Santuari (la Mare de Déu de Bell-lloc), situat a la parròquia de Sant Joan de Palamós, sota el castell de Vila-romà (dit també castell de Bell-lloc).
Esmentat ja al segle XIII, fou reedificat el 1758; l’antiga imatge fou destruïda el 1936.
El santuari resta molt vinculat al record de la figura de Josep Oriol, que en fou beneficiat (1675).
(la Roca del Vallès, Vallès Oriental)
Antic terme i castell, esmentat ja el 1073, la torre de l’homenatge del qual fou transformada el 1704 en capella de Sant Pau. El 1099 existia ja l’església romànica de Sant Pere, restaurada el 1869 i actualment inclosa a la casa.
Fou donat el 1117 al monestir de Sant Pau del Camp, el 1314 tornà als Bell-lloc, que n’havien conservat la castellania; el castell fou destruït el 1808, durant la guerra del Francès.
Els sepulcres dels Bell-lloc foren traslladats el 1855 de Sant Pau del Camp a l’església de Sant Pere (comtat de Bell-lloc).
Llogaret, al bell mig del pla d’Urgell, vora Linyola.
El comte Ermengol VI d’Urgell féu donació a Ramon Arnal (1139) del territori per a edificar-hi el castell de Bellestar.
L’església, que des del segle XII era sufragània de Santa Maria de Balaguer, al segle XIX fou atribuïda a la parròquia de Vallverd (Pla d’Urgell).
Fou cap d’un municipi (que comprenia el terme rural d’Almassor) agregat al de Penelles dins el mateix segle XIX.
(Barberà de la Conca, Conca de Barberà)
Comanda dels templers, una de les més antigues i importants de l’orde a Catalunya. El lloc i el castell de Barberà fou cedit a l’orde els anys 1132 i 1135 per donacions del comte Ermengol VI d’Urgell, que ratificà Ramon Berenguer IV de Barcelona el 1143.
Al començament del segle XIII els seus religiosos endegaren la casa de Vallfogona, que aviat (1240) s’independitzà de Barberà.
Extingits els templers (la comanda de Barberà es distingí per la resistència oposada al decret d’extinció de l’orde), la comanda passà al gran priorat de Catalunya de l’orde de Sant Joan, creat el 1319; en aquests temps era, de molt, la casa més rica de l’orde a Catalunya.
Els seus religiosos es refongueren amb els de l’Espluga de Francolí al començament del segle XV, però restaren alguns religiosos a Barberà; el 1664 s’hi reuní un capítol provincial de l’orde.
Fou propietat dels hospitalers fins al començament del segle XIX.
Poble, situat en un contrafort de la serra de Cadí, a l’esquerra del Segre, vora el barranc de Barguja.
Al capdamunt del poble hi ha l’església parroquial de Sant Esteve i les ruïnes del castell de Bar, antic centre del Baridà, que, juntament amb els de Toloriu i d’Aristot, guardava l’entrada de la Cerdanya. Aquest castell fou ocupat per tropes alemanyes durant la guerra de Successió.
Al final del segle XIX, Bar formava encara un municipi.
Una carretera comunica aquest poble amb Toloriu i amb la carretera general que segueix el curs del Segre, prop de l’antic pont de Bar, origen del poble de Pont de Bar.
Entre Bar i el Quer Foradat, al mig de la mata de Bar, hi ha un petit empriu dels municipis de Toloriu i de Cava.
Despoblat, a l’esquerra de l’Ebre. Probablement, poc temps després de la conquesta cristiana, al segle XII, hi fou construït el castell de Banyoles, actualment enrunat, en un indret on hi havia hagut una població ibèrica (anomenada el Castellet de Banyoles).
Els primers anys del segle XV fou adquirit per la ciutat de Barcelona, per tal de construir una ruta que assegurés a la ciutat el proveïment de blat de les planes del Segre i d’Aragó; hi fou construïda una llotja (1408) per tal d’emmagatzemar-hi el blat que arribava per via fluvial i que era transportat fins a Miramar per una carretera feta fer igualment per Barcelona (1410).
Esdevinguda inutilitzable la llotja de Banyoles a causa de l’apartament del llit del riu, el camí fou allargat fins a Móra d’Ebre.
(les Valls de Valira, Alt Urgell)
Poble i antic municipi: 35,36 km2, 1.362 m alt, annexat el 1970 a l’actual. El poble és situat sota el ras de Conques, elevat i a l’esquerra del barranc d’Ars.
Pertanyia al quarter de Castellciutat del vescomtat de Castellbó.
L’església parroquial (Sant Martí) és romànica, amb un pòrtic cobert i un notable campanar rodó, és esmentada ja el 839.
Hi ha a prop una torre medieval anomenada el colomer d’en Ruf i, en un turó, les restes del castell d’Ars (ruïnes conegudes per la Seca).
Poble (1.250 m alt) de l’antic municipi de Gil, situat a la vall d’Àneu, a la dreta de la Noguera Pallaresa.
De la seva església parroquial de Sant Sadurní depèn l’ermita de la Mare de Déu de les Neus, bastida més amunt del poble, vora l’antic castell d’Àrreu, actualment enrunat, prop de la qual hi ha un petit veïnat anomenat el veïnat de Dalt, les bordes d’Àrreu o àrreu de Dalt.
L’antic terme d’Àrreu és drenat pel riu d’Àrreu, emissari dels estanys d’Àrreu, situat al vessant oriental de la línia de crestes que, des del pla de Beret fins al port de la Bonaigua, separa la Vall d’Aran del Pallars, els quals estanys són: l’estany superior d’Àrreu (o del Rosari d’Àrreu), l’estany inferior d’Àrreu (o de Garrabeia) i l’ estany del Muntanyó d’Àrreu (situat vora el Muntanyó d’Àrreu, pic de 2.626 m d’altitud que domina la forqueta d’Àrreu, oberta entre la vall d’Àrreu i la del riu Malo, a la Vall d’Aran).
Santuari de la Mare de Déu d’Argimon, de la parròquia de l’Esparra.
La imatge és d’alabastre del final del segle XV o començament del XVI.
L’església era la capella de l’antic castell d’Argimon, cedit pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona al vescomte Guerau II de Cabrera, el 1106.
Poble (1.220 m alt), situat a la dreta de la Noguera de Vallferrera, enfront del puig d’Àreu (o Monteixo). Hi passa el camí que comunica el Pallars amb el país de Foix pel port d’Àreu (o port de Boet).
De la seva església parroquial de Sant Feliu, romànica, amb una torre de planta quadrada, depenia l’antiga església, també romànica, de Santa Maria de la Torre.
A poca distància i aigua amunt del poble hi ha el nucli de la Força d’Àreu, amb les restes de l’antic castell d’Àreu.
Constituí un municipi fins al 1927. Havia pertangut al quarter de Tírvia del vescomtat de Castellbó.
Dades dels Països Catalans 