(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Noble. Fou partidari de Carles d’Àustria, el qual li atorgà títol de noble el 1706.
En 1713-14 pertanyia al Consell de Cent de Barcelona. Un Bernat de Gàver era també per aquest temps capità del regiment de la Diputació.
Morí a la batalla final, als combats per la possessió del convent de Sant Pere.
(Barcelona, segle XV – 1474)
Frare mercedari. Mestre en arts i en teologia.
Actuà d’ambaixador d’Alfons IV el Magnànim a la cort pontifícia. Fou prior (1429) i mestre general (1442) del convent de la Mercè de Barcelona.
Escriví, entre altres obres, que no es conserven, uns annals del seu orde titulats Speculum fratrum Sacri Ordinis Sanctae Mariae de Mercede….
(Barcelona, 1834 – 1918)
Historiador. Ordenat sacerdot el 1854, rector de Sant Joan, a Gràcia (1868-83), i de Santa Anna, de Barcelona, on féu importants reformes.
Col·laborà en diverses publicacions religioses, des d’on atacà l’integrisme. És autor, entre altres obres, d’una Historia de la Revolución de Septiembre (1875), d’una Historia de las persecuciones sufridas por la Iglesia (1876) i d’obres religioses en castellà. El 1896 estrenà el drama El llenyataire.
Era soci numerari de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona.
(Barcelona, 1908 – 25 desembre 1997)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, començà a pintar el 1930, i el 1932 féu dibuix al natural al Cercle Artístic.
La seva obra, partint del realisme, ha evolucionat vers un expressionisme cromàtic on la intensitat dramàtica del traç és suavitzada per la dolcesa del color. Conreà el retrat imaginari i l’interior irreal i subjectiu, sempre, però, partint de referències objectives.
Ha exposat repetidament a Barcelona i en altres ciutats d’Espanya, així com en exposicions col·lectives a l’estranger.
(Reus, Baix Camp, 1936 – Barcelona, 29 gener 2013)
Músic i enginyer químic. Visqué un temps a Lleida i a Barcelona.
De 1946 a 1950 cantà a l’Escolania de Montserrat, on estudià també violí i piano. De tornada a Barcelona, continuà els estudis de violí amb Josep Munné i féu harmonia i composició amb el mestre Cristòfor Taltabull.
El 1959 es llicencià en ciències químiques. Fou professor de l’Institut Químic de Sarrià (1959-66). Des de 1964 dirigí un departament d’investigació química en una indústria, especialitzat en espectroscòpia.
De 1958 a 1961 dirigí la coral Antics Escolans de Montserrat. Fundà el Cor de Cambra de Barcelona (1960), que dirigí, i el grup Ars Musicae (1961). Ha dirigit també diversos discs de polifonia i ha publicat alguns articles a “La Vanguardia” i “Diario de Barcelona”.
També ha col·laborat a la revista de química “Afinidad”.
(Barcelona, 1 juliol 1916 – 21 setembre 2010)
Escriptor. Fundà el grup literari Estudi amb un nucli de companys de postguerra.
Poeta formalista i postsimbolista, ha publicat Artifici (1946), Imatges solitàries (1947), Poema de l’amic (1950), Atzurs rebels’(1951), Arbre (1955), Ciutat oberta (1978), Llegenda i veritat (1956) i Lliçó de temps (1982).
Com a prosista ha publicat Apunts per a un assaig d’introspectiva poètica (1966).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 27 novembre 1752 – Barcelona, 6 maig 1824)
Comerciant i polític. Fou vocal i després secretari de la Junta de Comerç de Barcelona (1792-1817).
Diputat del comerç a l’Assemblea de Notables reunida a Baiona (1808) per Napoleó, no hi pogué arribar a causa de l’inici de la guerra. Negà el jurament a França i fou empresonat, però va ser alliberat gràcies al seu càrrec de cònsol de Rússia.
Sense ésser advocat escriví Defensa ante comisiones militares francesas (1808), també és autor d’España con industria, fuerte y rica (1816).
Fou el pare de Pau Fèlix Gassó.
(Pineda de Mar, Maresme, 1905 – Barcelona, 15 setembre 1971)
Advocat. Assistí a la Universitat de Barcelona i als Estudis Universitaris Catalans.
En col·laboració amb R. Albert, publicà Parlaments a les Corts Catalanes (1928).
Més tard, promogué els apèndixs especials sobre legislació i jurisprudència del Principat -corresponents als anys de la Catalunya autònoma-, de l’Enciclopedia Jurídica Española, la qual codirigí amb el seu pare Josep Gassiot i Magret.
(Manresa, Bages, 1892 – Barcelona, 12 gener 1970)
Operador i director cinematogràfic.
Fou un dels capdavanters del documental, amb Festa de sardanes al Parc Güell (1907), Els successos de Barcelona (1909), La pesca a les costes barcelonines i Biografía y muerte de Joselito (1919).
Col·laborà en altres films com a director de fotografia i dirigí sainets.
(Barcelona, 23 juny 1911 – 14 gener 1996)
Galerista. Dirigí la Sala Gaspar, juntament amb Miquel Gaspar, a partir del 1940.
El 1989, després de la mort de Miquel Gaspar i per conflictes amb els hereus, fundà la nova Galeria Joan Gaspar.
Dades dels Països Catalans 