(Terrassa, Vallès Occidental, 1839 – Barcelona, 1919)
Polític republicà. Fou regidor i alcalde accidental de Barcelona (1869-70) i diputat provincial (1872-73). A l’època de la Restauració encapçalà el Partit Republicà Progressista a Catalunya.
Afavorí l’entrada de Lerroux a Barcelona (1901).
S’adherí a Solidaritat Catalana, de la qual fou senador per Lleida (1907).
(Barcelona, 30 maig 1854 – 4 octubre 1922)
Industrial. Fill de Joan Jover i Serra.
Durant la guerra de Cuba, posà a disposició del govern espanyol els vaixells de vapor de la companyia Jover i Serra, fundada pel seu pare.
A canvi li fou concedit el títol de marquès de Gelida (1896).
(Barcelona, 1893 – 1978)
Pintor i dibuixant. Germà de Lluís. Estudià a l’Escola de Belles Arts i al Cercle Artístic.
Residí algun temps a París. Féu diverses exposicions a l’estranger.
Col·laborà a la premsa humorística barcelonina signant amb el seu segon cognom.
(Barcelona, 1877 – 1921)
Periodista i crític d’art. De jove dirigí “La Lucha” de Girona, i l’any 1907 fou redactor en cap a “La Publicidad”, passà després a “El Liberal”, i tornà a “La Publicidad”, periòdic que dirigí (1916-21), i al qual donà un gran impuls, també en preparà la conversió al català. Realitzà campanyes periodístiques a favor de la Solidaritat Catalana.
Durant la I Guerra Mundial fou partidari dels aliats, visità el front francès i publicà cròniques que reuní en el llibre Voces de guerra (1916). Publicà a la revista “Iberia”, i fou condecorat pel mariscal Josep Joffre.
Crític d’art, dirigí “Vell i Nou” i fou secretari de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat.
“Publicacions d’Art de La Revista” li edità la monografia Josep Clarà (1920).
(Barcelona, 3 desembre 1926 – 19 maig 2007)
Doctor en farmàcia. Membre de l’Acadèmia de Farmàcia i de la de Medicina de Catalunya, membre de diverses societats d’història de la farmàcia i professor d’història de la farmàcia a la Universitat de Barcelona.
És autor de nombrosos articles i estudis de la seva especialitat, entre d’altres Aproximación a la historia de la “Acadèmia de Farmàcia de Catalunya” (1972). La conspiració de les metzines. Barcelona 1818 (1974), Cien años de vida farmacéutica barcelonesa (1830-1939) (1982).
El 1997 va publicar Aportació a la història de la farmàcia catalana (1285-1997), que li va valdre que li atorguessin la medalla George Urdang 1999, prestigiós premi concedit per l’American Institute of the History of Pharmacy.
(Cercs, Berguedà, 20 novembre 1882 – Barcelona, 5 desembre 1945)
Actriu teatral, el nom real de la qual era Montserrat Casals i Baqué.
Debutà vers el 1900, i aviat es dedicà al gènere vodevilesc, en català; assolí grans èxits al Paral·lel de Barcelona.
En 1914-15 formà companyia pròpia al Teatre Espanyol.
(les Masies de Roda, Osona, 16 juny 1869 – Barcelona, 20 setembre 1951)
Músic. Autor de nombroses sarsueles, entre les quals destaca Chin, Chun, Chan (1904), amb milers de representacions.
El 1916 fundà, a Barcelona, la Casa Beethoven, establiment dedicat a la música.
(Barcelona, 1870 – 3 març 1936)
Escriptor, periodista, crític d’art i marxant. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i visqué amb Santiago Rusiñol i amb Ramon Casas a París.
Obert als corrents europeus, traduí Ibsen i Hauptmann i escriví per al Teatre Líric Català les sarsueles Cors joves i La nit de Nadal.
Publicà Ramon Casas (1931) i col·laborà, sovint amb bones crítiques d’art, a “Luz”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma”, “Joventut”, etc.
(Barcelona, 1907 – 1968)
Periodista i narrador. Redactor d’“El Matí” i cap de redacció de l’agència de notícies Fabra.
Narrador amb intenció psicològica, ha publicat: L’assídua concurrent i d’altres contes (1962), Farandola (1963), Casos especials (1967) i Aquells feliços estius (1970).
(Cervera de la Marenda, Rosselló, 20 maig 1886 – Barcelona, 3 desembre 1977)
Eclesiàstic i gramàtic. Estudià filosofia i lletres a Barcelona i magisteri a Madrid.
Fou professor de l’Escola Normal de Girona, on féu cursos especials de gramàtica i literatura catalanes.
Publicà una gramàtica castellana.
Dades dels Països Catalans 