(Barcelona, vers 1820 – Madrid, segle XIX)
Gravador. Possiblement fou fill de Domènec Estruch i Jordan i germà d’Albert.
Es formà a l’Escola de Nobles Arts, on fou premiat i passà un temps estudiant a Itàlia (1836-40), i de retorn féu diversos retrats i diplomes, i s’especialitzà en el gravat a l’acer.
Ingressà a la direcció d’hidrografia de Madrid.
(Barcelona, vers 1830 – Manila ?, Filipines, 1884)
Gravador i medallista. Era fill de Domènec Estruch i Jordan i possiblement germà de Joan.
Deixeble de Bartomeu Tomàs Coromina, treballà a la Casa de la Moneda i a la Real Fàbrica del Timbre de Madrid, fins que passà a la Casa de la Moneda de Manila.
(Barcelona, 1809 – 24 març 1862)
Advocat i escriptor. Dedicat a l’estudi de la llengua catalana, treballà possiblement en la formació d’un Diccionario catalán-castellano.
Fou premiat amb distinció extraordinària als primers Jocs Florals de Barcelona (1859).
Escriví en català i diverses obres teatrals en castellà. Figurava al recull Los trobadors nous (1858), seleccionat per Antoni de Bofarull.
(Barcelona, segle XVIII – segle XIX)
Impressor. El 1772 entrà d’aprenent al taller de l’impressor Carles Saperas. El 1788 ingressà en la confraria de llibreters barcelonins.
Introduí amb gran entusiasme els més moderns procediments litogràfics. Establí la seva primera impremta a les ruïnes del convent de Santa Caterina, a Barcelona.
Des de l’any 1836 edità un gran nombre d’obres de literatura i també la major part de les publicacions teatrals catalanes durant un llarg període. Excel·lí en la producció d’estampes i de làmines litografiades i en el relligat.
Fou succeït pel seu nebot Ignasi Estivill i Coll.
(Barcelona, 1901 – 1986)
Dibuixant i pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona.
Deixeble de Josep Triadó, s’ha dedicat als ex-libris, i n’ha fet més de tres-cents en estils diversos. Fou un dels fundadors de l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona.
Publicà i il·lustrà Paradigmas (1938), l’antologia pròpia Ex-libris (1955), etc.
(Barcelona, 1743 – 1805)
Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.
En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.
(Barcelona, 1730 – Madrid, 1794)
Músic i compositor. Emigrà a Madrid el 1760, ciutat on residí fins a la seva mort, i on es dedicà quasi exclusivament a la música escènica. Fou el primer músic que, el 1778, rebé el títol de mestre compositor, adscrit als teatres municipals de Madrid, juntament amb Blas de Laserna.
Impulsà la tonadilla escènica i n’escriví més de 429, de les quals destaquen Los zagales (1761), El juicio del año (1779), El luto de Garrido (1781) i Garrido enfermo y su testamento (1785). Amb les seves obres lluità contra l’italianisme que dominava les escenes hispàniques.
Fou empresonat dues vegades pel fet d’haver atacar, en les seves obres, figures notables de la cort. Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1884 – Madrid, 4 juliol 1955)
Gravador i pintor. Format a Madrid, on desenvolupà una important activitat didàctica, i després, a Barcelona, a les escoles nacionals de mestres.
Entre la seva obra, sovint premiada, n’excel·leixen els seus aiguaforts. Participà en la primera Agrupació Nacional de Gravadors. Guanyador de dues medalles en les Exposicions Nacionals de 1920 i 1929.
Publicà els llibres Grabado (1914), El desnudo en el arte (1926), Historia del grabado (1934), El grabado en la ilustración del libro (2 volums) i Ex-libris y ex-librismo (1949).
(Barcelona, 1861 – Nova York, USA, 1925)
Anarquista. Tipògraf d’ofici. Cap al 1884 s’integrà al moviment obrer internacionalista, al costat d’Anselmo Lorenzo. Secretari de la Comissió Federal de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1887) i director del periòdic “El Productor” (1887-93).
El 1891 féu un viatge de propaganda per Espanya en companyia d’Enrico Malatesta.
El 1892 s’exilià a Nova York on col·laborà a “El Despertar” i fundà “Cultura Obrera”. Autor de Socialismo anarquista (1902) i Reformismo, dictadura, federalismo (1925).
(Barcelona, 8 desembre 1857 – 23 novembre 1925)
Anarco-sindicalista. Usà el pseudònim de Leopoldo Bonafulla.
Fou director d’“El Productor” (1901-04), intervingué en la Setmana Tràgica de Barcelona i participà en el congrés regional obrer del 1910 que decidí la constitució de la CNT.
És autor de La Revolución de Julio (1910), obra bàsica per al coneixement dels fets del juliol de 1909, i de texts de propaganda ideològica, com, entre d’altres, Criterio libertario (1905) i La justicia libre (sd).
Dades dels Països Catalans 