Arxiu d'etiquetes: Catalunya (cult)

Diccionari General de la Llengua Catalana

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.

Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.

Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.

Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.

Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana

(Catalunya, 1980 – 1991)

Obra de Joan Coromines. Extens inventari lexicogràfic elaborat amb aportacions d’alguns dels seus deixebles o col·laboradors, com Joseph Gulsoy i Max Cahner.

Concebut com un diccionari crític, etimològic, històric i comparatiu, complementa els reculls lexicals anteriors, sobretot amb l’aportació de nous significats i la discussió d’etimologies dubtoses sostingudes per altres autoritats, tot complementat per la rúbrica personal i les opinions del seu autor.

Diccionari enciclopèdic de la llengua catalana

(Catalunya, 1910)

Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.

Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.

Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.

N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.

Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya

(Catalunya, 1993 – 2000)

Recull de personatges i esdeveniments rellevants de l’Església catalana.

És una obra en tres volums dirigida per Ramon Corts, Joan Galtés i Albert Manent, que consideren aquest diccionari com un graó vers una història general de l’Església catalana, projecte nascut al Primer congrés d’Història de l’Església Catalana (1993).

Té més de 400 entrades i hi han col·laborat més de 20 persones. Ofereix dades sobre persones i entitats religioses i també sobre matèries, fets històrics i moviments que s’han produït en el marc de les set diòcesis de la Tarraconense, de la de Barcelona i de la d’Elna-Perpinyà.

Al novembre de 1998 aparegué el primer volum (A-C) i al gener de 2000 el segon (D-O).

La presentació oficial del Diccionari tingué lloc el 22 de gener de 2000 al Palau de la Generalitat de Catalunya, institució que ha finançat l’obra.

Diccionari de la Llengua Catalana -GEC 1982-

(Catalunya, 1982)

Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.

Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.

Diccionari de la llengua catalana -IEC 1932-

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.

La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.

Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.

Diccionari Aguiló

(Catalunya, 1915 – 1934)

Materials lexicogràfics. Aplegats per Marià Aguiló i Fuster que, sota la direcció de Pompeu Fabra i Manuel de Montoliu, foren publicats en 8 volums per l’Institut d’Estudis Catalans (1915-34).

Obra de consulta i no normativa, és important pel gran nombre d’exemples, trets d’una extensíssima bibliografia.

Bé que sovint resulti incomplet i fragmentari, esdevé imprescindible encara, sobretot per a l’estudi de la llengua antiga.

Diada de la Sardana

(Catalunya, 1960 – )

Festivitat anual organitzada per l’Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i l’esperit de germanor sardanista.

Els principals actes tenen lloc a l’anomenada ciutat pubilla, diferent cada any, però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d’arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents.

Déu, ballet de

(Catalunya)

Dansa popular de caire cerimoniós i auster i de melodia suau i seriosa, pròpia de dies de festa, abans o després de l’ofici. Té nombroses variants i una notable antiguitat.

Ha estat anomenat també ballet de quatre, per tal com les parelles s’hi agrupaven de dues en dues.

Segons els llocs, era ballat amb vestits negres, les dones portant caputxes, escapularis al coll i rosaris a la mà, i els homes encreuant les mans sobre el pit.

Desconsol -escultura-

(Catalunya, 1903)

Escultura de Josep Llimona. Representa una dona nua, agenollada i recolzada en un suport en actitud de sobri desconhort.

Fou presentada, en marbre, a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907). És el primer nu de l’artista, de notable regust modernista.

L’original és al Museu Nacional d’Art de Catalunya i la rèplica més popularitzada està situada al Parc de la Ciutadella de Barcelona (1917).