(Barcelona, 1844 – 1898)
Fotogravador. Muntà un obrador, un dels més importants de la seva època, on es niquelaven i dauraven metalls i nous procediments de galvanoplàstia, rincografia, galvanotípia directa i un sistema de baixos relleus encunyats que anomenà foto-escultura.
Fou un dels millors gravadors del fotogravat anomenat directe o autotipia.
(Barcelona, 1584 – 1638)
Noble. Rebesnét de Francesc de Castre-Pinós de So i Carròs. Dit també Gaspar Galceran de Gurrea i d’Aragó. Primer comte de Guimerà.
Reuní una col·lecció important d’objectes antics. Escriví nombrosos estudis de caràcter divers, relacionats amb els seus coneixements històrics i arqueològics.
Tingué un fill il·legítim, Esteve Galceran de Castre-Pinós-Gurrea d’Aragó (Ribagorça, segle XVII – després 1667) Fou el darrer representant de la branca dels Castre-Pinós de So.
(Barcelona, 14 febrer 1921 – Sentmenat, Vallès Occidental, 30 abril 2011)
Dramaturg i actor. Promotor de Teatre a Domicili (1958) i d’El Carro de Tespis (1962).
Autor de Vendaval (1956), Camí d’estrelles (1959), Aventures de Pin i Pineta (teatre infantil, estrenada el 1957), Rambla avall (estrenada el 1967).
El 1954 estrenà La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra.
(Barcelona, 1835 – París, França, 1910)
Dibuixant i gravador. Iniciador de la dinastia.
A Barcelona fundà (1895) una acadèmia de dibuix i pintura; autor d’un important tractat de perspectiva teatral (1896), juntament amb el seu fill Claudi Castelucho i Diana, germà d’Emili.
(Barcelona, 1879 – París, França, 1939)
Pintor i galerista. Fill d’Antoni Castelucho i Vendrell, germà de Claudi i pare de Rosa-Antonieta Castelucho i Camell.
Establí a Montparnasse la botiga-galeria d’art “Castelucho”, on es relacionà amb Picasso, Matisse, Masson, Zadkine, George Kars, Liam O’Flaherty, Miró, Manolo, Grau i Sala, Dalí, Zuloaga, Meifrén, Nonell, etc.
(Barcelona, 5 juliol 1870 – París, França, 31 octubre 1927)
Pintor. Fill d’Antoni Castelucho i Vendrell i germà d’Emili.
Amic de Ramon Casas i de Isidre Nonell, estudià a l’Escola de Belles Arts barcelonina, on fou deixeble d’Antoni Caba, i a París, a l’Acadèmia Whistler, de la qual més tard fou professor. En aquesta ciutat fundà el 1904 l’Acadèmia de la Grande Chaumière i es relacionà amb l’avantguarda artística parisenca.
Conreà un estil realista, que evolucionà cap al fauvisme. Pintà retrats i escenes de costums. Exposà al Salon National des Beaux-Arts, de París; té obres al Museu d’Art Modern de Barcelona; el 1928 hom celebrà a París dues exposicions pòstumes.
Col·laborà al llibre del seu pare Escenografia teatral.
(Barcelona, 1900 – 1944)
Director cinematogràfic. El 1919 anà a París i passà després a Berlín i a Londres. El 1921 dirigí a París el film sonor Cinopolis.
Retornat a Catalunya, realitzà films musicals vodevilescs (Viva la Vida! 1934, amb Alady i Josep Santpere; Abajo los hombres, 1935).
Després de la guerra civil continuà dirigint films comercials (La linda Beatriz, 1939; 48 horas, 1942, amb Enric Guitart).
Finalment, treballà a Madrid.
(Barcelona, 10 maig 1877 – 17 agost 1956)
Enginyer industrial. Catedràtic d’anàlisi matemàtica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, en fou director del 1913 al 1932.
Inventà la balança algèbrica, aparell per determinar i inscriure mecànicament les equacions algèbriques i transcendents, i l’indicador de velocitat, nova disposició mecànica aplicable a màquines, transmissions i vehicles per determinar-ne la velocitat.
Publicà diversos treballs a l’Acadèmia de Ciències.
(Barcelona, 27 abril 1858 – Buenos Aires, Argentina, 25 febrer 1897)
Comerciant i banquer. S’establí de jove a l’Argentina i es casà amb la filla del ministre de finances Uriburu.
Reuní una important fortuna que li permeté d’edificar a Buenos Aires la Casa de España, cedida al govern espanyol, per a instal·lar-hi la legació i el consolat, el Casal de Catalunya i el Montepío de Montserrat.
Creà el Banco Transatlántico, que la crisi econòmica del 1890 féu fracassar.
Morí d’accident, que la rumor pública atribuí al suïcidi.
(Barcelona, 1905 – 1985)
Metal·lurgista. Professor de metal·lografia a l’Escola del Treball de Barcelona (1931), secretari de l’Institut de la Metal·lúrgia i de la Mecànica de Barcelona (1933) i administrador de l’Association Technique de Fonderie de Belgique (1962).
És autor de Metalografía del acero (Barcelona 1933).
Els seus estudis sobre la influència del pH de les sorres d’emmotllament en la superfície de la peça fosa han motivat que aquest fenomen sigui conegut en la bibliografia especialitzada per efecte Castells.
Dades dels Països Catalans 