Partida i grup de masos, als plans de Buriat, la zona més oriental de l’altiplà dels Monegros.
Buriat
2 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Baix Cinca
Saidí (Baix Cinca)
Municipi del Baix Cinca (Franja de Ponent): 92,58 km2, 155 m alt, 1.852 hab (2015)
(cast: Zaidín) Situat al nord-oest de la comarca, al límit amb la Llitera, a l’esquerra del Cinca.
L’economia és basa en el sector primari; l’agricultura és fonamentalment de regadiu, gràcies a l’existència del canal de Saidí. Els conreus més extensos són els de cereals (blat, moresc, ordi), seguits dels de farratges, oliveres i fruiters (ametllers, fonamentalment). Ramaderia de llana i bovina, avicultura. Àrea comercial de Lleida.
La vila és prop de la riba esquerra del Cinca. L’església parroquial (Sant Joan Baptista) i la casa de la vila, estigueren fortificades. Al nord de la població, s’aixequen les restes de l’antic castell de Saidí, d’origen islàmic.
Biars
Antic hostal i santuari, dit també venta del Rei. Situat a la carretera de Barcelona a Saragossa, als plans de Cardell.
Era una població islàmica.
Mequinensa (Baix Cinca)
Municipi del Baix Cinca (Franja de Ponent): 307,20 km2, 75 m alt, 2.393 hab (2014)
(cast: Mequinenza) Ocupà una gran extensió de terreny a la confluència de l’Ebre i el Segre, al peu del pic Montnegre, al sud de Fraga. El terme, en conjunt pla, s’estén per l’extrem oriental dels Monegres.
La vida del municipi ha canviat d’ençà de la construcció, el 1957, de l’embassament de Mequinensa (o de Riba-roja), que ha negat gran part de les hortes. Hi prepondera l’agricultura de secà (cereals -blat, ordi-, oliveres i ametllers); al regadiu s’hi conreen arbres fruiters, sobretot presseguers. Poca ramaderia. L’explotació minera de lignit, que fou molt important, es troba en recessió, a causa del negament de les mines. Àrea comercial de Lleida. El terme va perdré més de la meitat de la població entre 1960-80. Actualment, part de la població activa treballa a la central hidroelèctrica de Mequinensa de l’empresa ENHER.
L’antiga vila (romana), afectada per la cua del pantà de Riba-roja, és en ruïnes; estaba coronada pel castell de Mequinensa, fortificació medieval reforçada amb obres defensives els segles XVIII i XIX i restaurada modernament.
El nou poble ha estat aixecat a l’antiga partida de la Plana, acarat al Segre.
Fraga (Baix Cinca)
Municipi i capital de la comarca del Baix Cinca (Franja de Ponent): 437,64 km2, 118 m alt, 14.926 hab (2014)
Estès per una ampla zona de la vall del Cinca, des dels altiplans occidentals del Segrià fins al sector oriental dels Monegres, en terres aragoneses. Al terme hi ha grans extensions de bosc i pastures.
ECONOMIA.- Hi abunden també els conreus de secà (cereals -ordi, civada i blat-), i el regadiu (arbres fruiters -pereres, pomeres i presseguers-, blat de moro, farratge i hortalisses) que és alimentat pel canal d’Aragó i Catalunya. Vers el 1950 desaparegueren les famoses figues de Fraga, seques, de tradició morisca. La ramaderia de llana i algunes activitats industrials agropecuàries (pinsos, molins d’oli i farineres) i de materials per a la construcció completen l’oferta econòmica del municipi, afavorit per la seva privilegiada situació en les comunicacions entre Barcelona i la Meseta peninsular.
LA CIUTAT.- D’origen pre-romà, s’estén a banda i banda del Cinca, el nucli antic en un turó coronat per l’església de Sant Miquel, fortificada al segle XIX. Cal esmentar-ne l’església parroquial de Sant Pere (d’origen romànic amb campanar mudèjar), i alguns edificis, com la casa Junqueres (amb portal renaixentista).
Dins el terme hi ha, a més, el poble de Miralsot, els antics llocs de Cardell i Buriat, els despoblats dels Arcs, l’Atxon, Mont-ral, Torreblanca, Canals i Viriol i l’antiga torre de l’Almúnia dels Templers.
