(Vic, Osona)

Temple principal de la diòcesi de Vic, que té com a titular sant Pere. El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l’àrea ocupada actualment per l’església de la Pietat; foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826.

En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d’esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou Vicus Ausonae, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué de fer noves obres, a les dues primeres el 925 i a la tercera el 956. Prop d’aquesta catedral es formà la primera canònica aquisgranesa, que fou estructurada de nou i dotada el 957.

Abans del 970 la catedral de Sant Pere fou ampliada, però no resistí l’empenta renovadora del bisbe Oliba, que féu construir una nova catedral, d’una gran nau amb transsepte i cinc absis, amb un esvelt campanar al seu costat, que fou consagrada el 1038. A la mateixa catedral construí una cripta, en la qual aprofità capitells de tipus califal de l’obra anterior.

La canònica de Vic no tenia pràcticament vida comunitària al principi del segle XI i, tot i no tenir cap renovació substancial, com els de la resta del país, rebé una gran empenta de l’acció d’Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d’aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d’Àger, es conserven encara a l’arxiu capitular. La renovació d’Oliba englobà l’església de Sant Miquel, i la de Santa Maria fou reemplaçada el 1180 per una altra de pla circular, que subsistia l’actual plaça de la catedral fins el 1781.

Al costat de la catedral es féu l’edifici de la canònica, amb un ampli claustre d’arcades simples, de la fi del segle XI, de l’època que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà intentà de reformar la canònica (1080-99). Sobre aquest claustre es construí a partir del 1323 un nou claustre, d’esveltes arcades d’ogiva, dotades de claraboies calades en pedra entre contraforts que les lligaven a la part baixa, sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el succeí a partir del 1359, i fou acabat a la fi del segle per Antoni Valls i Guillem Conangle, vers el 1401, sota la direcció del mestre Antoni Valls, es modificà el presbiteri, es feren capelles a l’extrem del transsepte i es prescindí de la cripta per donar lloc al gran retaule gòtic d’alabastre, encara conservat, obra de Pere Oller (1424).

El nombre de canonges, que residien prop de la catedral, fou fixat en 30 el 1229, època en què es creà també una nova escola catedralícia, que tenia dues càtedres, de gramàtica i lògica, a partir del 1238, i es reduí a 20 a partir del 1264. Els canonges mantenien un hospital de pelegrins o albergueria, del qual resta una bona part de l’edificació en el carreró del seu nom, darrere la catedral.

Al principi del segle XVII hi hagué l’intent de construir una nova catedral, i hom edificà només la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l’arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633), seguida de les capelles immediates que formen el costat del nord de la catedral actual, segons el pla reprès pel tracista fra Josep de la Concepció (1679).

El 1781 el bisbe Antonio Manuel de Hartalejo decidí la nova construcció segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó. Per tenir més espai hom derrocà la rotonda de Santa Maria i es desmuntaren els claustres, que foren reconstruïts més tard, un xic més reduïts i sense capelles. La nova catedral, que ocupa tot l’àmbit i transsepte de la romànica, es construí, aprofitant les capelles de la banda del nord, d’estil neoclassicista. La seva gran estructura, freda i un xic desemparada, fou decorada pel pintor Josep Maria Sert i Badia abans del 1930, per iniciativa del bisbe Josep Torras i Bages.

Pel juliol de 1936 fou incendiada, es perderen les pintures de Sert i s’esfondraren les voltes de les naus. Fou reconstruïda a partir del 1940 (tornà a tenir culte el 1945), s’obrí de nou l’antiga cripta romànica, excavada i refeta amb els seus elements genuïns, i hom construí el deambulatori, on es col·locà l’antic retaule de Pere Oller, Josep M. Sert emprengué la composició d’unes noves pintures, que romangueren incompletes a la seva mort (1945).

La capella de Sant Bernat Calbó conserva l’urna barroca d’argent que conté les despulles d’aquest bisbe (mort el 1243), obra de l’orfebre Joan Matons (1728). Al costat del claustre hi ha l’antiga sala capitular, acabada el 1350, i la capella de la Rodona, edificada per l’arquitecte Josep Moretó.

Enllaç web: catedral de Vic