(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu dirigit per Pompeu Fabra.

Aparegut amb el finançament de Francesc Cambó, significà la contribució decisiva al definitiu establiment i fixació formal de la llengua catalana. És la culminació de les tasques i campanyes promogudes al tombant dels segles XIX i XX -campanya de “L’Avenç”, obra del Diccionari d’A.M. Alcover– per a la fixació i depuració del català modern.

Ha tingut caràcter d’autoritat i de diccionari normatiu fins a l’aparició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995), del qual no pretengué ésser, ja en el moment de la primera edició, sinó un avançament provisional.

Contínuament reeditat, les reedicions han estat ampliades amb la inclusió de les addicions aprovades per la Secció Filològica de l’IEC.

(Catalunya, 1980 – 1991)

Obra de Joan Coromines. Extens inventari lexicogràfic elaborat amb aportacions d’alguns dels seus deixebles o col·laboradors, com Joseph Gulsoy i Max Cahner.

Concebut com un diccionari crític, etimològic, històric i comparatiu, complementa els reculls lexicals anteriors, sobretot amb l’aportació de nous significats i la discussió d’etimologies dubtoses sostingudes per altres autoritats, tot complementat per la rúbrica personal i les opinions del seu autor.

(Catalunya, 1910)

Nom amb què és coneix l’obra Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana, en tres volums, publicat per l’Editorial Salvat.

Parteix del diccionari Labèrnia i, a part del lèxic, inclou biografies de figures catalanes.

Reeditat i millorat en quatre volums (1929-37), hi foren afegits els aspectes rellevants de la geografia catalana i fou depurat d’acord amb la llengua literària i normativa.

N’aparegué un abreujament, en un sol volum, el 1938.

(Catalunya, 1982)

Diccionari. Establert a partir dels treballs lexicogràfics de l’“Enciclopèdia Catalana” i repetidament reimprés per aquesta empresa editorial, amb ampliacions i actualitzacions.

Constitueix el més extens repertori de la llengua catalana publicat i fins a l’edició del nou diccionari dit de l’Institut, ha estat la base gairebé indiscutible en la fixació de la llengua moderna, amb aportacions de tots els camps de l’ús de la llengua, la ciència i el coneixement.

(Catalunya, 1932)

Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Continuador del redactat per Pompeu Fabra -que el 1932, en el moment de la publicació, ja hi reconeixia un caràcter provisional-, el primer editat oficialment amb el nom de l’IEC i elaborat directament i exclusivament per aquest organisme acadèmic.

La redacció, un dels objectius fundacionals de l’IEC, repetidament posposada ja des de l’inici, primer per causes de necessitat i després per motius polítics, fou possible gràcies a la dotació oficial rebuda per l’IEC i a la formació d’un vast equip de col·laboradors de totes les especialitats, sota el guiatge de la Secció Filològica de l’IEC i la coordinació lexicogràfica de T. Cabré.

Si bé la DLC té caràcter normatiu, es presenta com una obra oberta a revisió i ampliacions.