Antigues sitges de blat de València, destinades a assegurar el proveïment de la ciutat, començades dins el terme de Burjassot, el 1573.
Són 41, excavades a la roca, amb una cabuda total de 45.667 hl. Al centre de l’esplanada on foren construïdes s’alça una creu esculpida el 1580 per Jeroni Munyós.
Al segle XVII hi fou construïda la capella de Sant Roc (que l’arquebisbe Juan de Ribera dedicà a la Mare de Déu del Cap).
(Alacant, 16 maig 1891 – Burjassot, Horta, 14 setembre 1970)
Cantatriu. El seu nom veritable era Maria Assumpta Aguilar i Ros. Aconseguí èxits remarcables.
És retirà encara jove, en casar-se amb el tenor italià Lauri Volpi.
(Cocentaina, Comtat, 1828 – Burjassot, Horta, 1899)
Escriptor i polític. Germà de Ferran. Advocat, fou lletrat del marquès de Campo, especialment en els seus negocis ferroviaris, fins el 1867.
Col·laborà a “El Fénix”, “Las Bellas Artes” i “El Pensamiento de Valencia” amb articles i poemes.
Fou degà del col·legi d’advocats de València (1874-76 i 1894-99), diputat a corts (1885) i director de la Societat Econòmica d’Amics del País (1872-79 i 1884-86).
(Castella ?, segle XVI – Burjassot, Horta, 18 maig 1522)
(Antonio Navarro) Popular personatge de les Germanies del País Valencià. Era probablement de procedència castellana i pobre. Es féu espectacularment famós per un discurs político-teològic pronunciat, en castellà, a la plaça de la Seu, de Xàtiva, el 21 de març de 1522.
Es presentà ell mateix com a fill del príncep Joan d’Aragó i de Castella i nét, per tant, dels Reis Catòlics, víctima de les intrigues de Felip el Bell amb el cardenal Pedro González de Mendoza, que pretenien el poder i el traslladaren, acabat de néixer, a Gibraltar, on fou criat per una pastora, i es considerava com a enviat per Déu per alliberar el poble agermanat i el món en general. La seva doctrina, dins la incoherència teològica, presentava símptomes clars de ressentiment de classe.
Ferit per l’exèrcit reial, es refugià a Alzira, on continuà predicant, i fou assassinat per cinc sicaris al preu de 44.000 sous i sotmès, després de mort, a un procés inquisitorial per heretge.
La fugacitat històrica del personatge reial fou desbordada per la continuïtat del mite. Hom coneix quatre nous Encoberts: el primer, andalús, venia oli i fruita, el segon era un professor de gramàtica, natural de Calataiud, el tercer fou l’argenter Bernabeu i el seu fill, i del darrer hom només sap que tingué les seves activitats pel març de 1523.
(Burjassot, Horta, 16 juny 1914 – València, 9 gener 1955)
Historiador i llicenciat en dret. Membre de l’Arxiu de la Corona d’Aragó des del 1942, exercí diversos càrrecs a València (a l’Escola d’Estudis Medievals, a l’Institut d’Estudis Històrics, etc).
Obres principals: La concordia de Alcañiz (1947) i El compromiso de Caspe (1948).
(Madrid, 24 maig 1847 – 18 febrer 1905)
Comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Iniciador de la línia de la Vilanova.
Era l’oncle d’Isabel Maria del Carme de Castellví i Gordon i pare d’:
Enric de Castellví i Hortega de Medina (Burjassot, Horta, 1 juliol 1872 – 17 desembre 1936) Segon comte de la Vilanova i baró de Torres Torres. Rehabilità el marquesat de Làcon amb la grandesa d’Espanya.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 3,48 km2, 59 m alt, 37.641 hab (2014)
Situat entre el riu Túria i el barranc de Carraixet, al nord-oest de la ciutat de València.
