(Barcelona, 27 gener 1934 – Madrid, 19 desembre 2024)
Bioquímic i polític. Catedràtic de bioquímica, rector de la Universitat de Granada i investigador del CSIC.
Fou elegit diputat per UCD a les eleccions de 1977, però va renunciar al seu escó per incorporar-se a la Unesco, d’on fou director adjunt (1978-81) i, després d’un parèntesi com a ministre d’Educació i Ciència (1981-82), va ser nomenat director general de l’organització (1987-99).
(Barcelona, 3 juliol 1848 – 1 febrer 1938)
Escriptor, economista i fotògraf. Fou un dels socis fundadors de la Societat X (1872) i de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876). Cofundador de la Societat Particular de Vistes, que edità l’Àlbum pintoresc i monumental (1878), on eren inclosos molts dels seus articles i de les seves fotografies.
També va inserir-ne a les Memòries de l’Associació, a “La Renaixensa” i a “La Ilustració Catalana”.
Obtingué una medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 per una col·lecció fotogràfica de monuments.
Conseller del Banc de Prèstecs i Descomptes de Barcelona i director del Ferrocarril de Medina del Campo a Orense i Vigo.
Va morir de congestió pulmonar.
Fou el pare de Manuel Massó i Llorens.
(Barcelona, 4 març 1905 – 18 gener 2000)
Botànic i pedagog. Ha exercit la carrera del magisteri.
Autor de dues obres divulgadores molt reeixides: Guia per a conèixer els arbres (1958), i Guia per a conèixer els arbusts i les lianes (1963).
Ha publicat Els noms vulgars de les plantes a les terres catalanes (1954) -que complementà notòriament en una segona edició (1981) intitulada Els noms de les plantes als Països Catalans-, Flora del Segrià i de l’Urgell (1966), Els noms catalans dels bolets (1975), i monografies sobre la flora de les muntanyes de Prades i els gèneres Rosa i Coris en la regió mediterrània occidental.
(Barcelona, 3 juny 1861 – 20 juny 1917)
Metge i polític. Exercí la psiquiatria, dirigí l’Institut Frenopàtic de les Corts i presidí la Societat de Psiquiatria i Neurologia.
Nacionalista i esquerrà, presidí la Unió Catalanista (1903-06), intentà de donar-li, juntament amb Serra i Moret, un caràcter socialista que una bona part dels seus adherents va refusar. Participà en la Solidaritat Catalana.
Dirigí “La Renaixença” i també va col·laborar a “Renaixement” i “La Nació”, entre d’altres.
Publicà un recull dels seus articles polítics intitulat Per Catalunya (1913) i diverses monografies sobre psiquiatria.
(Barcelona, 22 gener 1881 – 21 març 1955)
Advocat i naturalista. Fill de Joan Maluquer i Viladot i germà de Joaquim i de Josep. Membre fundador de la Institució Catalana d’Història Natural, que presidí el 1910.
Ha publicat diverses obres d’ensenyament i de divulgació científica: L’aquari d’aigua dolça (1918), Llibre de la natura (1932) i El microscopi (1936).
En reconeixement de la seva tasca entomològica, i en commemoració del centenari del seu naixement, la Societat Catalana de Lepidopterologia li dedicà el quart volum de la seva publicació “Treballs” (1981).
(Barcelona, 7 maig 1883 – 30 maig 1960)
Enginyer i biòleg. Fill de Joan Maluquer i Viladot i germà de Joaquim i de Salvador.
Secretari (1904-05) i president (1951) de la Institució Catalana d’Història Natural. Director general de CAMPSA (1931). Durant la guerra civil fou director general d’Indústria.
Féu importants estudis oceanogràfics. Publicà Contribució a al fauna malacològica de Catalunya (1906-12), Zur Frage dar Teerverwertung (1909), Amfineures de Catalunya (1915), Oceanografia (1916), Notes per a l’estudi dels solenogàsters de Catalunya (1917), Piscicultura (1919) i, també, En las filas alemanas (1914-15), sobre la Primera Guerra Mundial.
Fou el pare de Joan Maluquer i Wahl.
(Barcelona, 14 juliol 1831 – 5 octubre 1891)
Enginyer i polític. Fou pensionat per la Diputació de Barcelona per estudiar els avenços de la química a l’Exposició Universal de Londres (1862). En redactà una memòria.
Fou gerent de l’empresa ferroviària entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses.
Ocupà eficaçment diversos càrrecs públics, com el d’alcalde de Barcelona i el de diputat a les Corts espanyoles per Vic i, repetidament, per Puigcerdà.
(Barcelona, 9 desembre 1890 – 25 novembre 1967)
“Tana Lluró” Soprano i professora. Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona.
Féu el seu debut l’any 1908 i actuà per primera vegada al Liceu el 1912 amb l’òpera Roméo et Juliette, de Gounod.
Entre les seves interpretacions cal recordar Liliana d’Apel·les Mestres (1912), i Maruxa d’Amadeu Vives (1914), paper que cantà molts cops.
Posteriorment va dedicar-se a l’ensenyament.
(Barcelona, 18 octubre 1878 – 22 febrer 1938)
Guitarrista. Deixeble de Magí Alemany i de Francesc Tàrrega, de l’escola del qual va ésser continuador.
Va viure a París del 1904 al 1914, i actuà als països germànics i llatinoamericans. Fou un dels millors intèrprets musicals de la seva època.
Harmonitzà per a guitarra obres d’Isaac Albéniz i Enric Granados i cançons populars catalanes, entre les quals destaquen El testament d’Amèlia i L’hereu Riera. Compongué Dos preludis, Capritx i Mazurca.
(les Corts de Sarrià, Barcelona, 1893 – Barcelona, 23 abril 1939)
Polític. Fill d’un immigrant de Graus. Membre, des de molt jove, d’Unió Catalanista, fou director de “Pàtria Nova” i de “L’Intransigent”, i col·laborador de “Subversió Nacionalista” (1918).
Fundà, amb altres militants nacionalistes, La Falç, fou membre del CADCI i féu una intensa tasca propagandística a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Funcionari de l’ajuntament de Barcelona durant la guerra civil, fou detingut el 1939, condemnat a mort per un consell de guerra sumaríssim i executat.
Fou el pare de Roser Latorre i Gaia.
Dades dels Països Catalans 