Poblat protohistòric, situat sobre un morrot (80 m alt) a la riba esquerra de l’Ebre.
És un sol edifici, d’uns 250 m² de superfície, amb un recinte destinat a habitatge, magatzems i estables.
Ha lliurat un gran nombre d’àmfores fenícies procedents de la zona de l’estret de Gibraltar, per la qual cosa té una gran importància per al coneixement dels primers contactes dels comerciants fenicis amb les poblacions protohistòriques de la zona.
Excavat entre el 1986 i el 1988 per Maria Teresa Mascort, Joan Sanmartí i Joan Santacana.
Municipi del Baix Ebre (Catalunya): 32,39 km2, 12 m alt, 1.188 hab (2017)
Situat a la dreta de l’Ebre, accidentat pels darrers contraforts orientals dels ports de Beseit. Pocs quilòmetres al nord del cap provincial hi ha l’assut de Xerta, d’origen islàmic, acabat a mitjan segle XIX, que dona origen al canal de la dreta de l’Ebre i bonifica l’horta de Xerta, també hi ha el canal de Xerta.
Agricultura amb conreus d’hortalisses, farratges i arbres fruiters (tarongers), a les àrees regades; de secà s’hi conreen oliveres, garrofers, cereals i ametllers. Ramaderia porcina i granges avícoles. Indústria de la construcció. Cooperativa i Comunitat General de Regants de la Dreta de l’Ebre. Àrea comercial de Tortosa.
La vila és a la dreta de l’Ebre, a l’interior d’un pronunciat meandre; església parroquial de l’Assumpció i Sant Martí.
El municipi comprèn, a més, l’ermita de Sant Martí, l’antic terme de la Ram i l’horta de l’Almúnia.
Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria. Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels segles VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres.
La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi.
La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual.
La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als segles XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians.
Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del segle XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró.
L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.
La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès -tant als finestrals com al sistema d’arcbotants-, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n’origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N’inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66).
La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya.
El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martínez i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis -substituïts per altres de talla al segle XVI- mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya.
Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena, una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del segle XII -un dels pocs conservats íntegrament-, un Liber pontificalis -únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà-, etc.
Té molta importància l’agricultura; una mica més de la meitat es destina als conreus de secà (l’any 1900 ocupaven el 81%), i els de regadiu s’han duplicat des del 1900, aquesta ampliació dels regatges s’ha fet possible gràcies als canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, procedents de l’assut de Xerta. És important el conreu de l’olivera; cal fer esment de la regressió dels garrofers, així com el recent increment farratger. Hi ha una cooperativa agropecuària.
La ramaderia (bovins), lligada a la producció farratgera, té encara un caràcter complementari, exceptuant l’avicultura. L’activitat pesquera ocupa una part de la població. Les principals indústries són l’alimentària (oli, conserves vegetals), la química (pinsos compostos, farmacèutica) i la mecànica; en segon lloc s’hi troben la tèxtil (gèneres de punt, sacs) i la paperera.
Compta amb 6 agregats, els principals dels quals són Bítem i Campredó. És centre de l’àrea comercial que inclou les subàrees d’Alcanyís i la Sénia. És centre administratiu i comercial de la regió i representa un 45,6% respecte a la població total de la comarca (el 1900 la proporció era del 52%).
HISTÓRIA.- Fou un poblat ibèric dels ilercavons. Ocupat pels romans, Cèsar féu emmurallar la seva ciutadella i després l’elevà a la categoria de municipi. Més endavant, August el féu colònia sota el nom de Julia Ilergavonia Dertosa. Formà part del regne visigot fins que la conqueriren els sarraïns vers el 715. Durant els anys d’ocupació sarraïna, aquesta ciutat constituí una de les bases de navegació fluvial més importants de la Mediterrània; se sap que vaixells musulmans procedents de València i d’Almeria arribaven a Saragossa, tot remuntant l’Ebre. Cap d’una rica comarca agrícola, es constituí en un centre mercader molt actiu que destacà com a mercat d’esclaus i com a punt de recepció de fusta. Abd al-Rahman III hi féu bastir (945) unes drassanes. La riquesa i la situació estratègica de Tortosa foren ben aviat cobdiciades pels cristians, els quals des del segle IX iniciaren tot un seguit de temptatives de conquesta (Lluís el Piadós el 808, 809 i 811, i Borrell II de Barcelona el 964) que no reeixiren fins a mitjan segle XII. Nabil o Labib al-Amirí (1019-35) fou el primer reietó de la taifa independent de Tortosa. Amb Muqatil Sayf al-Mil·la (1035-53) el territori sofrí modificacions ja que, si per una banda s’estengué vers Vinaròs i Alcanyís, per l’altra s’escurçà fins al coll de Balaguer. El 1061 Yala, successor de Muqatil, perdé el reialme de Tortosa en ésser-li arrabassat per al-Muqtadir de Saragossa, el qual s’annexa alhora Lleida i Dénia. En morir (1081) al-Muqtadir, aquests territoris restaren dividits: al-Mutamin es quedà amb el reialme de Saragossa i al-Mundir Imad al-Dawla amb Lleida, Tortosa i Dénia.
