(Barcelona, 29 març 1963 – 27 agost 2015)
Motociclista. El 1988 aconseguí la primera victòria en un gran premi, a Portugal, en la categoria de 250 cc i, aquell mateix any, es classificà subcampió d’aquesta modalitat, darrere de Sito Pons.
Posteriorment, i després de tres victòries en la modalitat de 250 cc passà a pilotar 500 cc, on mantingué un alt nivell (se situà entre els deu primers els anys 1991 i 1992).
Va morir en un accident de moto.
(Barcelona, 4 novembre 1877 – 6 març 1935)
Banquer. Fill de Pere Garriga i Nogués. Amb el seu cosí Rupert Garriga i Miranda adoptaren (1913) com a primer cognom el de Garriga-Nogués.
Fou el nou gerent del banc Garriga Nogués i Nebot (1901), el remuntà després d’un període de decadència (1874-1900), posà fi a les escissions familiars i fou un dels fundadors de l’Associació de Banquers de Barcelona (1908), que presidí (1910-34); presidí també (1921) el Mercat Lliure de Valors de Barcelona.
Fou creat marquès de Cabanes i es casà amb la seva cosina germana Pilar Garriga-Nogués i Coll.
(Barcelona, 30 agost 1896 – 6 octubre 1969)
Enginyer industrial. S’especialitzà en fotoquímica i tecnologia fotogràfica.
Ocupà diversos càrrecs a la Junta de l’Associació d’Enginyers Industrials de Barcelona (1926-63) i fou catedràtic a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona (1942).
El 1920 fundà una empresa fotogràfica que el 1928 es transformà en Industria Fotográfica Nacional S.A. “Infonel”. Ha estat relacionat amb nombroses societats estrangeres.
Publicà diversos tractats i articles, edità “El Progreso Fotográfico” i és autor d’un Curs de Fotografía (1921) editat pel CADCI, i de Manipulacions Fotogràfiques (1922), inclòs dins la Col·lecció Minerva.
(Barcelona, 1829 – 1897)
Banquer. Fill de Manuel Garriga i Llastanós i germà de Ramon Manuel i de Pere.
El 1862, amb el seu germà Pere, foren els únics propietaris de la societat Garriga Germans i Fills.
A Barcelona crearen l’entitat bancària Garriga Nogués Germans, que el 1886 passà a denominar-se Garriga Nogués i Nebot, per l’entrada del seu fill, Rupert Garriga i Miranda.
(Barcelona, 1871 – 29 març 1956)
Polític i advocat. Un dels delegats d’Unió Catalanista a la reunió que acordà les Bases de Manresa. Fou membre de la Lliga Regionalista i col·laborà després amb el Partit Democràtic de Canalejas.
Es presentà com a independent per la Solidaritat Catalana i fou elegit diputat. Representà a corts el districte de la Seu d’Urgell i el de Barcelona. La Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País l’elegí per al senat fins al 1923.
Col·laborà a “La Veu de Catalunya”, “Revista Jurídica de Cataluña” i “Diario Mercantil”.
(Vic, Osona, 1800 – Barcelona, 1877)
Comerciant. Fill de Josep Garriga i germà de Manuel, junt amb el quals crearen (1831) a Barcelona la societat Garriga Germans, especialment dedicada a tirs, a ports i a diligències.
Posteriorment, invertiren en la creació de la xarxa ferroviària espanyola, i a Lleida fundaren Garriga i Tremulla, per al comerç de teixits.
El 1852 es formà la societat Garriga Germans i Fills, de la qual, el 1862, es retiraren Josep i els seus fills Josep Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX) i Joan Garriga i Vergés (Barcelona, segle XIX – 19 novembre 1886), amb la qual cosa restà a les mans dels seus nebots Pere i Manuel Garriga i Nogués.
(Barcelona, 1765 – segle XIX)
Jurista i científic. Estudià lleis a Alcalá de Henares.
Fou professor de matemàtiques i meteorologia a l’Observatori de Madrid. Des del 1971, fou membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona.
Entre els seus treballs destaquen dos tractats de meteorologia i l’adaptació al castellà d’una obra de Montesquieu: Observaciones sobre el espíritu de las leyes (1787).
(Barcelona, 26 octubre 1907 – 23 octubre 1971)
Pianista. Néta de Francesc Toldrà.
Estudià a Barcelona i a París, on obtingué èxits remarcables.
(Barcelona, 15 gener 1921 – Solius, Baix Empordà, 1 maig 2017)
Eclesiàstic. Elegit prior del monestir de Poblet el 1953, el 1954 fou beneït primer abat després de la restauració monàstica (1940).
Del 1967 al 1999 tingué al seu càrrec la fundació de Santa Maria de Solius (Baix Empordà).
(Barcelona, vers 1450 – Nàpols, Itàlia, 1514)
Humanista i poeta en llengua italiana. Conegut amb el nom d’Il Cariteo.
Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols.
Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma. Tornà quan Gonzalo de Córdoba el féu governador de Nola.
Escriví versos amorosos i polítics: Endimione (1506), d’un gran rigor formal i reeixida manifestació de la poètica petrarquista. Alhora hi evocà les lluites polítiques i els records de la seva Barcelona nadiua.
Dades dels Països Catalans 