(Barcelona, 13 agost 1888 – 26 abril 1951)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller dels Vallmitjana. Féu breus estades a París el 1909 i el 1913, on freqüentà les reunions cubistes.
Esculpí l’estàtua del monument al poeta Jacint Verdaguer (a la Diagonal de Barcelona) i la del bisbe Torras i Bages, al mausoleu de la catedral de Vic. Féu, a més, retrats, la majoria de bronze.
El seu estil és sobri, malenconiós i idealista.
(Barcelona, 1828 – 1896)
Pintor i escriptor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Fou professor del Conservatorio de Artes de Sevilla. Excel·lí com a dibuixant.
Dirigí la publicació d’un Tratado de dibujo topográfico (1856). També és autor del llibre Tratado de dibujo industrial (1867) i de la Memoria acerca del dibujo industrial en Bélgica, Francia y Alemania, fruit d’un viatge d’estudis pels països esmentats.
(Barcelona, 1 febrer 1931 – Palafrugell, Baix Empordà, 23 gener 2010)
Historiadora i crítica d’art. Dedicada a l’estudi i a la divulgació de l’art contemporani, ha col·laborat en diverses publicacions catalanes i estrangeres.
Professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (1970-74) i de l’Escola Eina i secretària general de la Fundació Joan Miró (1971-75), el 1977 es doctorà amb una tesi sobre Francis Picabia.
Del 1975 al 1979 treballà a París i preparà diversos muntatges audiovisuals per al Centre Beaubourg, feina que proseguí en tornar a Barcelona, i el 1982 tornà a la Universitat Autònoma de Barcelona, com a catedràtica de llengua i literatura francesa.
Ha publicat Le poète Artur Cravan i Rencontres de G. Buffet (ambdós del 1977).
(Barcelona, 1924 – 21 novembre 2006)
Historiador. Jesuïta. Llicenciat en història, filosofia, teologia i història eclesiàstica.
Professor d’aquesta darrera matèria i d’art sagrat a la Facultat de Teologia de Sant Cugat del Vallès, director de la Biblioteca Borja i de l’Arxiu Palau-Recasens.
Ha escrit, entre d’altres obres, Contribución a los orígenes del bandolerismo en Cataluña (1953), El bandeig dels moriscs i el col·legi de Sant Sebastià de Gandia (1967), El Col·legi de Cordelles i la Companyia de Jesús (1965), La història de l’art religiós (1967), Luis de Requesens. Cataluña y Lepanto. Nuevos documentos (1971), Escriptors i jesuïtes de Catalunya (1979, en col·laboració), Ús i abús d’autoritat al Concili Vaticà I (1981), El Col·legi de Nobles de Barcelona durant el segle XVIII (1983).
(Barcelona, 10 novembre 1940 – )
Actor. Va iniciar la seva activitat professional a l’escena catalana durant la dècada del 1960, malgrat les dificultats del moment.
A partir del 1976 ha treballat en les millors companyies teatrals del país (com la de Josep Maria Flotats), en el cinema i sobretot a la televisió, on ha popularitzat notablement la seva imatge.
(Barcelona, 28 desembre 1880 – 3 desembre 1946)
Promotor d’activitats literàries i artístiques. Fou animador de l’Associació Wagneriana, del premi Crexells i de la penya de l’Ateneu, que formà amb Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, Alexandre Plana i d’altres.
Fou secretari de la Junta de Museus de Barcelona en 1931-39 i en 1945-46, i col·laborà en l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1933 i en el salvament d’obres d’art durant la guerra civil de 1936-39.
(Barcelona, 5 desembre 1897 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 28 octubre 1965)
Polític i escriptor. Oposat a la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França, on s’uní a Francesc Macià i intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
De nou a Barcelona (1931), com a membre de l’Esquerra Republicana, fou regidor de la ciutat. Designat comissari del departament de beneficència municipal (1931), fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que creà, al juny de 1934, el cupó del cec.
L’any 1939 s’exilià a Mèxic, on va escriure diferents obres de teatre: La vera llum, Nit d’Otel·lo, L’obstacle (1956, premi Àngel Guimerà de Mèxic).
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1904 – Sant Antoni de Calonge, Baix Empordà, 1983)
Ballarina. Coneguda artísticament com Teresina Boronat. Fou deixebla de Pauleta Pàmies.
L’any 1919, quan tenia quinze anys, debutà com a primera dansarina al Teatre del Liceu amb l’obra Thaïs. Posteriorment, la seva vocació pel cant la portà a treballar al Teatre Líric Català, on estrenà Don Juan de Serrallonga (amb música d’Enric Morera).
L’any 1924 debutà com a dansarina al Teatre Nacional de l’Òpera de París amb l’obra Taglioní chez Musette. El 1927 va obrir a París una escola de dansa.
(Barcelona, 1715 – 1796)
Dominicà (1734) i professor de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona.
S’enfrontà polèmicament amb Jaume Caresmar sobre la vida de santa Eulàlia amb Nuestra paisana, patrona y titular Eulalia vindicada… (1779), i novament sota el pseudònim de S. Padrós y Riera (1787).
Fou de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1737).
(Barcelona, 3 maig 1798 – 1875)
Professor d’idiomes.
És autor de Gramática italiana (1824), Gramática latina según el método de aprender las lenguas modernas (1833), Arte de hablar bien el francés (1848), El inglés sin maestro (1848) i Colección de temas para ejercitarse en la traducción del catalán al castellano (1857).
Participà en la redacció del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i escriví Hechos históricos memorables acaecidos en España desde la última enfermedad de Fernando VII (1846).
Dades dels Països Catalans 