(Maó, Menorca, 29 octubre 1903 – Barcelona, 5 juliol 2000)
Entomòleg. S’ha especialitzat en microlepidòpters presents a Catalunya, dels quals ha aplegat uns 8.000 exemplars, pertanyents a unes 850 espècies diferents.
D’ençà del 1980 fou membre honorari de la Societat Catalana de Lepidopterologia; ha publicat diversos articles sobre el tema.
(Badalona, Barcelonès, 8 desembre 1881 – Barcelona, 13 abril 1958)
Pintor. Estudià a Llotja i viatjà pensionat a Roma i a París. Es consagrà com a retratista i com a tal desenvolupà una activitat molt profusa. Els seus retrats s’inscriuen dins d’un corrent naturalista influït per Antoni Caba.
Exercí la docència a la seva pròpia acadèmia, primerament establerta a Badalona (1906-14) i després traslladada a Barcelona. Féu exposicions individuals a la Sala Parés i concorregué a certàmens oficials.
Ell mateix contribuí a l’organització de les exposicions de belles arts que es feren a Badalona els anys quaranta.
Més esporàdicament tractà el paisatge, la pintura religiosa i l’escena costumista.
(Huesa del Común, Terol, Aragó, 1897 – Barcelona, 1977)
Constructor d’instruments musicals. Deixeble de Philippe Le Duc, s’establí a Barcelona el 1927.
Fabricà violins, violoncels i guitarres d’una extraordinària qualitat i construí instruments de corda segons models antics o interpretant representacions iconogràfiques.
(Lo Martegue, Provença, 10 desembre 1757 – Barcelona, 1813)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona, ciutat on s’instal·là cap al 1773.
Durant la invasió napoleònica defensà les idees del neoclassicisme importades de França, i viatjà entre el 1793 i el 1800, amb una possible estada a París, on rebé la influència de David, que ell introduí a Catalunya, i es convertí en el màxim representant del neoclassicisme.
Treballà en principi a Tarragona, realitzant pintura religiosa: féu encàrrecs per al monestir de Poblet (1789), com La mort de sant Bernat i La Verge de la Misericòrdia. Instal·lat a Barcelona, pintà obres per al palau de la Virreina i altres palaus i esglésies, com la Coronació de la Mare de Déu (1800), a la cúpula de Sant Sever i Sant Carles Borromeu, la seva obra més important.
Pintà els retrats de Carles IV i Maria Lluïsa (1802), per a l’ajuntament de Barcelona, el del rei Josep I Bonaparte (Museu d’Art de Catalunya) i un autoretrat (Museu d’Història de la Ciutat, Barcelona) i elaborà dibuixos i teles de tipus i escenes populars, dins una tendència plenament neoclàssica.
El 1809 es féu càrrec de la direcció de l’Escola de Dibuix de Llotja, de Barcelona, que ocupà fins a la mort. A més de les seves activitats pedagògiques, fou remarcable el seu intent d’establir un museu públic de pintures.
(Torredembarra, Tarragonès, segle XIX – Barcelona, 1855/60)
Comerciant de colonials. Durant el Trienni Liberal participà en una junta administrativa de cabals públics.
Juntament amb els fundadors del Banc de Barcelona intentà d’aturar la crisi d’aquest banc el 1848 retirant-hi paper i posant-hi argent. Participà com a associat en nombroses empreses mercantils.
Els seus fills Eduard i Marià foren fabricants i participaren en diverses societats comercials.
(Barcelona, 14 febrer 1833 – 20 gener 1889)
Escriptor i jurista. Ocupà de càtedra de dret polític comparat a la Universitat de Barcelona.
Fundà l’Acadèmia de Dret Administratiu i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, de la de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, etc. Excel·lí com a comentarista de dret i en qüestions històriques.
Va escriure Influencia de San Isidoro en la filosofía de la Edad Media (1858) i Principios en que estriban las Constituciones (1859).
(Barcelona, 7 novembre 1662 – 22 juny 1724)
Cavaller d’Almenara Alta.
Austriacista, fou capità de la Coronela de Barcelona el 1697, durant el setge de la ciutat, i de nou el 1706, en un atac de Felip V de Borbó; a partir del 1713 fou un dels més aferrissats partidaris de resistir a ultrança el setge de Barcelona.
En l’assalt final de l’11 de setembre fou un dels qui portà la bandera de Santa Eulàlia.
Li foren confiscats els béns pels filipistes.
(Barcelona, segle XIV – després 1422)
Polític. Ciutadà de Barcelona, germà gran de Joan Fiveller.
El 1396 era conseller de Barcelona, i l’any següent escrivà de ració del rei Martí I l’Humà. El Parlament català (Tortosa, 1410-12) l’elegí com un dels 24 parlamentaris de la comissió executiva.
Durant el compromís de Casp fou designat pel Principat capità del castell de Casp.
Des del 1416 fou tresorer d’Alfons IV el Magnànim.
(Barcelona, 25 novembre 1857 – 16 juny 1915)
Escriptor, brodador, puntaire i excursionista. Com a excursionista sortit de la Societat X (1872), cercà una orientació cultural i fundà, a casa seva, amb altres, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876), germen del Centre Excursionista de Catalunya (1890).
Destacat tècnic en brodats, concorregué a moltes exposicions, tant a Europa com a Amèrica, la qual cosa li donà un renom internacional.
Promotor d’investigacions folklòriques, així com de l’Associació Artístico-Arqueològica i el Centre d’Arts Decoratives (1894), que presidí. fou el primer president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899).
Actiu proteccionista, fou secretari del Foment de la Producció Espanyola, antecessor del Foment del Treball Nacional.
Personatge de la Renaixença, col·laborà en la majoria dels diaris d’aquest moviment i fundà, entre altres revistes, “La Bandera Catalana” (1875), “La Rondalla” (1876) i “L’Escut de Catalunya” (1879) i dirigí “El Arte Decorativo” (1894), així com l’Enciclopèdia moderna catalana (1913), en cinc volums.
Entre les seves publicacions es destaquen La ciencia astrológica en Cataluña (1875), Expulsión de los judios de Barcelona (1876), Monzón (1883) i Mataró i Argentona (1888).
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Família de mestres de cases. Cap de la família no és l’autor, com s’havia dit, de la part ornamental de la portalada de l’església de Caldes de Montbui, que fou executada per Pere Ruppin i Pau Sorell.
Fou iniciada per Miquel Fiter (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Mestre de cases. El 1690 construïa l’església de Caldes de Montbui, continuada després (des del 1705) per:
Joan Fiter (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Mestre de cases. Continuà la construcció de l’església de Caldes de Montbui, juntament amb Francesc Fiter i Josep Fiter, i que havia iniciat Miquel Fiter. També acabà l’església de Sant Sever a Barcelona.
Un altre membre de la família fou Antoni Fiter (Catalunya, segle XVII – segle XVIII) Mestre d’obres. De 1705 a 1718 treballà a les obres de l’església de Santpedor (Bages).
Dades dels Països Catalans 