(Callosa d’En Sarrià, Marina Baixa)
(ant: de Bèrdia) Antiga fortificació, situada al vessant meridional de la serra de Bèrnia, vora el coll de Bèrnia, al límit amb el terme d’Altea.
Esmentada ja el 1263, fou reconstruïda el 1570 per Felip II (fort de Bèrnia) per tal d’impedir les comunicacions entre els moriscs de la Marina Alta i de la plana de Benissa, al nord, i els de la Marina Baixa.
Municipi de la Safor (País Valencià): 13,92 km2, 45 m alt, 1.687 hab (2014)
Situat en un terreny pla, a l’horta de Gandia, al sud d’aquesta ciutat, a les ribes del riu Vernissa, és accidentat al sector nord-oest per la serra Marxuquera.
La principal activitat econòmica, comuna amb la dels altres pobles de la comarca, és l’agricultura, primordialment de regadiu, per a la qual s’utilitzen aigües del riu d’Alcoi, elevades per mitjà de motors; el conreu més estés és el de cítrics (tarongers, mandarines, etc), que ocupa la quasi totalitat de les terres de regadiu. A les terres de secà es conreen fruiters i oliveres. La propietat de la terra és molt repartida, i les explotacions agràries són més aviat petites. Avicultura. Escassa activitat industrial (fabricació de materials per a la construcció).
El poble és al peu d’un turó, on hi ha les restes de l’antic castell de Palma, centre de la baronia de Palma. L’església parroquial és dedicada a sant Miquel.
El municipi comprèn, a més, la caseria de la Torreta i el despoblat de Rafalany.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi del Rosselló (Catalunya Nord): 8,49 km2, 44 m alt, 1.270 hab (2012)
(ant: Hortafà, fr: Ortaffa) Estès en gran part a l’esquerra del Tec.
Els recursos econòmics del municipi es basen en l’agricultura de secà, dedicada bàsicament a la vinya, també hi ha conreus d’hortalisses i fruiters (presseguers, cirerers i albercoquers). La ramaderia (bestiar oví) i la indústria cotonera són activitats complementàries. Àrea comercial de Perpinyà. Després d’una lleugera davallada, iniciada a començament del segle XX, la població tendeix actualment a augmentar.
El poble, esmentat ja al segle X, es troba prop del Tec, al vessant sud d’un turó coronat per l’antic castell d’Ortafà, centre de la baronia d’Ortafà.
Municipi de la Plana Alta (País Valencià): 26,42 km2, 33 m alt, 9.625 hab (2014)
(cast: Oropesa del Mar) Situat a la subcomarca del Desert de les Palmes, a la dreta del barranc de Xinxilla, vora el litoral mediterrani, on forma el cap d’Orpesa i s’aixeca el far d’Orpesa que tanca pel nord la platja d’Orpesa, i al nord-est de Castelló de la Plana. El sector nord és format per una plana on antigament hi havia l’albufera d’Orpesa. Aproximadament la meitat del territori municipal forma una àrea de boscos de pins i de matolls amb abundància de margalló.
El principal recurs econòmic és l’agricultura; les àrees de regadiu, assaonades amb aigua de pous, produeixen plantes d’horta i cítrics; entre els conreus de secà, molt més extensos, excel·leixen els garrofers, la vinya, els ametllers i les oliveres. Hi predominen les explotacions agràries petites. Pedreres. La proximitat de la costa afavoreix el turisme i els serveis. Pertany a l’àrea comercial de Castelló de la Plana.
La vila és als vessants d’un turó on hi ha les restes del castell d’Orpesa del temps de la dominació musulmana i que fou el centre de la baronia d’Orpesa. Durant els segles XVI i XVII estigué molt castigada pels pirates i hom bastí diverses torres de defensa: torre del Rei (o torre d’Orpesa), de Bellver, del Colomer, etc.
Durant les germanies hi tingué lloc la batalla d’Orpesa.
Enllaços web: Ajuntament – Turisme
Municipi i capital comarcal del Baix Segura (País Valencià): 365,44 km2, 23 m alt, 83.417 hab (2014)
(cast: Orihuela) Està situat al sector occidental de la comarca, de la qual comprèn quasi la meitat. El terme, constituït per la vall del Segura, és pla, i només és accidentat al nord per la serra d’Oriola i al sud per la d’Escalona; el territori s’estén fins a la Mediterrània, on presenta una costa alta i rocosa en els seus 15 km de longitud.
