(Barcelona, segle XVII)
Mercader. Pare de Narcís i de Salvador Feliu de la Penya i Farell.
Contribuí a la restauració de l’hospital general de Barcelona, cremat el 1638. Hi sufragà la construcció de la sala dita de Sant Pere. Subvenia la celebració d’una missa per als malalts, els dies festius.
Fou conseller quart de la ciutat (1644). El 1652 fou nomenat marmessor de Pau Canal, que dotà el Col·legi de Menors de Sant Bonaventura de la Rambla. La donació data del 1666.
(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)
Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.
El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.
Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.
A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.
El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.
Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.
La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.
(Barcelona, segle XIX)
Capitost d’una banda d’instigadors i delators.
Sobrenom d’Arques, espècie de policia secreta paral·lela en la qual basà el comte d’Espanya el seu domini de terror sobre Barcelona en 1827-32.
(Barcelona, segle XV)
Comanador i escriptor. Autor de poemes religiosos, com l’Oració feta en nom del comanador Estela a Déu lo Pare i la Comèdia de la sagrada passió de Jesucrist, i d’un llarg comentari en prosa catalana a una cançó de Juan del Padrón.
Actuà com a jutge en el debat poètic en el grup de Bernat Fenollar que se celebrà a València poc després del 1472.
(Barcelona, segle XVI)
Pedagog. Ciutadà de Barcelona.
Ensenyà primeres lletres als infants que duien amb ells preceptors que assistien a les classes de l’Estudi General.
Promogué que el Consell de Cent establís la primera escola pública al carrer de la Canuda, substituint un petit cobert construït abans al pati de la universitat.
(Barcelona, segle XIX)
Escultor. És notable el seu bust d’argent de Felip Pedrell.
Assolí bona fama com a medallista. Exponent del seu art és la medalla Fortuny (1875), gravada per a l’Acadèmia de Belles Arts barcelonina.
(Barcelona ?, segle XV)
(o Aimeric) Mestre d’obres i escultor. Autor d’una imatge de la Mare de Déu (1421, Museu de Sabadell) i del portal de l’església de Sant Martí Vell a Sant Martí de Provençals, amb el sant cavaller representat al timpà, juntament amb les imatges del matrimoni Sellarès, mecenes de l’obra, i els senyals heràldics corresponents (1432).
Unes estàtues d’apòstols i profetes que completaven la decoració són perdudes o molt malmeses.
(Barcelona, segle XVII)
Prohom. En 1640 se sumà a les forces de la Generalitat que iniciaren la guerra de Separació.
Era un dels tres mestres de camp que, al front de les milícies de la capital, cobrien la part més amenaçada de les muralles de Barcelona, durant el transcurs de la batalla de Montjuïc, el 26 de gener de 1641.
Les seves seccions de mosqueters causaren gran dany a les tropes del marquès de los Vélez.
(Catalunya, segle XIV)
Conseller de Barcelona (1349-58). Fill de Guillem Pere Dusai i Marquet.
Fou canvista i posseïdor d’una de les taules de canvi més importants de la ciutat. Associat amb el canvista Jaume de Gualbes, dugué a terme operacions d’envergadura al servei de Pere III de Catalunya.
Morí sense fills, i la família continuà amb els descendents del seu germà:
Barceló Dusai i Ricard (Barcelona, segle XIII – segle XIV) El seu germà el casà (1303) amb la pubilla Guillema Durfort i de Montjuïc, hereva d’aquesta poderosa família del carrer de Montcada.
(Barcelona, segle XIII – segle XIV)
Ciutadà de Barcelona. Tingué una llarga i intensa actuació a la vida política municipal.
Accedí nou vegades al Consell executiu barceloní, xifra no aconseguida per cap altra dels nombrosos membres de la família, que passaren també pel consistori.
Fou conseller cinquè en 1315, 1319 i 1322, tercer en 1325, 1328 i 1331, segon en 1334 i 1341, i primer o en Cap en 1347.
