(Catalunya, segle XVIII)
Compositor i teòric musical.
Compongué el cànon a tres veus Beatus vir, que obtingué un premi notable en el concurs de Catch-Club de Londres el 1765.
Publicà un tractat teòric, Carta Apologética (1766), en què defensava l’obra Labyrinto de Labyrintos del seu germà Pere.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Dibuixant projectista de brodats. Director d’una acreditada manufactura barcelonina.
Fundà i dirigí “La Bordadora” (1888), periòdic dedicat a l’art de l’agulla; publicà també una Guía consultiva del pintor decorador (1894).
Exercí càrrecs directius al Centre d’Arts Decoratives (1894) i al Foment del Treball Nacional el 1894 i el 1896; fundador del Foment de les Arts Decoratives el 1903, en fou president en el període 1907-09.
Els darrers anys del segle XIX col·laborà en exposicions d’arts decoratives i decoració d’habitacions, i hi obtingué diversos premis.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Notari de l’escrivania major del consell municipal de Barcelona.
El 1699 fou designat per a continuar el Ceremonial dels magnífics consellers d’Esteve Gilabert Bruniquer. Aquest les havia acabades per a l’any 1618, Joan Guiu les havia seguides fins al 1640 i Brotons les prolongà encara fins al 1714.
Una còpia seva serví per a l’edició d’aquest cerimonial amb el nom de Rúbriques de Bruniquer (1912-16).
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Teòleg i escriptor. Arxiprest d’Àger.
Catedràtic de sagrada escriptura a Barcelona, escriví algunes obres teològiques, entre les quals De Scientia Dei i el 1619 publicà Sermó de la Immaculada Concepció, dedicat a l’arquebisbe de Tarragona, Joan de Montcada.
Al Concili Provincial de Tarragona del 1653 defensà el dret de la llengua catalana en l’ensenyament i en la predicació.
(Catalunya, segle XIII)
Marí. La seva nau, que duia a bord Guillem de Montcada, fou posada al davant de l’estol de Jaume I a l’expedició a Mallorca. El mateix rei en donà l’ordre abans de salpar de Salou, el 6 de setembre de 1229.
També disposà que la nau de Bovet dugués un gran fanal encès, per orientació durant la nit dels vaixells que havien de seguir-la.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)
Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.
El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.
No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.
(Catalunya, 927 – Castellciutat, Alt Urgell, 992)
Comte de Barcelona, Girona i Osona (947-992) i d’Urgell (948-992). Fill de Sunyer I de Barcelona, corregnà amb el seu germà Miró I, fins que aquest morí (966).
Intentà, amb el bisbe Ató de Vic, la restauració de l’arquebisbat de Tarragona, i estengué la repoblació fins a la vall del Gaià i la Conca de Barberà, al mateix temps que prosperava la cultura per tot el territori.
Davant la manca d’auxili dels francs quan Almansor saquejà Barcelona, decidí de trencar el lligam de vassallatge que mantenia amb el rei franc Hug Capet i proclamà la independència del comtat (985).
A partir de 988 associà en el govern els seus fills Ramon Borrell I (Barcelona) i Ermengol I (Urgell).
(Normandia, França, segle XII – Catalunya, 1154/57)
Cavaller (dit també Robert d’Aculley (o Culley) i Robert d’Aguiló). Anà a Aragó amb l’exèrcit de normands comandat pel comte Rotró de Perché, cosí d’Alfons I d’Aragó.
El 1129 l’arquebisbe de Tarragona Oleguer li cedí la ciutat i el Camp de Tarragona, llevat les esglésies amb els béns i les persones que en depenien, perquè els repoblés i reorganitzés, i li donà el títol de príncep de Tarragona.
El 1133 anà a Fraga a ajudar Alfons I d’Aragó i, potser, féu un viatge a Roma i un altre a Normandia per reclutar gent per a repoblar Tarragona.
Tingué quatre fills de la seva muller, Agnès (o Sibil·la), morta el 1170: Guillem, Robert, Ricard i Berenguer. El 1149, sota l’episcopat de Bernat Tort, atorgà població als habitants de Tarragona, quan ja n’havia confiat el govern al seu fill Guillem de Tarragona, fet que inicià les desavinences amb el nou arquebisbe.
El 1151, aquest cedí els seus drets sobre Tarragona al comte de Barcelona. Robert, que no hi havia renunciat, i després d’alguns conflictes, signà un acord (1153) efímer amb l’arquebisbe i el comte. La seva acció a Tarragona consta fins al 1154.
Aquest antagonisme acabà amb l’assassinat de Guillem (1168) a Tortosa i el de l’arquebisbe Hug de Cervelló, comès el 1171 pel seu germà Berenguer com a venjança.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Metge. Exercí la seva professió a Artesa de Segre (Noguera).
Participà al Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, on presentà la seva comunicació Infeccions i esterilitat; regeneració de la raça o nissaga catalana; higiene político-sociològica. Aquesta obra, publicada el 1916, és remarcable com a exponent del ideari demogràfic que s’estenia per Catalunya en aquell temps.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Eclesiàstic. Era doctor en ambdós drets.
Essent arxiprest a Belchite (Aragó), Jaume II el Just el féu anar prop del seu fill Joan d’Aragó i d’Anjou per completar l’educació d’aquest i orientar-lo en les seves lectures, pocs anys abans que l’infant reial, tot just complerts els divuit anys, assolís l’alta dignitat d’arquebisbe de Toledo. La vasta cultura de Joan sembla un bon exponent de la competència del mestre Bonet.
Dades dels Països Catalans 