Arxiu d'etiquetes: autors/es teatrals

Vilaregut i Martí, Salvador

(Barcelona, 24 gener 1872 – 5 juliol 1937) Autor i traductor teatral. De jove col·laborà en diverses publicacions, però ben aviat se sentí atret pel teatre, i col·laborà amb Adrià Gual en el Teatre Íntim. Poc dotat per a la creació original, adaptà al català un gran nombre de texts, ja en traduccions literals, ja en versions lliures. Aplicà el seu talent a obres de Shakespeare (així, a la Novícia de Santa Clara, recreació de Mesura per mesura), però també a obres menors, com La mà de mico, d’A. De Lorde i Morel, un dels èxits del teatre de gran guignol. Traduí, entre altres, obres de Maeterlinck, Pirandello, Eurípides, Musset i Conan. Emprà a vegades el pseudònim de Ramon de Bellsolà. Reuní una gran biblioteca, que avui consta en el fons de l’Institut del Teatre.

Vilardebó i Cladellas, Arnau

(Barcelona, 1949 – )

Actor, autor i productor teatral. El 1972 debutà professionalment amb El temps escènic.

Des d’aleshores ha participat en nombrosos muntatges, com ara Woyzeck (1979), El príncep d’Homburg (1981), Un Otel·lo per a Carmelo Bene (1993) i Macbeth o Macbetho (1997) o Aquari i Escorpí (2000), que pertanyen a la sèrie de monòlegs de creació pròpia Ous còsmics que des del 1995 representà en diversos festivals internacionals.

També ha presentat els espectacles de creació pròpia Neixen déus (1999) i Trompa bèl·lica, bèl·lica (2003). Intervingué també a Troilus i Cresida (2002). Fou un dels actors empresonats pel cas de l’obra La Torna (1977) d’Els Joglars.

En cinema ha treballat en La cripta (1981) i El caso del cadáver descuartizado (1984), entre d’altres.

En el camp de la producció teatral, el 1984 fundà a Barcelona la Marató de l’Espectacle, premi Arts Escèniques de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (1993) i premi Especial de la Crítica (1996). Des del 1999 organitza la mostra de narradors escènics Des de la paraula, al Mercat de les Flors.

L’any 1995 rebé el premi Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals.

Enllaç web: Arnau Vilardebó

Vidal i de Valenciano, Eduard

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1838 – Barcelona, 25 febrer 1899)

Autor teatral. Germà de Gaietà. Estudià a Vilafranca, i va cursar dos anys d’enginyeria industrial, carrera que va haver d’abandonar a causa d’una malaltia. Col·laborà amb narracions breus a “Lo Gai Saber” i a l'”Eco d’Euterpe”, de Clavé.

El seu drama Tal faràs, tal trobaràs (1865) obrí les noves perspectives al teatre català. Va ésser la primera peça costumista que s’allunyà del teatre desimbolt i còmic del gènere de les gatades, i també la primera obra teatral catalana acceptada per la classe burgesa.

Introduí noves tècniques escèniques amb Tants caps, tants barrets (1865). Altres obres foren Paraula és paraula (1869), La castanyada (1871) i La vara de l’alcalde (1897).

Fou diputat a corts pel districte de Vilafranca del Penedès.

Sánchez i Zaragoza, Jordi

(Barcelona, 13 maig 1964 – )

Actor i autor dramàtic. Autor i actor, entre altres obres, de Kràmpack (premi especial de la Crítica 1994) i Sóc lletja (1997), també escriví i estrenà per a l’escena Excuses (2001), amb Joel Joan, de la qual féu també una versió cinematogràfica, i Mamaaá (2002), amb Pep Anton Gómez.

Ha interpretat també Sexes, dirigida per Pep Anton Gómez. Ha participat en pel·lícules com El perquè de tot plegat (1994), i ha escrit i interpretat per a la televisió Plats bruts, que rebé el premi Ondas 2002 a la millor sèrie, i L’un per l’altre (2004).

Marsillach i Soriano, Adolf

(Barcelona, 25 gener 1928 – Madrid, 21 gener 2002)  Actor i autor teatral i cinematogràfic. Nét d’Adolf Marsillach i Lleonart. Debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad (1950). Entre els seus èxits com a actor i director del Teatro Español de Madrid (des del 1965) hi ha Marat-Sade (1968) i Tartuf (1969).

Fundà i dirigí (1978-79) el Centro Dramático Nacional, i més tard fou nomenat director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (1985-89 i 1992-96), i amb la qual ha fet montatges com La Gran Sultana (1994) i El misántropo (1996).

Ha actuat en nombroses pel·lícules: Mariona Rebull (1947), Cerca de la ciudad (1952), La regenta (1974), Al servicio de la mujer española (1978), Sesión continua (1984), La vaquilla (1985), Esquilache (1988, premi Goya al millor actor de repartiment) i Un largo invierno (1991).

Ha dirigit Flor de santidad (1972). Ha estrenat, com a autor teatral, Yo me bajo en la próxima, y usted? (1981) i ha col·laborat en diverses produccions per a la televisió.

Va publicar un llibre de memòries Tan lejos, tan cerca. Mi vida (1998). El 1991 va rebre la Medalla d’Or de Belles Arts, màxim guardó que atorga el Ministeri de Cultura.

