(Barcelona, segle XIX – 24 febrer 1905)
Cantatriu. Deixebla de Marià Obiols.
Es presentà al públic en 1842. Excel·lí cantant les millors òperes italianes de l’època.
Després de la seva carrera, visqué malalta i d’almoina fins a la mort.
(Barcelona, segle XVIII – 1831)
Matemàtic. Primer director de l’Escola de Càlcul Teòrico-pràctic establerta per la Junta de Comerç barcelonina el 1815.
És autor d’una memòria sobre geometria i d’altres treballs, i anà a Madrid a estudiar el nou sistema de comptabilitat per partida doble per aplicar-lo a Barcelona.
(Barcelona, 17 abril 1885 – 28 desembre 1932)
Artista i pedagog. Germà d’Enric i de Josep. Es distingí pels dibuixos al carbó que reprodueixen escenes urbanes i populars (alguns es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona).
Com a pedagog, fou president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i membre del Consell de Cultura i de la Comissió de la Llengua de la Generalitat.
Donà un gran impuls a la nova organització escolar de la ciutat; creà nombrosos grups escolars de prestigi internacional (escoles del Bosc, del Guinardó, del Mar, Nou Col·legi Mont d’Or, etc) i vetllà per la formació dels mestres.
Fou el pare de Joan i de Josep Maria Ainaud i de Lasarte.
(Alvèrnia, França, segle X – Barcelona ?, segle X)
Dama. Pertanyia al casal d’Alvèrnia. Fou la segona muller del comte Borrell II de Barcelona, que era vidu de Letgarda de Roergue.
Aimerud no tingué fills del comte barceloní. En casar-se amb ell, Aimerud era també vídua d’un primer matrimoni, del qual li restava una filla, anomenada Aldia.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Col·laborà molt amb Narcís Feliu de la Penya als seus esforços per afavorir la millora de la producció de la indústria tèxtil catalana.
En 1670 era diputat militar de la Generalitat. El 1701 fou agregat a la junta especial encarregada de vigilar la recta aplicació dels privilegis del Principat.
El mateix any, durant les Corts de Barcelona presidides per Felip V de Borbó, actuà d’intermediari del virrei prop dels parlamentaris que havien formulat un dissentiment públic, i bloquejaven així la marxa normal de les sessions.
El 1702, a la darreria de les mateixes Corts, rebé el títol de marquès.
(Lliçà de Vall, Vallès Oriental, 3 setembre 1913 – Barcelona, 26 febrer 1974)
Escriptor i periodista. Començà la seva obra literària en català: El veler (1932), recull de poemes, L’esfondrada (1934), drama en vers, i Benaventurats els lladres (1935), narració.
Després de la guerra civil començà una nova etapa exclusivament en castellà, en què descrivia l’ambient de la burgesia barcelonina: Mariona Rebull (1944), El Viudo Rius (1945), Desiderio (1957), 19 de julio (1965) i Guerra civil (1972). També publicà unes memòries: Ganas de hablar.
(Barcelona, 1874 – 1947)
Erudit, arxiver i bibliotecari. Bibliotecari de la Biblioteca Universitària de Barcelona.
S’encarregà de l’edició pòstuma d’algunes obres del seu pare, Marià Aguiló i Fuster, com Lo llibre de la Mort (1899), Lo llibre de l’Amor (1901), etc.
Deixà alguns treballs d’investigació i d’erudició.
(Salt, Gironès, 4 agost 1882 – Barcelona, 29 octubre 1955)
Pintor i dibuixant, especialitzat en paisatges urbans i en retrats al carbó. Fou reconegut com el pintor civil de Girona, republicà i antifeixista.
En l’acadèmia de dibuix i pintura que tingué a Girona s’assentà el pòsit cultural i humà d’una generació d’artistes que després protagonitzaren l’escena artística de la postguerra. Fou l’home que va marcar el ritme artístic de la ciutat i que posà els fonaments d’una escola pictòrica basada en la Girona monumental.
Va residir a Arbúcies entre 1923 i 1927 on va pintar dos quadres que foren premiats per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi: La plaça major amb l’arbre de la Llibertat i Vista d’Arbúcies des del bosc de Fogueres.
Dades dels Països Catalans 