La riquesa és bàsicament l’agricultura, centrada en la rica horta del Segura, que n’aprofita les aigües mitjançant un sistema de sèquies. El regadiu és dedica al conreu d’hortalisses i de tarongers; també s’hi conreen altres arbres fruiters i alfals. Al secà es conreen oliveres, ametllers i garrofers. Té també una certa importància la ramaderia de llana. Avicultura. L’activitat industrial va estretament lligada a l’agricultura: indústries alimentàries (de conserves) i d’embalatges, i indústria tèxtil. És centre de la subàrea comercial, dependent de Múrcia,
LA CIUTAT.- És al peu de la serra d’Oriola, coronat per les restes de l’antic castell d’Oriola. Conserva nombrosos monuments, com la catedral, començada al segle XIV, quan era col·legiata (bisbat d’Oriola), l’església de Santiago, el col·legi de Sant Domènec, l’antiga Universitat d’Oriola (construïda en 1522-1688), el palau del marquès de Rafal, etc.
HISTÒRIA.- Durant l’època visigòtica fou cap d’un dels vuit ducats en què Leovigild dividí la Península. En temps de la invasió sarraïna era governada pel duc Teodomir, que convertí el comtat en un petit regne gòtic i es mantingué sobirà durant 60 anys (cora de Tudmir). Quan formava part del regne de Múrcia fou conquerida i repoblada per Jaume I el Conqueridor, el qual la cedí a Castella. Jaume II el Just la recuperà (1304) per a la corona catalano-aragonesa. Durant les guerres amb Castella de Pere III el Cerimoniós fou assetjada i presa per Pere el Cruel. Dins el regne de València, en l’etapa foral, s’administrà amb força autonomia, i fou capital de la governació d’Oriola. Durant les Germanies tingué lloc la batalla d’Oriola.
El municipi comprèn, a més, els pobles de La Aparecida, Arneva, la Campaneta, Molins, El Mudamiento, Torremendo, Sant Bartomeu d’Almisdrà i La Marquesa, el llogaret de Rabat, les caseries de Correnties, Almoravit, Barba-roja, Bonança, Raiguero de Bonança, Escorratell, El Molino de la Ciudad, Sant Onofre, Masquefa, el Ramblar, Las Norias, les parròquies de la Matança, la Murada i Urchillo i el monestir de la Penitència.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de la Marina Alta (País Valencià): 17,80 km2, 156 m alt, 2.216 hab (2014)
Situat a la subcomarca de les valls de Pego, entre el riu Xaló i el Girona; aquest darrer rega el terme amb els seus afluents, els barrancs de Fontilles i d’Orbeta. El territori és accidentat per relleus no gaire alts, que corresponen als últims estreps de la serra d’Aitana. El bosc cobreix gairebé la meitat del terme.
El principal recurs econòmic és l’agricultura: hi predomina el secà sobre el regadiu, que utilitza exclusivament aigua de pou. Els principals conreus són els de cereals, seguits pels d’ametllers, oliveres i garrofers, al regadiu hi ha tarongers. La indústria (ceràmica i fabricació de rajoles) complementa l’economia, juntament amb l’incipient sector de serveis. Àrea comercial de Gandia. Demogràficament tingué un increment cap al 1920, però després de minvar al voltant dels anys 1960, es recupera lentament.
La vila és a la plana, dominada pel turó on s’aixecava l’antic castell d’Orba.
El municipi comprèn, a més, la caseria d’Orbeta.
Municipi de la Plana Baixa (País Valencià): 108,42 km2, 192 m alt, 25.228 hab (2014)
Situat entre els rius Sonella i Millars, als últims contraforts del Sistema Ibèric, a la zona costanera de la Plana. És un dels municipis més extensos de tota la regió.
L’activitat econòmica se centra principalment en la indústria i els serveis. L’agricultura té en els garrofers el conreu més important, seguit dels ametllers i l’olivera. El regadiu comprèn dues àrees diferenciades: l’Horta Vella, que consta de l’horta de la Vila i l’horta de Miralcamp, amb aigües procedents de la font i dels pous del Canyar, i l’Horta Nova, creada a partir de la segona meitat del segle XIX, amb aigua de pous. El conreu fonamental és el de tarongers, conegut des de l’època àrab i incremental al final del segle XIX en produir-se la crisi de la morera; la varietat més important és la nàvel. Altres activitats econòmiques són l’explotació del bosc, la ramaderia (sobretot ovina) i l’avicultura. Indústries químiques i de materials per a la construcció (ceràmica). Àrea comercial de Castelló de la Plana.
El creixement de la població fou especialment notable a partir de l’any 1950.
