(Alzira, Ribera Alta, vers 1450 – València, 1530)
Eclesiàstic. Jerònim del monestir de Santa Maria de la Murta. Era nebot del cardenal Bartomeu Martí.
Fou nomenat bisbe de Sogorb-Albarrasí (1500-30), però la manca d’una entesa amb el duc de Sogorb, Alfons d’Aragó, el portà a viure quasi sempre a València, on intervingué en la revolta dels agermanats, procurant d’apaivagar els ànims.
Restaurà i embellí el palau episcopal i la seu de Sogorb, i també l’església d’Albarrasí.
(València, segle XV – Roma, Itàlia, 1499)
Prelat. El 1498 fou nomenat bisbe d’Albarrasí i Sogorb pel papa Alexandre VI.
(Cabanes de l’Arc, Plana Alta, 1589 – València, 19 maig 1660)
Prelat. Pertanyia a l’orde dels jerònims, en la qual tingué càrrecs importants.
El 1651 fou elegit general de l’orde. Felip IV el nomenà bisbe de Sogorb (1652).
(València, 1643 – Sogorb, Alt Palància, 1707)
Eclesiàstic. Bisbe de Sogorb (1692-1707). Sacerdot de l’Oratori, doctorat en dret civil i en dret canònic i catedràtic de la Universitat de València.
Fou nomenat bisbe titular d’Heliòpolis i auxiliar de València (1686).
A Sogorb reparà el palau episcopal, dirigí la canongia de penitència, fundà el seminari i un mont de pietat.
Veure> Sanç d’Ull (bisbe de Sogorb, segle XIV).
(València, 1555 – 1635)
Prelat. Fou catedràtic de teologia i vicari general a València.
L’any 1609 fou nomenat bisbe de Sogorb.
(País Valencià, segle XV – València, 18 febrer 1556)
Bisbe de Sogorb (1530-56). Fill de Roderic de Borja-Llançol de Romaní i de Montcada. El 1520, el capítol l’elegí arquebisbe de València, però l’elecció no fou acceptada ni per Lleó X ni per Carles I.
Bisbe de Sogorb, residí normalment a València i fou un dels personatges de la cort de la reina Germana de Foix. Assistí al concili de Trento (1551-52), però la seva manca de salut l’obligà a retornar a València.
(Massamagrell, Horta, 17 octubre 1854 – Godella, Horta, 1 octubre 1934)
Eclesiàstic. Caputxí, administrador apostòlic de Solsona (1907-13) i bisbe de Tagaste (1907) i de Sogorb (1913). Fundà els terciaris caputxins de la Mare de Déu dels Dolors (Massamagrell, 1889) i les teresianes caputxines de la Sagrada Família (Benaguasil, 1885).
La seva obra pastoral fou orientada cap a la formació religiosa de la joventut i a la qüestió social, a patrocinar els sindicats agraris, els cercles catòlics, i a la divulgació de la sociologia entre els seminaristes i els sacerdots.
El 1914 fou elegit senador per la província de València.
Jofre (Provença ?, França, segle XII – Tortosa, Baix Ebre, 1165) Eclesiàstic. Abat de Sant Ruf d’Avinyó. Prengué part en el reconquesta de Tortosa i en fou el primer bisbe (1148). Redactà les constitucions per al govern de la diòcesi.
Arnau Jofre (Perpinyà, segle XIV) Ciutadà. El 1344 fou un dels representants de la seva ciutat a l’assemblea parlamentària de Barcelona, que Pere III el Cerimoniós convocà per tal de decidir-hi la sort del desposseït Jaume III de Mallorca.
Gaspar Jofre (Catalunya, segle XVI) Prelat. Fou bisbe de Sogorb. El 1552 assistí a la represa del concili de Trento.
Gaspar Jofre (Igualada, Anoia, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou poeta en català. Li ha estat atribuïda una poesia amorosa remarcable per a l’època.
Josep de Maria Santíssima Jofre (Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1812 – Cuba ?, 1890) Religiós escolapi. Residí a Roma i a Cuba. Ocupà alts càrrecs dins el seu orde. És autor de diversos escrits.
Nicolau Jofre (País Valencià, segle XV) Cavaller. Acompanyà Alfons IV el Magnànim a la seva expedició del 1420 cap a Còrsega i Nàpols.
(Santa Eulàlia de Riuprimer, Osona, 26 desembre 1919 – Figueres, Alt Empordà, 21 abril 2002)
Eclesiàstic. Fou ordenat prevere del bisbat de Girona el 1943 i bisbe de Sogorb-Castelló el 1971.
La seva consagració episcopal tingué lloc el 1972. Des del 1996 fou bisbe emèrit de la mencionada diòcesi.
L’any 1969 fundà els Grups d’Oració i Amistat.
Dades dels Països Catalans 