtic de teologia a Lleida, prior de les Franqueses i abat de Poblet (1729-32).
Escriví Selectae disputationes in Moralem Theologiam (Cervera 1732) i un tractat contra la tortura.
Gener i Bertran, Feliu
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, segle XVIII – segle XIX)
Metge. Dirigí l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i fou catedràtic a Madrid.
Gener, Pere -varis-
Pere Gener (Barcelona, segle XV – segle XVI) Marí. El 1511 fou nomenat capità de les tres galeres armades per la ciutat per combatre els corsaris africans.
Pere Gener (Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1713 – 1784) Jurisconsult. Fou catedràtic a la Universitat de Cervera.
Garreta i Fusté, Mateu
(Prats de Lluçanès, Osona, 26 abril 1866 – Reus, Baix Camp, 24 abril 1925)
Lingüista. Des del 1909 dirigí l’Institut de Reus, on era catedràtic de llatí.
El 1924 publicà una notable Gramática elemental histórico-comparada de la lengua latina.
García Bacca, Juan David
(Pamplona, Navarra, 1901 – Quito, Veneçuela, 1992)
Filòsof. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic de filosofia de les ciències (1934), hi introduí la logística.
Exiliat el 1939, exercí sobretot a Veneçuela, i fou considerat un dels filòsofs més importants en llengua castellana.
Gálvez i Bellido, Rafael
(Madrid, 1895 – Barcelona, 31 desembre 1951)
Pianista. Estudià a l’Escola Municipal de Música amb Lluís Millet.
Més tard, ocupà la càtedra del seu mestre a la mateixa escola.
Fuster i Ortells, Joan
(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)
Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.
Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb El descrèdit de la realitat (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou Nosaltres els valencians (1962), que, junt amb Qüestions de noms i El País Valencià, publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.
Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980.
Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).
Franco i Salinas, Lluís
(València, 19 març 1850 – Barcelona, 26 maig 1897)
Pintor i aquarel·lista. Estudià a València i a Madrid, deixeble de Bernat Ferrandis. Estigué a Madrid, París i s’instal·là a Barcelona, on fou catedràtic a l’Escola de Llotja.
Excel·lí com a retratista i en la pintura de gènere: El correu fraudulent i Un bateig (1871) i del quadre històric El cardenal Adrià rebent els cap de les Germanies, adquirit per la Societat Econòmica d’Amics del País de València.
Per encàrrec d’Alfons XII de Borbó pintà Revista militar a Madrid el 1876, destinada al príncep de Gal·les.
Forns i Romans, Rafael
(les Coves de Vinromà, Plana Alta, 12 desembre 1868 – Madrid, 15 maig 1939)
Metge i pintor. Estudià medicina a Barcelona. Fou catedràtic a la facultat de Madrid. Fundà la “Revista de Especialidades Médicas”.
Publicà diversos treballs sobre la seva especialitat, l’otorrinolaringologia, que il·lustrava ell mateix.
Com a pintor es formà a l’Escola de Belles Arts barcelonina i a París. Fou paisatgista molt notable. Obtingué diversos premis.
Dades dels Països Catalans 