La vila, situada a l’esquerra del riu de Sonella, és al peu del castell d’Onda, centre de la comanda d’Onda (1280-1317) de l’orde de l’Hospital, que passà a l’orde de Montesa; té diversos edificis dignes de consideració, entre els quals destaca l’església de la Sang, del segle XIII, que guarda un retaule gòtic del segle XIV, i el Museu de Ciències Naturals del Carme.
Dins el terme hi ha, a més, el poble d’Artesa d’Onda, les caseries de Miralcamp, el Tis i el pla de la Marquesa, els barris del Tossalet i Montblanc, els despoblats de Sonella, Espartera, Benita i la Graïllera, el santuari del Salvador i l’important convent del Carme d’Onda.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi dels Ports (País Valencià): 44,77 km2, 1.042 m alt, 118 hab (2014)
(cast: Olocau del Rey) Situat al sector més occidental de la comarca, al límit amb l’Aragó, a l’àrea de parla castellana del País Valencià. El territori, muntanyós i aspre, és dominat pel puig d’Olocau (1.203 m alt) i drenat pel barranc de la Mola i la rambla de Cantavella, afluents del Bergantes.
El sector conreat és molt minso, la major part està ocupada per bosc i pastures. Conreus de secà, principalment cereals. Té importància la ramaderia ovina. L’emigració va despoblant lentament el municipi.
La vila és al peu del puig d’Olocau (coronat per les ruïnes de l’antic castell d’Olocau), conserva edificis medievals, i a l’església parroquial, dedicada a la Mare de Déu del Populo, una talla romànica de la Verge.
Dins el terme hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la Taronja.
És l’única població de la comarca inclosa a l’arquebisbat de Saragossa.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi del Camp de Túria (País Valencià): 37,4 km2, 269 m alt, 1.628 hab (2014)
(o Olocau de Carraixet) Situat al vessant meridional de la serra Calderona. El terme, accidentat, és drenat pel barranc de Carraixet (o barranc d’Olocau).
Una tercera part escassa del terme és conreada. Hi preponderen els conreus mediterranis de secà (oliveres, ametllers i vinya). El regadiu està dedicat als cítrics. La indústria es deriva de l’agricultura (oli). Hom aprofita jaciments de terra per als rajolars d’Alfara del Patriarca i Montcada de l’Horta; han estat abandonades les mines de plom. S’ha desenvolupat força l’estiueig. Àrea comercial de València.
L’església parroquial de la vila és dedicada al Roser. És conserva l’antic palau senyorial dels Vilaragut (segles XIV-XV) i restes de l’antic castell d’Olocau.
El municipi comprèn, a més, l’antic castell de Rel, enrunat, l’antiga masia de la Maimona, on el 1957 fou traslladat el poble de Marines.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de la Safor (País Valencià): 59,93 km2, 25 m alt, 26.782 hab (2014)
Situat al peu de les serres Gallinera i Mostalla, al sud-est de Gandia, s’estén fins a la costa mediterrània, que, en uns 11 km de longitud, és ocupada per marjals.
La plana, que ocupa el centre del terme entre la muntanya i la platja, és la zona de conreu de regadiu i la més rica. Els conreus de secà (garrofers, oliveres) ocupen els terrenys més accidentats, però hi prepondera l’agricultura de regadiu -la qual és possible gràcies als regatges per mitjà de pous i les derivacions de la sèquia de Rebollet i d’Oliva, amb aigües procedents del riu d’Alcoi-, que es destina al conreu dels tarongers i, en menys importància, d’hortalisses. Hi predomina la petita explotació. Avicultura, Té importància la fabricació de materials per a la construcció, seguida de les indústries derivades de l’agricultura (conserves vegetals) i de la fusta. Àrea comercial de Gandia.
La població s’ha més que duplicat des del 1900 (llavors, 7.956 hab), però ha oscil·lat durant tot el segle XX.
La ciutat és al sector de l’horta de Gandia, als peus de les restes de l’antic castell d’Oliva; l’església parroquial de Santa Maria és obra del segle XVIII; el palau dels comtes d’Oliva és un edifici gòtic del segle XV amb elements renaixentistes; l’església parroquial de Sant Roc fou erigida el 1532 al Raval d’Oliva; hi ha moltes restes d’època romana: resta l’església del convent franciscà erigit el segle XV, on és venera la imatge de la Mare de Déu de Rebollet.
El municipi comprèn, a més, el barri de la Platja d’Oliva, les caseries o llogarets d’Elca, Santa Anna d’Oliva, les Hortes, la Bomba, Aigüesblanques, la posada de Sant Jaume i el despoblat de Rafalatar.
Enllaç web: Ajuntament
Dades dels Països Catalans 