Les sèquies derivades del Túria fan possible l’agricultura de regadiu: blat, farratges, tarongers i patates; però malgrat la riquesa natural de les terres i el regadiu, la població agrària no representa més de l’1 % de la població activa, a conseqüència de l’increment industrial, molt diversificat: al costat de la tèxtil tradicional, hi ha les de ciment, ceràmica, vidre, materials per a la construcció, metal·lúrgiques, mobles i joguines. Explotació de jaciments d’argila. Àrea comercial de València.
La població s’ha multiplicat gairebé per deu des del començament del segle XX, a causa d’un fort corrent immigratori i de la proximitat de València, ciutat de la qual el municipi ha esdevingut de fet un barri.
El poble, dalt d’un turó, és d’origen islàmic; la seva expansió vers el nord ha fet que hagí format gairebé un sol nucli urbà amb Godella; hi destaquen l’església parroquial de Sant Miquel, neoclàssica (iniciada el 1737), i l’antic palau senyorial.
Dins el terme hi ha les antigues Sitges de Burjassot (excavades a la roca), amb la capella de Sant Roc, i algunes de les alqueries més notables de la comarca, com la del Pi i la del Moro.
Enllaç web: Ajuntament
(Burjassot, Horta, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)
Poeta i periodista. De família humil, féu diversos oficis fins que entrà, becat, a l’Escola Oficial de Periodisme. Redactor i posteriorment director del diari “Las Provincias”. Cal considerar-lo com el primer poeta valencià modern.
Adscrit en part al realisme, va conrear també un tipus de lírica clàssica i metafísica. La presència de la mort, l’amor físic, els temes més humans de la quotidianitat, de vegades amarga, són constants en el seu vast món, on la forma pren sovint un rigorisme precís i contundent.
“Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”
Va publicar Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1966), Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), Llibre de les meravelles (1971), L’inventari clement (1971), La clau que obrí tots els panys (1971), L’ofici de demà (1972), Recomane tenebres (1973, recull de poesia completa), L’hotel París (1973), Les pedres de l’àmfora (1974 poesia), Hamburbg (1974), Tancat a l’Alter (1975), Antibes, 1960-1971 (1976), Manual de conformitats (1977, poesia), Balanç de mar (1978, poesia), Lletra al pintor valencià Josep Renau (1978), Festes llunyanes (1978), El procés (1978), El corb (1979), Xàtiva (1980), Cant temporal (1980, poesia) La Marina (1981), Les homílies d’Organyà (1981, poesia), Versos per a Jackelei (1983, poesia), Vaixell de vidre (1984, poesia), Ram diürn (1986, poesia).
També ha publicat la novel·la eròtica El coixinet (1988), i amb La parra boja (1988), ha continuat la redacció d’uns volums de memòries encetats a Tractat de les maduixes (1985) i Quadern de Bonaire (1985). Ha continuat la publicació de l’obra poètica completa amb els volums IX i X, respectivament, La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990). La producció de la seva obra poètica s’ha vist enriquida amb els llibres Odes temporals. La casa de música vora el mar (1989), Puig Antich (1989), Mare de terra (1992) i Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) que ha estat enregistrada en disc.
Guanyà els premis Diputació de València 1958, Ausiàs March 1966, la Lletra d’Or i Crítica Serra d’Or 1974, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1978 i de la Comunitat Valenciana 1984. El 1993 rebé, a títol pòstum, la medalla d’or de belles arts del ministeri de cultura.
(Burjassot, Horta, 1974 – Montanejos, Alt Millars, 11 abril 1993)
Militant independentista d’esquerres. Membre de l’organització juvenil Maulets i del moviment antiracista i antifeixista SHARP.
Fou assassinat per un grup de militants d’extrema dreta. L’any 1995 tingué lloc el judici pels fets, el qual fou molt controvertit i polèmic.
Diversos actes s’organitzen regularment per no oblidar els fets, així com cantants i grups de música han fet cançons per homenatjar-lo.
Dades dels Països Catalans 