(Barcelona, 6 febrer 1814 – després 1876)
Músic. Estudià harmonia amb Ramon Vilanova.
És autor de l’òpera bufa La vedovella (1840), estrenada al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, de l’òpera en tres actes La dama del Castello (1845) i d’obres vocals.
Fundà la revista “El Mundo Musical”.
(Barcelona, 3 juny 1893 – Sao Paulo, Brasil, 25 juny 1974)
Pintor i gravador. Es va formar a l’Escola de Bells Oficis de Barcelona i, amb Francesc Galí, fou un dels fundadors de l’Agrupació Courbet a Barcelona (1918-19).
Els seus retrats i nus femenins es caracteritzen per un intens realisme naturalista. Després d’una etapa d’admiració per Cézanne, s’acostà al cubisme (1922-27).
L’any 1950 es traslladà a l’Argentina i posteriorment s’establí a Säo Paulo (1951), on obrí una galeria d’art, hi conreà un estilitzat constructivisme figuratiu.
(Barcelona, 24 juliol 1879 – 9 agost 1927)
Assagista i dibuixant, conegut pel pseudònim de Brand.
Personatge polèmic i d’esperit revolucionari, suscità molts recels i controvèrsies, reflectits sovint a la premsa.
Director de “Justícia Social”, on explicità el seu socialisme.
El seu llibre més conegut fou Carnet d’un heterodox (1926). Escriví també els assaigs El Xagai (1924), El bon doctor (1924), L’ànima trista (1925) i L’oci d’un filòsof (1928).
(Barcelona, 23 novembre 1802 – 2 març 1863)
Polític, financer i advocat.
El 1835 fou batlle major de Barcelona, nomenat per la Junta Auxiliar Consultiva, i posteriorment, com a dirigent del partit progressista, fou diputat a corts (1841) i ministre de governació (1843).
El 1853 deixà el progressisme per ésser ministre d’hisenda (setembre 1853-juliol 1854) en el govern del moderat comte de San Luis.
La seva pretensió d’aconseguir l’anticipació en la recaptació fiscal el féu molt impopular, i hagué d’exiliar-se arran de la revolució de juliol de 1854.
(Barcelona, 1821 – 1873)
Relligador. A dinou anys instal·là un modest obrador, des d’on restaurà l’art de relligar a Barcelona, que el 1860 fou traslladat i ampliat.
Amb utillatge modern, produí relligaments artístics i inicià la producció en gran escala, de caràcter industrial.
Establí un dipòsit d’utillatge i de materials, de la importància del qual dóna fe el Catàleg publicat el 1867.
Fou el pare d’Eduard i de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
(Barcelona, 22 gener 1881 – Lleida, 7 maig 1962)
Arquitecte (1907), germà de Fèlix. Col·laborador del seu pare Lluís Domènech i Montaner a les obres de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona.
Fou professor (des de l’any 1907) i catedràtic (1920-50) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona.
Arquitecte director de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, fou coautor del Palau Nacional i de l’Estadi, a la muntanya de Montjuïc, dins un ampul·lós monumentalisme.
Fou el pare de Lluís Domènech i Torres.
(Barcelona, 1888 – Buenos Aires, Argentina, 1977)
Heraldista. Fill de Lluís Domènech i Montaner, i germà de Pere.
Fou col·laborador en l’obra del seu pare Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), i publicà Nobiliari català de llinatges (1923-30), Heràldica de la catedral de Barcelona (1929) i Notícia crítica del gran priorat de Jerusalem a Catalunya (1931).
(Barcelona, 15 abril 1885 – 7 octubre 1973)
Arquitecte (1910). Fill del també arquitecte Josep Domènech i Estapà. Fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis Artistics de Barcelona i arquitecte del ministeri d’instrucció pública.
Entre les seves obres figuren, a Barcelona, l’església de Santa Tereseta, els magatzems El Águila i la Caixa Mútua Popular de Barcelona, també acabà el convent dels carmelitans que el seu pare havia començat el 1910; a Sant Celoni, d’on fou arquitecte municipal, l’Ajuntament i l’Ateneu, i diverses escoles en pobles de la província de Barcelona.
Publicà La casa (1923) i La finca urbana (1928).
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
