(Catalunya, segle XVIII – Barcelona ?, 1821)
Matemàtic i eclesiàstic. Era canonge del capítol barceloní.
Fou catedràtic de cosmografia de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Hi presentà els treballs Nuevo método de resolver ecuaciones numéricas (1808) i Memorias sobre un nuevo método de explicar álgebra (1821).
(Barcelona, 24 agost 1901 – 31 desembre 1967)
Pianista i compositor. Fill de Pius de Fluvià i Borràs. Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor.
Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona.
És autor de cançons sobre text de Josep Carner (Fred, 1926), Josep Maria López-Picó, etc, sardanes, com Desig (1926), música de cambra, etc. El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Escorsa.
(Barcelona, 1911 – 25 agost 2001)
Pintor. Es formà en l’estudi dels postimpressionistes i els fauves, i fou decisiu en la seva formació el mestratge de Raoul Dufy el 1945, a París.
Director i conseller de la galeria El Jardí, de Barcelona, el 1957 organitzà una gran exposició Rouault. Fundà l’Associació d’Artistes Actuals i el Saló de Maig. El 1960 participà a la biennal de Venècia.
La seva pintura transmet un confiat lliurament a la realitat immediata a través de la volada lírica i del sentiment sensual de la matèria.
(Granollers, Vallès Oriental, 1872 – Barcelona, 1958)
Autor teatral. Germà de Manuel. Emprà sovint els pseudònims Xavier Ximeno Xanxo, Xeflis, etc.
Escriví monòlegs, sainets, com Un promés denunciat (1925), i peces com La clínica del doctor Llanceta (1925), La rifada de la rifa (1931), Gelós per força (1946), etc.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Vendrell.
(Corró d’Avall, Vallès Oriental, 1866 – Barcelona, 22 octubre 1898)
Músic i cal·lígraf. Era germà de Pius.
És autor de peces musicals, com la gran marxa Les vestales (1888), premiada per l’Académie Lamartine, de París, el poema musical Manfred (1892), per a piano, estudis, etc.
Fou cal·lígraf del capítol de la catedral de Barcelona (1883-98).
(Tarragona, 1820 – Barcelona, 23 febrer 1894)
Pintor. Es formà a l’Escola de Llotja de Barcelona, i amplià estudis a Roma (1845-46). El 1855 fou catedràtic de Llotja, d’on ja era supernumerari des del 1844.
Participà en diverses exposicions de Barcelona i Madrid. Féu obres per a esglésies de Tarragona, i conreà també el retrat. Il·lustrà una edició del Quixot (1862).
Fou pintor de costums i d’història, dins l’estètica romàntica, i hom l’ha relacionat amb el grup dels natzarens.
(Manresa, Bages, 11 març 1847 – Barcelona, 11 desembre 1917)
Escultor. Fou deixeble dels Vallmitjana a Barcelona. Féu algunes figures per a la cascada monumental del parc de la Ciutadella (Dànae).
Però, sobretot, conreà la imatgeria religiosa; se li deu la imatge de Sant Sever de la façana gòtica de l’ajuntament barceloní, feta en substitució de la primitiva, del segle XVI, que s’havia perdut.
(Barcelona, 12 novembre 1917 – 1987)
Pintor. Es formà a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Massana, de Barcelona.
Exposà a Barcelona i a Mallorca. Residí i exposà a París (1950-51). S’establí a Veneçuela (1955), on assolí un cert prestigi.
Tot i que al principi conreà l’abstracció esporàdicament, el seu estil s’inclou dins un realisme convencional.
(Cervera, Segarra, v 1815 – Barcelona, 29 agost 1869)
Escriptor i jurista. Graduat en lleis, fou oficial de l’Arxiu General de la Corona d’Aragó i director i redactor del diari “El Telégrafo”, de Barcelona (1859-66), on publicà diversos treballs amb el títol d’Efemérides de la historia de Cataluña.
Col·laborà amb Antoni de Bofarull en la traducció al castellà de la Crónica del rei En Jaume I d’Aragó (1848).
(Arenys de Mar, Maresme, 13 novembre 1856 – Barcelona, 1929)
Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Estudià magisteri i l’exercí al Masnou.
El 1886 publicà una Memòria pedagògica sobre l’ensenyament a Catalunya, i el 1898 fundà l’Escola Sant Jordi, la primera escola catalana dels temps moderns.
Al I Congrés Internacional de Llengua Catalana (1906), proposà un mètode pedagògic per a l’ensenyament de la gramàtica catalana a les escoles. Del 1917 al 1922 dirigí el “Butlletí del Foment Pedagògic”.
Col·laborà a la fundació d’altres escoles catalanes i participà en diverses publicacions, sempre en pro del foment de l’ensenyament català.
També publicà una Geografia de Catalunya amb mapa de la divisió comarcal (1869) i un Cançoner escolar català (1918) -en col·laboració amb Joan Salvat-, així com diversos llibres de text.
Dades dels Països Catalans 