(Catalunya, segle XVII – Barcelona ?, 1646)
Frare benedictí. En 1644 era abat del monestir de Sant Pere de Galligants.
Havent estat elegit Diputat Eclesiàstic el 22 de juliol de 1644, fou, com a tal, president de la Generalitat, en moments ben difícils de la guerra de Separació. Irritat contra les arbitrarietats dels aliats francesos, protestà repetidament.
Acusat de prendre part en una conspiració, fou empresonat, amb gran escàndol, el 18 de març de 1646, per ordre del virrei francès.
(Barcelona, 22 juny 1887 – 5 novembre 1982)
Patró d’embarcacions de vela. Fou el primer regatista de l’estat espanyol que obtingué de forma oficial una medalla d’aquesta modalitat en uns Jocs Olímpics (medalla de bronze a Los Angeles 1932).
Fou comodor del Reial Club Marítim de Barcelona durant molts anys.
L’any 1936 fou seleccionat per a l’olimpíada de Berlín, però es negà a participar-hi.
(Barcelona, 1670 – 1715)
Primer marquès de Castellbell. Participà en la defensa de Barcelona com a capità de la Coronela el 1697, fet que, ensems amb la seva adhesió a Felip V de Borbó, li valgué la concessió del títol de marquès.
Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700), i com a secretari d’aquesta corporació, s’encarregà de l’edició de Nenias reales y lágrimas obsequiosas a la memoria del gran Carlos II (1701), col·lecció poètica a la qual aportà també la seva col·laboració, en català i castellà.
Fou el pare de Manuel d’Amat i de Junyent i l’avi de Rafael d’Amat i de Cortada.
(Barcelona, 25 octubre 1912 – 1983)
“Susina Amat” Pintora i pedagoga. La seva preocupació per la pedagogia artística, que ha manifestat en múltiples activitats i iniciatives, nasqué arran de la relació que tingué amb Rosa Sensat. Ha estat professora a diversos instituts i escoles, així com a l’Escola Massana.
Féu la primera exposició individual l’any 1967. Conreà un realisme depurat amb tendència a l’al·legoria o al simbolisme.
(Tarragona, 1827 – Barcelona, 1875)
Sainetista. Desenrotllà les seves activitats a Barcelona i escriví també peces curtes per al teatre d’ombres xineses, l’argument de les quals s’inspirava sovint en temes d’arrels populars.
Bé que les primeres edicions dels seus sainets no van signades i que a les reedicions posteriors el 1862 consta només per lo sainetista A. A. i E., hom pot atribuir-li’n set, d’entre els quals cal remarcar Lo casat qui tractant criades viu de coses regalades, La promesa surrada i, sobretot, el Sainet dels estudiants que ixen de pena per a atipar-se a costa ajena, on palesa habilitat escènica i desimboltura per a resoldre situacions i dibuixar personatges.
(Catalunya, 502 – Barcelona, 531)
Rei visigot (526-531). Fill d’Alaric II i nét de Teodoric.
En morir el seu pare (507), Teodoric regentà el regne visigòtic, un cop vençut Gesaleic, que l’havia usurpat, Amalaric començà a regnar el 526 i s’alià amb els francs després de casar-se amb Clotilde, filla de Clodoveu.
Però la intransigència religiosa respecte a la seva dona provocà la guerra, i els francs el derrotaren; Amalaric va haver de fugir a Barcelona, on morí assassinat.
(Barcelona, 1844 – 8 gener 1888)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els seus estudis a Madrid (1864) i Roma (1865).
Conreà la pintura de paisatges i composicions de tema històric i popular. Es distingí per les seves aquarel·les i litografies.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de Girona i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Barcelona, 7 febrer 1745 – 16 octubre 1821)
Escultor. Artísticament representa el trànsit entre el darrer barroc i el rococó, encara que les seves primeres imatges deixaven sentir la influència del neoclàssic (estàtues d’apòstols conservades a Montserrat).
El seu primer mestre fou l’arquitecte i escultor Pere Costa; després passà, l’any 1761, a Valls, al taller de Lluís Bonifaç, on cultivà el sentit artesà de l’escultura.
L’any 1770 ingressà al col·legi d’arquitectes, escultors i tallistes, i el 1778 presentà un baix relleu a l’Acadèmia de San Fernando que li valgué el nomenament d’acadèmic numerari.
Des del punt de vista estilístic, la seva obra acusa tres estils: barroc (Sant Joaquim i Santa Anna de l’església de la Mercè, Sant Bru de l’església de Sant Jaume, Sant Agustí i Santa Eulàlia de l’església de Santa Anna, totes a Barcelona); francament acadèmic (sèrie de Sant Josep Oriol, La Verge dels Desamparats de l’església del Pi), i el d’una obra més original i realista, representada per les figures de pessebre i la sèrie de Santa Anna i la Verge.
(Maó, Menorca, 1899 – Barcelona, 28 desembre 1980)
Economista i estadístic. Format a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, estudià a la Universitat de Barcelona i fou cap del Servei d’Estudis Econòmics i del Servei Central d’Estadística de la Generalitat de Catalunya del 1933 al 1938.
Del 1938 al 1942 residí a París, i en tornar a Barcelona ocupà càrrecs a diversos centres d’estudis econòmics.
Va escriure, entre altres obres: L’economia de la Catalunya autònoma (1933), Els pressupostos de les corporacions públiques (1936), La població a Catalunya (1936), Els pressupostos municipals (1937) i Els moviments demogràfics i de població a Catalunya (1937).
(Huelva, Andalusia, 1905 – Barcelona, 1975)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1930, formà part del grup inicial del GATCPAC, participà a la reunió d’aquest moviment a Saragossa el 26 d’octubre de 1930 i a l’exposició de projectes de les Galeries Dalmau el 1929.
Visqué a Barcelona, on exercí la seva professió.
Dades dels Països Catalans 