Maristany i Guasch, Alexandre

(Barcelona, 1880 – 1942)

Autor teatral i traductor. Germà de Ferran.

A partir del 1898, aportà a l’escena catalana més de seixanta obres (conservades a l’arxiu de l’Institut del Teatre de Barcelona). Totes foren estrenades als teatres Romea (en català) i Principal (en català i castellà), de Barcelona, de les quals n’hi ha vint-i-quatre de publicades.

Sobresurten La pluja d’or (1919), que fou la primera obra representada cent vegades seguides a Barcelona, El casament de la nena (1920), també centenària, La dona que se’n va de casa (1922) i La farsa de l’honor (1924).

També féu traduccions de l’anglès i del francès, entre d’altres, de Henry Arthur Jones.

Folch i Camarasa, Ramon

(Barcelona, 30 octubre 1926 – Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 2 gener 2019)

Novel·lista, autor teatral, traductor i advocat. Fill de Josep Maria Folch i Torres. Ha conreat la narrativa i el teatre.

Es donà a conèixer com a poeta amb L’aigua negre, però té una vasta producció novel·lística: Camins de la ciutat (1954), La maroma (1957), El meu germà gran (1958), El nàufrag feliç (1959), La sala d’espera (1961), La visita (1965), L’alegre festa (1965), Adéu abans d’hora (1966), L’estiu més bonic (1967), Tota aquesta gent (1967), Fi de setmana damunt l’herba (1967), El no (1967), Les meves nits en blanc (1973), Tota una altra cosa (1973), Quan el terror truca a la porta (1977), Sala de miralls (1982), Estrictament confidencial (1983), Manual de l’escriptor mediocre (1991) i Testa de vell en bronze (1997).

Autor de públic, escriu amb facilitat i amb un llenguatge net, directe. Ha publicat teatre juvenil, de costums o d’humor, com Un vailet entre dos reis (1951), Aquesta petita cosa (1954) i Dues hores (1958), entre altres, i la biografia paterna, Bon dia, pare (1968). També té una gran obra com a traductor, la qual ultrapassa els cent seixanta títols.

Ha guanyat diversos premis literaris. Fins al 1986 treballà a Ginebra com a traductor de l’Organització de les Nacions Unides.

Folch i Torres, Josep Maria

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Gual i Queralt, Adrià

(Barcelona, 8 desembre 1872 – 21 desembre 1943)

Autor teatral, director d’escena, pintor i pedagog. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Es dedicà a la pintura i, sobretot, al cartellisme. Atret pel teatre, intentà de reunir diverses tendències artístiques en una experiència escènica. Renovador del teatre català, hi introduí les noves concepcions d’A. Antoine. Considerà en l’obra teatral la importància del director, al qual supedità els actors.

Fundà el Teatre Íntim, amb la intenció de crear un art teatral en el qual l’escenografia tingués un paper preponderant; ambientà l’escenografia amb les seves qualitats de pintor. Donà a conèixer al públic català obres d’autors estrangers i catalans (Joan Maragall, Santiago Rusiñol i Joan Puig i Ferreter). L’any 1913 fundà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, per iniciativa de Duran i Ventosa, convertida més tard en Institut del Teatre.

Com a autor teatral es va mantenir sempre dins els esquemes del modernisme, però amb un afany de renovació, que es fonamentava en la introducció de tendències simbolistes, que mirava de trencar amb la tradició del teatre realista en què es mantenia l’escena catalana. La seva primera obra, Nocturn (1896), unia la plàstica amb la literatura, els personatges eren abstraccions simbòliques d’un món irreal i impalpable. Seguiren Silenci (1897) i Misteri de dolor (1904), la seva millor peça, de concepció modernista, però amb tendència al naturalisme.

La resta roman en el corrent exposat en un principi: La culpable (1900), L’emigrant (1900), Blancafort (1901), La fi de Tomàs Reynald (1905), Les alegres comediantes (1913), Els pobres menestrals (1908) i La matinada (1910). Donzell qui cerca muller (1910), assaig de teatre poètic, fou de les ben acollides. Té, també, La pobra Berta (1901), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Hores d’amor i de tristesa (1918). Són importants les seves memòries Mitja vida de teatre (1960).

Figurà com a director artístic de la societat Barcinógrafo, en la qual dirigí cinc pel·lícules.

Fou el pare de Josep i d’Adrià Gual i de Sojo.

Albert i Corp, Esteve

(Dosrius, Maresme, 4 febrer 1914 – Andorra la Vella, 10 octubre 1995)

Poeta i autor teatral. Tenia estudis eclesiàstics inacabats. Durant la guerra civil, fundà el Comitè de la Salut Pública, i després, participà activament en la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Andorra el 1956.

Promotor d’espectacles. Poeta en Única amor (1945) i Petita vall (1946); va publicar breus monografies històriques sobre temes andorrans La vella Andorra vista per mossèn Cinto (1959) i del Maresme. Muntà el Pessebre vivent d’Engordany, el Retaule de Sant Ermengol i el Misteri de Sant Pere Urseal, en què van participar sovint actors improvisats, autènticament populars.

Altres obres: L’obra social i política de l’abat Oliba (1966), La Seu d’Urgell, portaveu, reducte i bressol d’una Gòtia frustrada (1967) i L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970). També publicà la monografia històrica Procés i projecció de l’obra de Josep-Sebastià Pons (1983; premi Vila de Perpinyà).