HISTÒRIA.- Hi ha abundància de restes prehistòriques i de l’Edat de Ferro, i també de poblats ibèrics i romans. Capital d’un emirat independent, fou conquerida temporalment pels aragonesos (1083); tanmateix, poc temps després passà a ésser domini dels sarraïns de Saragossa. El 1134 Alfons I d’Aragó intentà de conquerir-la, però fou derrotat. Ramon Berenguer IV de Barcelona la reconquerí l’any 1149, esdevingué senyoria en part dels Montcada i en part dels templers (baronia de Fraga), i Jaume I el Conqueridor li atorgà el Fur d’Osca (1240). El 1709 Felip V de Borbó li concedí el títol de ciutat amb els atributs de fiel i vencedora en agraïment al fet d’haver-li estada fidel durant la guerra de Successió, i perquè era una ciutat fronterera entre Aragó i Catalunya, hi creà una duana interior d’aranzels (1742).
Atxon, l’
Despoblat, situat a l’extrem occidental del terme, als vessants occidentals de la vall Qüerna.
L’origen d’aquest caseriu fou el conreu de la barrella a les planes que envolten les basses de les Amargues i de la Plana, la qual era transportada per carretera fins als Arcs, vora l’Ebre, des d’on era embarcada.
Des de la fi del segle XIX, amb la pèrdua de l’interès industrial de la barrella, s’inicià el despoblament.
Arcs, els -Baix Cinca-
Despoblat, situat a l’esquerra de l’Ebre, a 24 km de la ciutat, poc abans de la desembocadura del barranc de la vall Querna, per on passava l’antiga carretera que unia els camps de barrella de l’Atxon, al límit amb els Monegres, amb l’embarcador dels Arcs.
L’abandonament del conreu de la barrella i la desaparició de la navegació fluvial han provocat el despoblament d’aquesta zona. El 1950 tenia encara 23 h.
Almúnia dels Templers, l’
Antiga possessió de l’orde del Temple, situada vora la carretera de Torrent de Cinca, a la dreta d’aquest riu.
Fou anomenada posteriorment la torre dels Frares.
Almacelles, clamor d’
(Albelda, Llitera / Fraga, Baix Cinca)
Curs d’aigua entre els dos municipis. En part canalitzat per tal d’evitar la formació d’aiguamolls i aprofitar-lo per al regatge (especialment des de la construcció del canal d’Aragó i Catalunya, per tal com en recull l’aigua sobrant), format a poca distància de la Noguera Ribagorçana i del límit meridional de l’antic comtat de Ribagorça, al sud de Castellonroi.
Des d’aquest indret segueix vers el sud-est i desguassa al Cinca. Prop d’Almacelles, es troba la llacuna d’Almacelles.
El seu recorregut segueix, aproximadament, el límit occidental del Segrià i, en el seu curs final formà la demarcació entre el Principat de Catalunya i el Regne d’Aragó establerta el 1305 per Jaume II el Just.
Aquest curs d’aigua rep també, els nom de la clamor Salada, la clamor de Tamarit o simplement, la Clamor.
Poblenou, el -varis geo-
el Poblenou (Alcàsser, Horta) Barri del municipi, al sud del nucli urbà, al límit amb el terme de Picassent.
el Poblenou (Catadau, Ribera Alta) Caseria, a l’oest del poble, vora la carretera de Llíria.
el Poblenou (Figueres, Alt Empordà) Barri residencial de la ciutat, situat al sud-oest del nucli urbà, limitat al nord per la carretera d’Olot.
el Poblenou (Fraga, Baix Cinca) Barri de la ciutat, a la dreta del Cinca.
el Poblenou (Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà) Raval de la vila.
el Poblenou (Manresa, Bages) Barri de la ciutat, sorgit dins el territori de la parròquia del Carme a la fi del segle XIX. El 1915 hi fou oberta l’església de Sant Josep.
el Poblenou * (Mutxamel, Alacantí) Veure> Penya-serrada (antic lloc i actual raval).
el Poblenou (Pineda de Mar, Maresme) Barri, a ponent del centre urbà. Es començà a formar el decenni del 1920 i és ocupat principalment per població immigrant. Es anomenat també barri de Garbí i de Ponent.
el Poblenou (Terrassa, Vallès Occidental) Barri obrer i perifèric, situat al nord-oest de la ciutat, al voltant de la carretera de Rellinars i aïllat del centre urbà per la desviació de la riera de Palau. És format principalment per cases d’auto-construcció i habitat per població immigrant.
el Poblenou (la Vila Joiosa, Marina Baixa) Barri marítim, separat del nucli antic pel riu de la Vila. Fou creat el 1806.
Dades dels Països Catalans 