En temps de Ramon Berenguer III de Barcelona (1096-1131) es donà l’empenta que havia de dur a la definitiva conquesta de Tortosa; els papes Pasqual II, Gelasi II i Calixt II hi havien donat la seva aprovació. La taifa de Tortosa era governada aleshores per Sulayman Saiyid al-Dawla (1090-98) que fou tributari del Cid, a la mort del qual la taifa passà a mans dels almoràvits. La conquesta cristiana fou obra de Ramon Berenguer IV de Barcelona, el qual, tot aprofitant (1147) la butlla de croada d’Eugeni III i la gent aplegada amb motiu de la croada d’Almeria, pogué reunir forces procedents dels ordes militars del Temple i de l’Hospital, estols genovesos i homes de Ramon Guillem de Montcada, de Guillem de Montpeller, de la vescomtessa Ermengarda de Narbona i, entre altres, expedicionaris anglesos, normands, pisans i aragonesos. El setge de Tortosa durà del juliol al desembre de 1148.
El comte barceloní, que concedí una carta de població a Tortosa (1149), repartí les conquestes de la manera següent: un terç per als genovesos, un altre terç de les rendes, a més a més dels castell de la Suda i la tinença de la ciutat, per a Guillem Ramon de Montcada, i una cinquena part per als Templers. La part corresponent al comte més la dels genovesos, que aquest havia adquirit el 1153, fou transferida al Temple, de manera que aquest orde militar (1181) vingué a ésser el senyor més poderós de Tortosa. S’iniciaren aleshores un seguit de baralles per al control del govern municipal (els estaments ciutadans recolzaren momentàniament els interessos del casal de Montcada enfront dels templers), a les quals s’intentà de donar solució mitjançant una sentència arbitral (1199) que definia la competència judicial dels ciutadans i dels senyors de la ciutat. No fou fins al 1241, amb la sentència de Flix donada pel bisbe de LleidaRamon de Siscar, que els ciutadans representats al tribunal de la Suda i a la Cort de la Ciutat, pogueren triomfar sobre els Montcada i el Temple. El 1272 la composició de Josa consagrà definitivament els drets municipals dels ciutadans recollits en la recopilació anomenada Costums de Tortosa.
A Tortosa se celebraren Corts diverses vegades (1225, 1421, 1495). També s’hi reuní el Parlament català per decidir en els afers del Compromís de Casp. Les terres de la comarca de Tortosa restaren arrasades en el transcurs de la guerra civil catalana de 1462-72 a causa dels estralls produïts pels exèrcits reials comandats per Pero d’Urrea, arquebisbe de Tarragona. Fou desastrosa per a l’economia d’aquestes contrades l’ordre d’expulsió dels jueus (1492) donada pels Reis Catòlics, així com la dels moriscs (1609), la qual afectà sobretot l’agricultura i els oficis. Durant la guerra dels Segadors (1640) el mariscal francès Schömberg prengué la ciutat a les tropes castellanes (1648), però el 1650 el marquès de Mortara, Francisco de Orozco, la recuperà. Durant la guerra de Successió fou presa pel duc d’Orleans (1708), i durant la del Francès es rendí al francès Suchet (1810).
El 1869 s’hi signà el Pacte Federal de Tortosa amb vista a reunificar els estats de la corona de Catalunya-Aragó. Les petites indústries i el Banc de Tortosa, creats a la segona meitat del segle XIX, donaren un gran impuls a l’economia de la zona. Durant la guerra civil (1936-39) hagué de sofrir bombardeigs com a conseqüència de la batalla de l’Ebre.
ART.- L’interior de la catedral, construïda als segles XIV i XV, és d’estil gòtic. La façana, inacabada, és un mur imponent d’estil barroc amb fornícules, columnes salomòniques i una cornisa enorme. Una de les capelles laterals és la de la Mare de Déu de la Cinta, barroca, decorada amb marbres de colors i pintures de Dionís Vidal. També hi ha un retaule gòtic de pedra policromada (segle XIV) a l’altar major, obra de l’italià Francesco d’Oberto, i el retaule de la Transfiguració de l’escola de Jaume Huguet (segle XV). El claustre, també gòtic, és d’una gran simplicitat; s’hi pot accedir des del carrer per una portalada barroca, construïda al començament del segle XVIII. El col·legi de Sant Lluís, obra de l’arquitecte tortosí Joan Anglès, és un solemne edifici renaixentista i plateresc, fet bastir per Carles I l’any 1544. Un altre important edifici civil és el palau episcopal, edificació gòtica de la primera meitat del segle XIV. També és gòtica la façana de la casa consistorial, tot i ésser construïda vers el 1545. De les antigues fortificacions que defensaven la ciutat, que també tenia drassanes, només resta el castell de la Suda.
