(Badalona, Barcelonès, 28 octubre 1961 – )
Autora teatral. Es donà a conèixer amb l’estrena de Rodeo (1991).
En la seva vasta producció ha sabut crear un autèntic univers paral·lel, un món banal i tràgic que no debades ha estat batejat com a Cunillelàndia, reconeguda internacionalment.
(Tarragona, 1854 – Badalona, Barcelonès, 1923)
Jurista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1874) i doctorat a Madrid.
Fou jutge municipal de Tarragona, professor a la universitat de Barcelona i notari a Reus.
Estudià temes de dret civil català, i col·laborà a la revista dels “Estudis Universitaris Catalans”. Dirigí i fundà la “Revista del Notariado”.
Publicà Historia jurídica de las diferentes especies de censos (1892), El Código civil español comentado y concordado (1890) i Derecho catalán (1906), la seva obra més consultada.
(Barcelona, 13 novembre 1871 – Badalona, Barcelonès, 5 setembre 1944)
Dibuixant, gravador i pintor. Estudià a l’Escola de Llotja i al Cercle Artístic de Barcelona i amplià estudis en diversos països europeus.
Fou un dels fundadors dels Amics de l’Art Vell, president del Cercle Artístic (1921) i del Foment de les Arts Decoratives (1923).
Excel·lí en el dibuix a llapis i les litografies del port d’Andratx i de la Barcelona vella, publicats en part a Barcelona Artística Monumental (1930). Es caracteritzà per un realisme minuciós. Al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona hi ha una sala dedicada a ell.
Pare de l’esmaltadora i ceramista Amèrica Cardunets i Tallada.
(Badalona, Barcelonès, 1877 – Barcelona, 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Ordenat sacerdot a Barcelona el 1901, fou director literari de l’editorial catòlica Subirana (1906).
Esmerçà el seu apostolat en famílies pobres i els malalts de la parròquia de Sant Josep, al Barri Xinès de Barcelona, i, colpit pels desnivells classistes, publicà un llibre, polèmic i avançat a l’època, El colectivismo y la ortodoxia católica (1928).
Col·laborà al diari “El Matí” i a les revistes “La Paraula Cristiana” i “Cuestiones Sociales”.
Després de la guerra civil, evolucionà cap a posicions tancades: Cartas de combate en defensa de la fe, dirigidas a las juventudes cristianas (1940).
(Isla de León, Cadis, Andalusia, 5 desembre 1950 – Badalona, Barcelonès, 2 juliol 1992)
(José Mongé Cruz) Cantant de flamenc. Enregistrà el seu primer disc al 18 anys amb l’acompanyament de Paco de Lucía, i es convertí aviat en un dels intèrprets universals del cante jondo, gènere que va revolucionar i modernitzar.
Entre els seus discos destaquen: Camarón de la Isla (1973), Como el agua (1981), Soy gitano (1990), l’antologia Autorretrato 1970-1990 (1990) i Potro de rabia y miel (1992).
(Badalona, Barcelonès, 14 setembre 1872 – Barcelona, 12 octubre 1939)
Dibuixant i aquarel·lista. Dit Bru-Net. Estudià a l’Escola de Belles Arts amb Antoni Caba i Ramir Lorenzale. Fou també deixeble d’Eusebi Planas i del litògraf Mercier a París. Col·laborà a diverses publicacions del país.
Conreà el cartell, la caricatura política i la pintura a l’aquarel·la, gènere en el qual es distingí.
Publicà dues col·leccions de dibuixos a la ploma: Caps de casa (1922) i Testes de terra (1929).
(Reus, Baix Camp, juny 1869 – Badalona, Barcelonès, 15 juny 1915)
Historiador i lul·lista. Canonge magistral de la catedral d’Urgell, col·laborà a la “Revista de Catalunya” (1896-97).
És autor d’El canonge Pau Claris (1894), Institucions de Catalunya (1895), Assaig crític sobre el filòsof barceloní En Ramon Sibiude (1896) i, com a especialista en l’estudi del lul·lisme, publicà, entre d’altres obres, Les doctrines lul·lianes (1904), El sistema científico luliano (1908) i Vida Coetània (1915).
Fundà la “Revista Lulliana” (1901-05).
(Badalona, Barcelonès, 15 març 1894 – Barcelona, 16 gener 1939)
Compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on obtingué el premi Maria Barrientos, i fou deixeble d’Enric Morera.
Escriví una seixantena de sardanes, entre les quals destaquen La sardana de Ripoll (1920), Primavera, L’ametller, Plou i fa sol i Caterineta. Compongué el poema simfònic Venus i Adonis, obres de cambra i corals.
Harmonitzà cançons populars catalanes i fou fundador-director de l’Orfeó Badaloní.
(Badalona, Barcelonès, vers 1873 – Barcelona, 1949)
Actor i director teatral. Germà d’Enric Borràs.
Sobresortí en obres de repertori català, com La bona gent, de Rusiñol, Gonzalo o l’orgull del gec, d’Albert de S. Llanas, etc.
Actuà a l’Amèrica Llatina i el 1925 féu representacions de teatre català a París, i el 1946 participà en la represa del teatre català al Romea.
(Badalona, Barcelonès, 24 maig 1861 – 16 gener 1912)
Escriptor i pedagog. Col·laborà a “Lo Gay Saber”, a “La Renaixensa” i a la revista “El Clamor del Magisterio”.
La seva poesia, patriòtica i costumista, assolí una gran popularitat. Participà als Jocs Florals de Barcelona amb èxit; és autor de Simfonies poemàtiques (1898), Boira i sol (1900), La nit a Montgrony (1905) i de la llegenda medieval, en vers, La veu de la morta, publicada el 1913.
Conreà el teatre de costums amb obres com La Gallarda del Roser (1902) i Gent de platja (1902). També li devem el llibre Lo trobador català (1892), miscel·lània de poesies i proses, que ha tingut més de vint edicions.
Dades dels Països Catalans 