Arxiu d'etiquetes: castells

Montbui, castell de -Vallès Oriental-

(Bigues i Riells, Vallès Oriental)

Antic castell (542 m alt), enlairat a l’interfluvi de les rieres de Caldes i de Tenes, al costat de la primitiva parròquia de Sant Mateu de Montbui. De domini comtal, vers el 995 fou infeudat a Gombau de Besora i l’heretà el seu gendre Mir Geribert vers el 1056.

El seu terme comprenia aleshores les parròquies de Sant Mateu de Montbui, Sant Feliu de Codines, Santa Eulàlia de Ronçana, Sant Julià de Lliçà d’Amunt, Sant Genís de l’Ametlla, Sant Andreu de Samalús, Sant Pere de Bigues, Sant Esteve de Palaudàries i part de la parròquia de Santa Maria de Caldes (llevat de la població); també comprenia l’alou del Fai, amb les parròquies de Sant Martí i de Sant Vicenç de Riells.

El 1359 es considerava també del terme Sant Sebastià de Montmajor, Sant Bartomeu de Mont-ras i Santes Justa i Rufina. Aquestes parròquies, llevat de la de Samalús, formaren la baronia de Montbui, que es mantingué unida fins el 1799, que se separà Sant Feliu de Codines. A la fi de l’Antic Règim es creà el municipi de la Baronia de Montbui, que es dissolgué el 1841.

Montbui, castell de -Anoia-

(Santa Margarida de Montbui, Anoia)

Antic castell, situat al vessant sud de la tossa de Montbui (620 m), a ponent del cap del municipi i al sud-oest de la ciutat d’Igualada. Lloc estratègic del bisbat de Vic, hom el troba esmentat ja el 970, que el comte Borrell II de Barcelona el confià al bisbe Ató.

Destruït per Almansor (987), fou reconstruït pel bisbe Froia, que hi edificà l’església de Santa Maria de la Tossa. La nova incursió d’Abd al-Malik (1003), després d’una forta secada, acabà d’anorrear l’obra empresa.

En reprengué el poblament el bisbe i abat Oliba (1023), juntament amb el castell de Tous, i els encomanà al levita Guillem de Mediona. Els bisbes de Vic l’enfeudaren més tard (1187) als vescomtes de Cardona, fins que el 1318 el vengueren a Jaume II el Just.

Els Cardona en conservaren el domini directe fins al segle XV, que passà als Montbui, castlans del castell, que des d’aleshores s’intitularen senyors de la baronia de Montbui. Pel casament d’Anna de Montbui amb Claudi de Lanuza i de Torrelles passà a llur descendència. Els Lanuza, comtes de Plasència, els Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, els Marimon, marquesos de Cerdanyola, i els Arróspide hi tingueren drets fins el 1886.

Del castell resta una torre de base rectangular i angles arrodonits (segle X) i altres dependències ruïnoses.

Montbrió de la Marca

(Sarral, Conca de Barberà)

Poble (626 m alt), situat al vessant d’un turó; l’església parroquial és dedicada a sant Llorenç. Es formà al voltant de l’antic castell de Montbrió, esmentat ja el 1075.

El 1269 passà a l’orde dels templers, dins la comanda de Barberà; a l’extinció de l’orde, passà als hospitalers.

Formà municipi independent fins el 1972. L’antic terme comprenia, a més, el poble de Vallverd de Queralt i l’antiga quadra i masia del Cogull.

Montblanquet

(Vallbona de les Monges, Urgell)

Poble (627 m alt), en curs de despoblament, al sud del terme, prop del límit amb la Conca de Barberà.

L’església (Sant Andreu) és romànica, sufragània de la de Rocallaura; en prové una imatge de Sant Andreu de l’escola de Cascalls (segle XV), conservada al Museu Diocesà de Tarragona.

El castell de Montblanquet, esmentat ja el 1156, fou donat el 1195 a Poblet.

Dins l’antic terme hi ha les restes del monestir del Tallat.

Montargull -Conca de Barberà-

(Llorac, Conca de Barberà)

Llogaret (843 m alt), al cim de la serra de Montargull, límit entre la ribera de Cervera (Segarra) i l’alt Gaià, damunt Santa Coloma de Queralt.

És centrat per les restes de l’antic castell de Montargull i de l’església parroquial de Sant Jaume, antiga capella del castell, en part romànica.

El segle X pertanyia al terme del castell de Queralt.

Montalt, el -Maresme-

(Maresme)

Contrafort de la Serralada Litoral, entre Mataró i Canet de Mar, que assoleix els 594 m alt al cim del Montalt, termenal dels municipis de Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Dosrius i Arenys de Munt, que s’uneix a la serra del Corredor a través del coll de la creu de Rupit.

El 1016 hom troba esmentat l’antic castell del Montalt, amb un extens terme que comprenia el sector del Maresme entre les rieres de Caldes d’Estrac i la capçalera de la d’Argentona fins a la mar.

Montagut de Fluvià

(Montagut i Oix, Garrotxa)

Poble i capital del municipi, es troba al pla de Montagut, hi destaca l’església parroquial de Sant Pere, d’origen romànic.

A ponent del poble s’aixeca, al cim del turó de Montagut, el santuari marià del Cós, prop de les ruïnes de l’antic castell de Montagut.

Montagut -Gironès-

(Sant Julià de Ramis, Gironès)

Veïnat, prop de les restes de l’antic castell de Montagut, que s’aixequen en un turó a l’esquerra de la carretera de Girona a Olot.

El castell, bastit probablement al segle XIII, fou donat per Pere II el Gran a Jofre de Foixà i passà a ésser propietat de Sant Pere de Galligants.

Al començament de la guerra del Francès era ja arruïnat.

Montagut -Alt Camp-

(Querol, Alt Camp)

Despoblat, situat al vessant septentrional del característic puig de Montagut (962 m alt), coma del sector de la Serralada Pre-litoral Catalana, que domina, per l’est, el congost pel qual el Gaià s’obre pas cap al mar.

El poblament era dispers i centrat per l’església parroquial de Sant Jaume, gòtica, de la qual depenia l’antiga parròquia i santuari de Valldossera.

Al cim del puig degué alçar-se el castell de Montagut, esmentat ja el segle X. Pertangué als Cervelló, barons de la Llacuna.

Monells -Baix Empordà-

(Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, Baix Empordà)

Poble (56 m alt) i antic municipi (5,60 km²), situat a banda i banda del Rissec.

Es formà al voltant de l’antic castell de Monells, actualment enrunat, esmentat ja el 922; el 1485 el castell fou ocupat per les forces dels remences i a la fi del segle XVII era lloc reial.

L’església parroquial de Sant Genís havia estat possessió de la canonja de Girona. El poble havia estat fortificat i hi ha restes (portals, torres, panys) de les muralles.

Modernament ha estat restaurat per la diputació de Girona; és notable la plaça porticada on se celebrava el mercat.