L’activitat econòmica bàsica és l’agricultura, amb predomini dels conreus de regadiu sobre els de secà, gràcies a les aigües derivades del canal de l’esquerra de l’Ebre. Aquest canal fou inaugurat l’any 1911, i neix a l’assut de Xerta. És remarcable la producció de cereals (blat, ordi i moresc), vinya, oliveres, garrofers i ametllers. La propietat de la terra és repartida i hi predominen les explotacions agràries petites o mitjanes. Ramaderia (ovins i porcins). La indústria té escassa importància; cal esmentar la derivada de l’agricultura (molins d’oli) i la fabricació de materials per a la construcció (terrissa). Àrea comercial de Tortosa.
La vila és a l’esquerra de l’Ebre; església parroquial de Sant Miquel, barroca amb elements neoclàssics.
El municipi comprèn, també, el caseriu d’Andust i la caseria i partida de l’Assut.
(o castell de Sant Joan) Fortalesa d’origen musulmà, que domina la vall de l’Ebre i defensa el seu pas, damunt l’altura que domina la ciutat.
Era poblada ja pels ilercavons. Acròpoli romana i ciutadella àrab, en temps d’Abd al-Rahmān III (944) fou excavat al centre del clos superior un pou -més de 40 m de roca fins a trobar el nivell del riu-.
Capitulà davant Ramon Berenguer IV l’any 1148 i es convertí en assentament de la senyoria (templers i casa de Montcada, fins que en temps de Jaume II revertí de nou a la corona).
Fou convertida en palau reial, i els reis, itinerants, la feren sovint residència familiar de reines i infants, equidistant de les tres capitals de la corona catalano-aragonesa.
Actualment s’ha instal·lat dins la fortificació un parador de turisme.
Antic castell, al nord del terme, a la costa, vora la cala de Sant Jordi (oberta al sector septentrional del golf de Sant Jordi), a l’antic desert d’Alfama o plana de Sant Jordi.
En aquest indret, donat el 1201 per Pere I de Catalunya-Aragó al cavaller Joan d’Almenara i al clergue Martí Vidal, a partir del segle XIV, fundadors de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, hi bastiren un castell i un hospital, seu d’un dels priorats de l’orde, unit al de Montesa des del 1399. De fet, però, l’orde anà abandonant el castell (els mateixos priors deixaren de residir-hi) i la defensa fou assumida per la ciutat de Tortosa.
El 1575, tanmateix, l’orde recuperà el control del castell, el qual fou bombardejat per galeres castellanes el 1650, durant la guerra dels Segadors; refet al segle XVIII, serví encara durant la Primera Guerra Carlina.
Les seves ruïnes són conegudes per les torres de Sant Jordi.
Municipi del Baix Ebre (Catalunya): 136,92 km2, 14 m alt, 8.084 hab (2017)
Situat al límit amb el Montsià, a la dreta de l’Ebre i accidentat pels ports de Beseit, que accidenten la part occidental del terme.
Predomini de l’agricultura de secà; el principal conreu és l’olivera, seguit pels garrofers, els cereals, la vinya i els arbres fruiters. Els conreus d’horta, que són possibles gràcies als regatges derivats del canal de la dreta de l’Ebre, s’estenen al llarg del canal i ocupen una petita part. La ramaderia (bestiar porcí i avicultura) ha anat prenent importància. Cooperativa agrícola. Les principals indústries són l’alimentària (oli), la metal·lúrgica, la paperera, de materials per a la construcció, la tèxtil i de la fusta. Àrea comercial de Tortosa. En el període 1991-96 la població s’ha incrementat en un 10%. Ha esdevingut ciutat dormitori de Tortosa.
La ciutat és a la vora del canal de la dreta de l’Ebre, enfront de la ciutat de Tortosa; l’església parroquial és dedicada a sant Antoni. A l’oest, hi ha instal·lat des del 1904 l’Observatori de l’Ebre.
Municipi del Baix Ebre (Catalunya): 100,67 km2, 142 m alt, 2.884 hab (2017)
Situat al litoral i accidentat al nord-oest per les serres del Boix i de la Capcida. El 1990 perdé una part del seu terme municipal en benefici del nou municipi de l’Ampolla. El sector interior del terme és accidentat pels contraforts de la serra i drenat per diversos barrancs, mentre que la costa s’estén des de la punta de l’Àliga fins a la de cap Roig.
L’economia és essencialment agrícola, amb conreus d’ametllers, garrofers, oliveres, vinya i arbres fruiters. Ramaderia. Cooperativa oleícola i vinícola. Indústria de la construcció i mecàniques. Àrea comercial de Tortosa.
El poble és d’origen romà; està situat prop de l’antiga carretera de Barcelona a València; església parroquial de l’Assumpció de Maria. Durant la guerra civil els bombardejos van destruir gairebé tot el nucli urbà. Restes del Paleolític a la cova de la Mallada i pintures rupestres de la balma de Cabrafeixet.
Situat a la dreta de 
L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra. L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li’n faltava molt, per tant, per a ésser acabada.
Dades dels Països Catalans 