Arxiu d'etiquetes: Barcelona (nascuts a)

Lleonart i Maragall, Josep

(Barcelona, 5 maig 1880 – 26 gener 1951)

Escriptor. Es formà sobretot a Alemanya i fou deixeble del seu oncle Joan Maragall.

Poeta narratiu, goethià i maragallà, publicà Elegies germàniques (1910), La merla i altres cants (1914), Tres poemes (1920), Odes i ciutats de visió (1930), Un tragipoema i Tizianella (1934) i Les elegies i els jardins (1938).

Novel·lista d’arrel germànica a Dues conversions i una mort (1927), El camí errat (1927), Vida estreta (1927) i El sobrevingut (1932). En prosa escriví també Rondant la nit (1931), Manual d’història de la cultura (1928), etc.

Traduí Torcuato Tasso (1905) i, en vers català, Faust (1938).

Després de la guerra civil escriví algunes obres de divulgació en castellà.

Llena i Font, Antoni

(Barcelona, 1942 – )

Artista plàstic. Els seus inicis (1962-64) es caracteritzen per un treball pictòric, però a partir del 1965 començà la seva etapa conceptual, amb pintures amb pólvores de talc, treballs amb ombres, catifes i escultures de paper, escultures dissecades, etc, fins l’any 1969.

Al final dels anys 1970 descobrí el paper d’embalar, que estripava i enganxava, i que articulava en composicions progressivament més complexes, a partir del treball amb papers.

A mitjan anys 1980 augmentà les zones foradades i introduí dos elements nous: el paper vegetal i la pintura, primer daurada i després de colors.

Ha exposat diverses vegades a la Galeria Joan Prats de Barcelona. L’any 1997 presentà els seus darrers treballs a Edicions T Galeria d’Art de Barcelona.

Llavina, Miquel (II)

(Barcelona, vers 1679 – 1725)

Escultor. Fill de Miquel (I).

Féu una maqueta per a l’acabament del Retaule de Sant Oleguer (1703) de la seu de Barcelona i construí la mesa del retaule de la Geltrú (1713).

Fou probablement el pare de Gaspar Llavina  (Barcelona, vers 1705 – 1727)  Escultor. Fou el darrer membre d’aquesta família que es dedicà a l’escultura.

Llaveria i Hertzberg, Josep

(Barcelona, 1850 – Tànger, Marroc, 1908)

(o Llaberia)  Diplomàtic. Es distingí com a mitjancer eficaç al conflicte russo-egipci i a la guerra xino-japonesa. Intervingué també amb paper sobresortint a la conferència d’Algesires.

A la seva mort era ambaixador al Marroc.

Llausàs i Mata, Josep

(Barcelona, 1817 – 1885)

Literat i filòleg. Fou professor de francès i d’italià a les Escoles Pies. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques.

Traduí novel·les i poemes, i dues obres didàctiques per a l’ensenyament del francès.

Martí Llauradó i Mariscot

Llauradó i Mariscot, Martí

(Barcelona, 1903 – 1957)

Escultor. Féu el seu aprenentatge amb Joan Borrell i Joan Rebull.

Exposà per primera vegada, a Barcelona, el 1929. Obtingué diversos premis importants, com a l’exposició del Nu (1933), del Cercle Artístic de Barcelona, on presentà un important Nu femení, i a l’exposició nacional de Madrid del 1934, on guanyà una primera medalla. Obtingué, a la postguerra, altres premis importants a Sevilla, Madrid i Barcelona, i participà, per invitació, a dues biennals de Venècia.

Fou professor a l’Institut-Escola de la Generalitat. Conreà també el dibuix. Té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona.

La seva obra s’inclou dins la tendència postnoucentista, encara que hi ha un interès ben clar per buscar un major realisme.

Llates i Serrat, Rossend

(Barcelona, 1899 – 15 abril 1973)

Escriptor, compositor i crític musical. Llicenciat en dret, fou un dels capdavanters de l’esperit bohemi de les penyes i les tertúlies en cases benestants.

Col·laborà, entre altres publicacions, a “El Be Negre” i “Mirador”. Se n’anà el 1936 i, empresonat i depurat a l’Espanya de Franco, retornà el 1939.

Poeta postsimbolista, publicà Poemes lírics (1924) i Sentiment i paisatge (1946). Publicà també Resum de poètica catalana (1932), juntament amb A. Serra i Baldó; Francesca Bonnemaison de Verdaguer (1972), juntament amb Maria Cinta Balagué; Beethoven. Vida i obra. Visió actual (1970), juntament amb Maria Remei Canals, la seva muller, a més de dos llibres de memòries que destaquen, sobretot, per les dades i anècdotes: Trenta anys de vida catalana (1969) i Ésser català no és fàcil (1971).

Com a compositor escriví cançons i obres per a piano i orquestra.

Llaró i Vidal, Joaquim

(Barcelona, 1796 – 1 abril 1824)

Erudit i eclesiàstic. Catedràtic de filosofia (Cervera) i de Sagrada Escriptura (Barcelona), fou membre fundador de la Societat Filosòfica de Barcelona (1815) i membre participant de les acadèmies de Bones Lletres i de Ciències Naturals.

Deixà escrit un Elogio del I.S. D. Juan Antonio Desvalls i de Ardena (1821).

Llanas i Castells, Albert de Sicília

(Barcelona, 28 desembre 1841 – 10 desembre 1915)

Comediògraf i periodista. Progressista a ultrança, va militar en els grups liberals més revolucionaris.

Després d’un fracàs com a empresari teatral, el 1865 fou un dels fundadors i director de la primera revista d’humor en llengua catalana “Un tros de paper”. El 1868 dirigí “La Alianza de los Pueblos”, portaveu de les idees federalistes.

Prototipus de la bohèmia barcelonina, va escriure una sèrie de comèdies costumistes i d’humor satíric: L’anada a Montserrat (1881), El marquès de Santa Llúcia (1885), Vés-te’n Anton… (1889), Don Gonzalo o l’orgull del gec (1891), La germana gran (1891), Perdiu per garsa (1910), etc.

També publicà Trenta anys de teatre (1901), recull dels articles que publicà a “La Veu de Catalunya”, i diversos llibres d’humor en que recollia acudits i pensaments humorístics, com els aforismes Una grossa de pensaments en vers (1895).

Llagostera i Sala, Francesc

(Barcelona, 7 juliol 1831 – 3 febrer 1885)

Metge, escriptor i folklorista. Assolí gran fama professional.

És autor de Las constituciones médicas (1870), Breves consideraciones sobre la vacuna y la vacunación (1879) i el compendi Aforística catalana (1883), col·lecció de refranys populars, al periòdic “Lo Gay Saber”.

Membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, en fou arxiver, bibliotecari i vicepresident.